País Basc 2013

DIJOUS 18 DE JULIOL

Després de tot un any d’espera, i encara amb el nostre viatge per terres italianes del curs passat, present en el record, nou joves i tres monitors de l’Esplai Mainada ens hem disposat a viure una nova aventura, aquesta vegada al País Basc. El dia ha començat molt d’hora, a les 5:30, a l’estació de Sants de Barcelona.

A aquestes hores, alguns pensàvem que encara no estarien posades ni les vies, però després de repassar alguns papers i acomiadar-nos de tots aquells qui ens heu acompanyat, per fi ha arribat l’hora de pujar al tren i disposar-nos a passar les més de sis hores que ens separaven de Bilbao. La veritat és que el viatge no se’ns ha fet gaire feixuc. Hem aprofitat per parlar, caminar amunt i avall del tren i, els més afortunats, per dormir les hores que ens havien mancat a la nit. I com si res, a l’hora de dinar ja estàvem plantats en un parc, al bell mig de la ciutat de Bilbao, just al costat de la ria. I després de reposar forces amb els vostres entrepans i alguna carmanyola, ens hem disposat a dur a terme el darrer trajecte que encara ens separava del nostre destí final, el poble de Berriz. No us penseu pas que ha estat feina fàcil, perquè la primera gimcana ha estat per als monitors que, després d’anar d’un lloc a un altre com si d’un joc de pistes es tractés, finalment han aconseguit els bitllets que ens feien falta per viatjar en l’Euskotren. I en poc més de tres quarts d’hora, el poble de Berriz s’ha obert pas entre les muntanyes i la densa vegetació de la zona on estem. Ja només quedaven els darrers deu minuts a peu fins arribar a la casa que ens acollirà les properes nou nits, moment en què la nostra aventura es traslladarà a Sant Sebastià. I com que, tot i que siguem joves, hi ha tradicions que no s’han de perdre, entre alguns “falta molt per arribar?” hem arribat a la Plaça Elizondo, just al mig del poble i al costat de l’església, plaça on se situa la casa que ja ens estava esperant. Tres pisos de casa per a nosaltres sols amb una cuina perfectament equipada, que esperem poder-vos anar explicant tots com és de bonica, després que anem passant a cuinar les nostres especialitats. Si no ens surt el menjar gaire bo, no patiu pels monitors que ja hem localitzat un bar de pintxos just al costat de la casa. I després d’instal·lar-nos i de la dutxa de rigor…, el sopar. Aquesta serà la darrera oportunitat de menjar-nos tot allò que hem aconseguit importar de casa nostra. I el dia ha donat poc més de sí, que ja és molt, amb un breu passeig nocturn pel poble i quatre cançons amb la guitarra. Aquí comença, doncs, la nostra aventura basca, moltes sorpreses ens estan esperant, molta gent per conèixer, racons per descobrir… Però el més important, una vegada més, com sempre, és que ho viurem tots junts. Mares i pares, no patiu perquè la lluna de Berriz i tres monitors afortunats vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DIVENDRES 19 DE JULIOL

Aquest ha estat el primer matí que ens hem llevat a terres basques, i com que el dia d’ahir ens va deixar esgotats, avui ens hem permès dormir fins tard, ben bé les nou tocades. Però no us penseu pas que això serà així cada dia, perquè tantes coses a fer ens estan esperant i ens queda tan poc temps per fer-les! Primer de tot, hem agafat energia amb l’esmorzar que encara ens va donar temps de comprar ahir, tot just a l’arribar. Després de parlar una mica sobre el menú d’aquests dies, hem tornat cap al súper a fer la primera gran compra d’aquestes colònies. Carros per aquí, bosses per allà… Pobre poble! Després del nostre pas l’hem deixat gairebé sense existències. I amb tota l’acalorada de pujar els paquets fins a la casa i d’endreçar la cuina, el primer bany a la piscina del poble. La veritat és que s’ha agraït refrescar-nos una mica just abans de dinar, avui macarrons, llom amb patates i un flam. Tocava, ara, fer les tasques domèstiques que tan bé se’ns donen fer quan estem a casa amb vosaltres: rentar els plats, escombrar el menjador… Alguns fins i tot hem tingut temps d’estirar-nos deu minuts, i és que fora de la casa, la calor es feia notar amb força. A la tarda hem fet el primer joc d’aquestes colònies: una gimcana per Berriz. Quants habitants té el poble? A quina comarca se situa? Qui és el seu alcalde? Seríem capaços de trobar un mapa del país basc? Doncs totes aquestes i moltes d’altres preguntes ens han servit per conèixer millor la contrada, alhora que ens hem relacionat amb la gent del poble, els berriztarres que passejaven pel carrer o que hem abordat dins dels diferents comerços. Bé…, i l’activitat també ens ha servit per acumular punts que podrem bescanviar per pintxos el dia indicat. Les corredisses amunt i avall per ser l’equip que acumulés més punts ens ha tornat a deixar les samarretes ben xopes, així que de cap altra vegada a la piscina, just abans de les dutxes diàries i del sopar, aquesta nit verdura i salsitxes amb amanida. Com de ben segur ja haureu pensat, ens hem posat molt contents al veure part del sopar d’avui, però és que els pintxos i la gastronomia basca que ens estan esperant, bé mereixen una cura i depuració dels nostres estómacs. I ja amb la nit caiguda, la darrera activitat del dia, un joc de pistes. Un estrany personatge ens han explicat una història que havia passat just a la casa on ens trobem. Un jove havia estat l’únic supervivent d’una família acomodada de la zona. El jove va embogir en la soledat de quatre parets, amagant un tresor abans de morir. L’equip que el trobés se’l podria quedar!!! Però la seva recerca no ha estat feina fàcil, perquè cada vegada havíem de triar entre dues estàncies de la mansió i superar una prova, per tal de poder seguir triant i avançant. Un dels dos equips ha aconseguit arribar al tresor, al final del joc, que es trobava amagat al tocador. Allà ens estava esperant, només per als hàbils i afortunats guanyadors, una petita festeta nocturna. No patiu per l’altre equip, que segur que tindrem altres oportunitats de guanyar el nostre merescut premi. Demà ens espera un altre dia intens. Demà serà el dia que… El dia que anirem a… Demà, com sempre, serà un nou dia, on seguirem tots junts vivint la nostra aventura basca. I és que avui ja només ens queden forces per ficar-nos dins del llit i per cantar la nostra cançó de bona nit, i és que encara que siguem joves, hi ha coses que s’han de viure sempre com a infants. Mares i pares, no patiu que la màgia del País Basc i tres monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DISSABTE 20 DE JULIOL

Aquest matí la cosa ja s’ha posat més seriosa que ahir i ens ha tocat matinar. Calia aprofitar bé el dia si no volíem perdre’ns res de tot allò que ens estava esperant, de tot allò que teníem per endavant. Així que després d’esmorzar i equipar-nos amb les nostres motxilles, hem emprès el camí cap a l’estació de Berriz. Com ja us vam explicar el primer dia, quaranta-cinc minuts ens separen de la ciutat de Bilbao, així que a primera hora del matí, o potser ja a segona, ens hem plantat al mig del Casco Viejo de la ciutat més poblada de tot el País Basc. Una breu parada davant del mercat de la Ribera, en un dels costats de la Ría de Bilbao, i hem enfilat un dels carrerons que ens ha conduït fins a la Catedral de Santiago, seu de la diòcesis de Bilbao, que ho és des del 1949. I porta el nom de l’apòstol Santiago, perquè just per darrera d’aquesta basílica transcorre un tros del “Camino”. Així doncs, durant uns metres ens hem convertit en peregrins i hem dut a terme un petit, però intens tros del camí que ens havia quedat pendent ara fa tot just dos anys. Tampoc us penseu que ha estat cultura tota l’estona, perquè us estaríem mentint. Just sortint de la catedral hem vist algunes botigues on ja ens hem deixat els primers euros de l’aventura basca. De ben segur que algunes d’aquestes compres també seran per a vosaltres. Després d’aquesta interrupció en el passejada ens hem dirigit cap a la Plaza Nueva, just al límit del Casco Viejo. I d’aquí a l’Església de San Nicolás i a l’Ajuntament de Bilbao, ambdós monuments novament al costat de la Ría, la qual ens ha portat, després d’una agradable caminada, fins al peu del Funicular de Artxanda. D’aquesta manera ha estat com hem conquerit el cim de la ciutat de Bilbao, que ara tot just teníem als nostres peus. Des d’aquí dalt no se’ns ha escapat cap detall de la ciutat, i hem pogut gaudir de les immillorables vistes panoràmiques que aquest privilegiat mirador ens oferia. De tornada a la Ría, ens esperava el pont de Zubizuri i, a la fi, un dels punts més emblemàtics de la ciutat, el Guggenheim, custodiat pel seu inseparable gos Puppy, altra símbol de Bilbao. I ha estat aquí, aprofitant un parc que hem trobat amb algunes ombres, on hem dinat els entrepans que ens vam preparar ahir a la nit. Després de dinar hem pogut refrescar-nos en una font i, els més afortunats, fer una breu migdiada. La veritat és que s’ha agraït aquest descans, perquè, no us ho hem dit, però la calor del matí avui també s’ha fet sentir poderosament. I ja amb les forces recuperades i amb les fotos de rigor fetes, l’Alameda Recalde ens ha portat fins a la Plaza Moyua i a l’edifici de l’Alhóndiga, una de les construccions més importants de la ciutat. Allà hem pogut gaudir de les seves quaranta-tres columnes, que simbolitzen diferents cultures del món, així com de la seva piscina elevada amb terra de vidre, tot veient els peus dels nedadors que s’hi trobaven en aquell moment. Finalment, l’Alameda Urquijo ens ha conduït fins a l’altra catedral de Bilbao, San Mamés, l’estadi de futbol de l’Athletic de Bilbao. Aquí hem pogut seguir de primera mà la construcció del nou estadi i les restes del que encara queda de l’antic. Alguns de nosaltres, fins i tot, hem fet el possible per emportar-nos cap a casa una pedra de record, unes més grans i d’altres més petites. Ja us avisem que els més exagerats haurem de treure algun moble de casa per fer encabir el nostre peculiar souvenir. I no podíem marxar de la ciutat sense fer un viatge en metro i veure les seves característiques entrades, així que des de San Mamés fins al Casco Viejo de nou, però aquesta vegada pel subsòl. Encara ens ha quedat temps per fer un granissat, una orxata o un gelat, just abans d’agafar el tren que ens portaria de tornada cap a la que ja és la nostra casa. Sort que el temps ens ha respectat al llarg de tot el dia, perquè a mig camí ha caigut un bon xàfec. Quan hem arribat a Berriz només quedaven quatre gotes que no han fet més que animar el nostre pas en la pujada final. Era el torn, ara, de les dutxes i les tasques domèstiques diàries: rentar els plats que havien quedat pendents de l’esmorzar, netejar els lavabos, fer el sopar… Per cert…, avui per sopar hem tingut sopa i una truita de patates boníssima! Ha valgut la pena l’estona que hem estat traginant ganivets, pelant les patates i plorant davant de les cebes. Ja de nit, només quedava fer front a la darrera activitat del dia, un joc per tot el poble, amb el qual hem pogut seguir acumulant punts per aconseguir els nostres preuats pintxos. Però…, de veritat existeixen? Perquè van passant els dies i encara no els hem saludat! En fi…, haurem de tenir paciència, perquè tot arriba. Després d’aquest dia tan intens ja només ens han quedat forces per llegir els vostres missatges, xerrar una estona i, com sempre, cantar la nostra cançó de bona nit. Avui hem dit adéu a Bilbao, ciutat que ens va donar la benvinguda només trepitjar terres basques, però moltes altres sorpreses ens estan esperant al llarg d’aquesta aventura. Què ens guarda el dia de demà? Coneixerem els famosos pintxos? Per a això i per a moltes d’altres coses encara haurem d’esperar, perquè estigueu segurs que ens queda corda per estona. Mares i pares, no patiu que el gos Puppy i tres monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DIUMENGE 21 DE JULIOL

Després de l’atapeïda jornada d’ahir, avui hem tingut un dia més relaxat i descansat, però no per això menys intens, que l’hem passat en el poble que ens acull, Berriz. Ens hem llevat una miqueta més tard, ben bé a dos quarts de deu. Més val descansar i agafar forces, que encara no sabem què ens depararà el futur! Amb l’esmorzar ja ens hem omplert amb l’energia necessària per fer front al que quedava de matí. I amb la panxa plena, hem començat el taller de samarretes del nostre viatge. El primer pas ha estat tenyir-les, així que nusos per aquí, galledes per allà, hem anat fent… Ara només ens quedarà pinta-les, una vegada estiguin seques, per poder-les lluir i tornar amb elles el darrer dia. I com un dia sense bany és com un esplai sense fulard, de cap a la piscina. Avui, aprofitant que no hi havia gaire gent, ens han deixat una cistella flotant amb la qual hem pogut celebrar el primer partit de bàsquet aquàtic de la temporada. Com sempre, el més important és participar, però volem deixar constància que ha guanyat l’equip on estaven els monitors. Encara mig mullats hem tornat a la casa, on ens estava esperant el dinar. I sent diumenge, no podia començar d’altra manera que amb un bon aperitiu. No ens ha faltat de res: patates, olives, musclos… Seguidament, un bon plat d’arròs a la cubana amb el seu ou ferrat i tot! Tal com esteu pensant, aquest dinar especial només podia acabar d’una manera, amb un gelat. Com entendreu, després d’aquest dinar, avui sí que era dia de migdiada, però breu, que el temps passa de pressa i cal aprofitar cada moment. La tarda ha començat amb un partit de futbol i un altre de bàsquet al pati de l’escola del poble, mentre d’altres fèiem polseres de fil. I pilota a pilota, se’ns ha fet l’hora de berenar, aquesta vegada galetes amb xocolata. La segona part de la tarda ens ha portat un gran joc de rol que se’ns ha allargat fins ben entrada la nit. Com qui no vol la cosa ens hem vist transportats a un club social de Nova York, a l’època dels feliços anys vint. Cadascú de nosaltres havíem de representar el nostre paper i assolir els objectius encomanats. I com acostuma a passar en les bones novel·les d’intriga, el joc ha donat un brusc gir al final, quan, a poc a poc, s’han anat desvetllant tots els misteris que ens han acompanyat al llarg de la tarda. Tal com us hem explicat, el joc se’ns ha allargat molt i encara havíem de fer el sopar. O potser no…! Una darrera sorpresa ens estava esperant… Un diumenge a la nit no és per cuinar, així que, quan ja ens pensàvem que ens quedava una llarga estona dins la cuina, han aparegut del no res unes pizzes calentetes i acabades de fer. Però no us penseu que això serà així cada dia, eh! I com que avui feia molt bona nit, hem aprofitat per sopar a la fresca, a la plaça on està la casa. Ara sí que el dia tocava a la seva fi, així que després de tocar una mica la guitarra i llegir els vostres missatges, ens hem dutxat, lluny de l’hora habitual, i cap al llit. Estem advertits que demà ens haurem de llevar bastant més d’hora que avui, així que intuïm que la nova jornada, també ens portarà noves sorpreses. La nostra aventura basca continua i la recerca dels pintxos perduts segueix. Els trobarem demà..? Qui sap! Per a això encara haurem d’esperar. Mares i pares, no patiu que el Mar Cantàbric i tres monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DILLUNS 22 DE JULIOL

Tal com ja us vam advertir ahir, el dia d’avui ha estat molt més dur i cansat, però, com sempre, ha valgut la pena. Ens hem llevat molt d’hora, a les vuit del matí, i després d’esmorzar, agafar els entrepans que ja teníem preparats i carregar les motxilles, ens hem dirigit cap a la parada del bus, ja a les afores del poble de Berriz, que ens havia de conduir al nostre destí, Lekeitio. Encara hem pogut aprofitar els prop de quaranta-cinc minuts de viatge per continuar amb el somni que havíem deixat a mitges, just abans de despertar-nos. Només arribar a l’estació de busos de Lekeitio, ja ens estava esperant el que seria el nostre guia-monitor en l’activitat d’avui, l’Asier, un autèntic basc de cap a peus. Al principi encara anàvem una mica adormits, però a poc a poc ens hem anat animant. La primera parada que hem fet ha estat al local de l’Asier, lloc on hem començat la nostra activitat, que, per cert, encara no us hem desvetllat de què es tractava. Doncs bé, avui tocava una excursió, tot aprofitant l’entorn natural que ens ofereix la zona. El primer que hem fet, dins el local que ja us hem explicat, ha estat treballar sobre els mapes amb brúixoles, regles, cordills… Gràcies a això hem aprés les quatre coses imprescindibles per poder orientar-nos en la sortida d’avui o en qualsevol altra que fem a partir d’hora. I ja sense més…, a caminar, que és del que es tractava! Després d’una breu passejada pel poble, la cosa s’ha posat interessant amb el primer ascens, d’un quilòmetre i mig, a través del GR-38.1, que ens ha portat fins a Kurtziaga. Aquí hem parat a descansar una estona i l’Asier ens ha donat un parell de consells més sobre orientació a la muntanya. I la ruta ha continuat a través del PR-145, sender pel qual hem pogut gaudir d’una meravellosa fageda i un bosc d’alzines i pins. Pas a pas hem cobert els tres quilòmetres i mig que ens separaven de Solarte, on hem fet una breu aturada per beure aigua abans de reprendre la nostra marxa cap a Ispaster, a un quilòmetre i mig més. Ens aquest tram ens hem aturat en un caserío típic de la zona, on hem conegut a l’únic home de Biscaia que encara produeix carbó vegetal de manera tradicional. D’aquesta manera hem tingut l’oportunitat de conèixer tot el procés de primera mà. A Ispaster hem pogut descansar una estona i refrescar-nos a la plaça del poble, abans de cobrir el quilòmetre que ens mancava abans d’arribar a la platja d’Ogella. Bé, més que una platja era una cala envoltada de muntanyes i que ens oferia davant seu, majestuós, el Mar Cantàbric. Aquí hem aprofitat per dinar i banyar-nos una estona, aprofitant la soledat de l’indret, custodiat per una parella de socorristes que no ens han tret l’ull de sobre en tota l’estona que ha durat la remullada. Era tot perfecte i res ens feia presagiar el que ens esperava uns minuts més tard, la pujada al Monte Otoio, un penya-segat de tres-cents noranta metres d’alçada, la paret més alta de tot el Cantàbric. Però com que a nosaltres res ens espanta, hem enfilat el GR-123, per tal de cobrir els tres quilòmetres que ens separaven del cim, amb un desnivell mitjà del 13% i que, a trams ha arribat al 25%. Ja us podeu imaginar com hem arribat a dalt de tot…! Però els més important és que, com sempre, hem arribat tots i les vistes que se’ns han obert davant dels nostres ulls eren més del que podíem esperar. Ja només ens quedava, ara, recórrer els darrers tres quilòmetres de la nostra ruta que ens han portat de nou fins a Lekeitio. I a peu de platja, per fi, després de cinc dies a terres basques, ens estaven esperant els famosos pintxos!!! No, no eren una llegenda, existeixen de veritat i avui els hem descobert! Esperem que aquesta hagi estat la primera vegada, però no la darrera que ens trobem amb aquesta delícia culinària típica de la terra que ens acull. Amb les forces recuperades, era el moment d’agafar el bus que ens havia de tornar a Berriz de nou. Novament, el temps ens ha respectat fins que hem arribat a la casa, abans de posar-se a descarregar amb força durant una estoneta. Avui la dutxa s’ha agraït més que mai, però encara ens quedaven les tasques diàries: netejar plats, fregar…, i preparar el sopar. Avui hem pogut degustar espinacs i peix. Sort que els espinacs han estat animats una mica amb beixamel i trossets de bacó. La veritat és que després d’aquesta intensa jornada ens ha costat deixar-nos res al plat. I res millor que acabar el dia cantant i tocant la guitarra, llegint els vostres missatges i amb una estona de tertúlia, ja des de dins dels sacs. Avui la nostra aventura basca ens ha portat a conèixer a l’Asier i a recórrer amb ell gairebé quinze quilòmetres, a viure més de prop els pobles i la gent de la zona, a escoltar la remor, de vegades una mica enfadada, del Mar Cantàbric. Avui, com ahir, com demà, el més important és que tot això ho hem viscut junts, i junts seguirem quan la lluna i els estels donin pas a un nou dia. Mares i pares, no patiu que les Muntanyes Basques i tres monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DIMARTS 23 DE JULIOL

Després de la tempesta arriba la calma, la mateixa calma que arriba després d’un dia tan intens com el d’ahir. D’aquesta manera, avui hem tingut un dia de molta activitat, però sense sortir del poble de Berriz. Com sempre, hem començat llevant-nos, i hem de dir que cada matí es fa sentir més el cansament i ens costa més, cansament que misteriosament desapareix just quan hem d’anar a dormir i ens passem hores i hores parlant de qualsevol cosa dins del sac. Amb l’esmorzar han arribat les primeres notícies: aquesta nit se celebraria un concurs de pintxos, on nosaltres havíem de ser els cuiners. Així doncs, els tres grups més els monitors s’han posat a pensar en les seves creacions i ha confeccionar la llista de la compra, ajustada al pressupost donat a cada grup, deu euros. I com que la nostra imaginació és desbordant i no té límits, hem començat a pensar com podríem sorprendre a la resta de companys. A més a més, recordeu que ahir vam poder agafar algunes idees de com es fan els pintxos ens aquesta terra. Ara només faltava baixar al súper del poble a omplir les nostres peculiars despenses. D’aquesta manera, mentre els monitors anaven amunt i avall pels passadissos agafant tot allò que ens falta per passar els dies que ens queden, nosaltres, amb els nostres cistells, anàvem mirant i buscant prestatge per prestatge com si d’un museu es tractés. És molt difícil comprar-ho tot per tantes persones amb un pressupost tan limitat, així que ens hem hagut d’esprémer i aprofitar totes les ofertes que se’ns presentaven. De tornada a la casa, tocava endreçar tota la compra al lloc corresponent i cap a la piscina. Si l’altre dia vam celebrar el primer partit de bàsquet aquàtic, avui ha tocat campionat de waterpolo a la piscina petita. Ben fresquets, havia arribat l’hora d’acabar d’enllestir el dinar que havíem deixat a mig fer abans d’anar a la piscina. Avui ens estava esperant un bon plat de cigrons i pollastre a la planxa amb amanida. I després de netejar plats, taules, lavabos…, de nou a la piscina. Avui s’havia d’aprofitar, perquè era el darrer dia que ens podíem banyar en ella. En aquell moment queia una pluja fina que ens ha acompanyat al llarg de la resta del dia, però això no ens ha importat, perquè la piscina és coberta i perquè, al cap i a la fi, la cosa es tracta de mullar-nos sigui com sigui. De tornada a la casa, i després de la dutxa, havia arribat el gran moment, el moment de demostrar el nostre talent culinari, la nostra valia com a xefs. I no servia qualsevol cosa, perquè havíem de cuinar per a un públic d’allò més exigent. Fogons, plats, olles, paelles, ganivets… Hem posat la cuina i el menjador a ple rendiment. Ens hem quedat sorpresos de com ens han quedat de bé! Només faltava que arribessin els mestres de cerimònies per fer de jurat: en Patxi, en Joseba i en Jon, tres berriztarres experts en gastronomia basca. D’aquesta manera els hi hem anat presentant les nostres creacions, alhora que les compartíem tots plegats. Pintxo de paté amb pernil i formatge de cabra, volcà de patates fregides amb xistorra, pintxo de xampinyons amb pernil i, fins i tot, un de truita de xocolata. I així fins a vuit pintxos diferents que han donat mostra del nostre gran nivell a la cuina. Avui sí que podem dir que amb la panxa ben plena hem començat la darrera activitat del dia, la que ens havia de portar a decidir qui de nosaltres és més basc. D’aquesta manera ens hem confeccionat una txapela i una faixa, hem llegit un poema en basc amb una magdalena a la boca, hem demostrat qui era capaç de llançar més lluny un pinyol d’oliva i, finalment, hem fet una competició de menjar flams. Un ha estat el més català més basc de la zona, el qual s’ha emportat el merescut reconeixement de la resta. I com que el dia ja no es pot allargar més, ara sí que només ens quedava anunciar els guanyadors del concurs de pintxos, llegir els vostres missatges i cantar la nostra cançó de bona nit. Abans d’anar a dormir us avancem que ja tenim els entrepans preparats per al dia de demà, així que atents, perquè la nostra aventura basca no s’atura i la sortida del sol de ben segur que ens portarà noves sorpreses que podrem seguir vivint tots junts.Mares i pares, no patiu que la fina pluja que ens acompanya i tres monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DIMECRES 24 DE JULIOL

Una vegada més, després d’un dia tranquil com el d’ahir, ja us podeu imaginar el que ha vingut avui. Tal com vam fer dilluns, després de llevar-nos i esmorzar, tot més d’hora que ahir, hem tornat a emprendre el camí que ens havia de portar fins al poble costaner de Lekeitio. Només arribar hem fet una petita volta pel poble i hem tingut una estona per anar de botigues. I és que alguns de nosaltres encara estem buscant el regal perfecte per portar-vos quan tornem. La calor es feia notar amb força, així que res millor que, aprofitant on estàvem, anar cap a la platja. Allà hem estès les nostres tovalloles i ens hem disposat a prendre el sol, jugar amb la pilota o refrescar-nos dins l’aigua. Ha estat aquí on ens hem trobat la nostra primera sorpresa amb el Mar Cantàbric. A mesura que anava passant l’estona, l’aigua cada vegada estava més a prop d’on ens havíem instal·lat. Una senyora que entrava a casa seva, just a primera línia de costa, ens ha estat explicant que la marea puja i baixa en cicles de sis hores i que en aquestes marees també hi influeix molt el cicle de la lluna. Això no ho tenim pas amb el nostre Mediterrani. Havia arribat l’hora de dinar. Sort, una vegada més, dels entrepans que ens vam preparar ahir. I abans de la gran tarda que ens esperava, encara ens ha quedat temps de descansar i jugar una estona més, al costat d’un mar que ja teníem a fregar. De moment, tot havia estat molt relaxat, i relaxats hem seguit en una terrassa al costat del port, on cadascú hem pres un refresc que ens ajudés a passar la calor. Però aquesta tranquil·litat ha durat poc, perquè a primera hora de la tarda ha aparegut l’Asier que, recordem, és el nostre guia-monitor basc, el qual ja vam conèixer dilluns, en l’excursió per la zona. Només saludar-nos ja ens ha portat fins al Club Nàutic de Lekeitio per començar l’activitat que, com molt bé ja us imaginareu, girava al voltant del rem. Primer de tot, ens ha explicat una mica de teoria sobre els diferents tipus d’embarcacions que existeixen i les seves parts, el nom de les diferents posicions dels remers… Fins i tot n’hem pogut veure una de dotze mestres de llargària i dos-cents quilos de pes, la mateixa que fa servir l’equip professional. També hem estat tocant els rems que es fan servir a les competicions, els quals sembla que siguin molt pesats, però amb prou feines superen el quilo i mig. I amb la teoria ben apressa, hem passat a la piscina on entrenen els remers. Aquí es poden practicar els diferents moviments amb els rems, com si a alta mar estiguéssim, però sense moure’ns del lloc. Ara ja sabíem on estava la proa i la popa, bavor i estribord, quina era la millor postura per seure i, el més important, com havíem de moure els rems. Finament, abans de convertir-nos en uns autèntics principiants, ja només ens quedava aprendre a fer el “estrobo”, una espècie de nus fet amb corda que serveix per subjectar el rem a l’embarcació. Ara sí que ja estàvem del tot preparats per dirigir-nos al port i poder demostrar tot allò que havíem après. Tots ben asseguts i amb els rems ben amarrats només ens faltava el més important, posar-nos a remar. Al principi ha estat una mica desastre, perquè cadascú anava com podia, però ràpidament, comandats pel nostre patró Asier, ens hem posat tots alhora. I no veieu com es movia… En un tres i no res hem deixat enrere el port. I…, sorpresa!!! Tot just per on ara estàvem remant era exactament on aquest matí havíem estat jugant a futbol. Ja us podeu imaginar que la marea es trobava en el seu punt més àlgid. El nostre primer destí han estat un ascens cap amunt de la Ria de Lekeitio, on hem pogut gaudir amb les explicacions sobre la flora, la fauna i les construccions que ens anàvem trobant. I tot això sense deixar de remar en cap moment. Fins i tot hem vist, en una de les ribes, un arbre de més de dos-cents anys, pel qual calen vuit persones donades de la mà si es vol envoltar. I des d’aquí, ara Ria avall, ha arribat el moment de sortir a alta mar. El primer que hem fet ha estat dirigir-nos cap a la Illa de Sant Nicolau, la qual hem vorejat, tot veient els ocells que allí nidifiquen. I ja darrere de la illa ha arribat un dels grans moments de la jornada, saltar de la embarcació per poder gaudir d’un refrescant bany a alta mar. L’aigua era blava i pura, i el fons es veia d’un fosc intens. A alguns ens ha costat una mica atrevir-nos, però a poc a poc, tots i cadascun de nosaltres ha acabat sucumbint a l’encant del Cantàbric. I de tornada a bord, a seguir remant i remant, fins a arribar a una cova, dins la muntanya, a la qual hem entrat per comprovar que semblava una piscina d’aigües blaves i cristal·lines. Al principi tot semblava molt fàcil, però la veritat és que cada vegada els nostres inexperts braços sentien més la força de l’aigua contra els nostres rems, fet que presagiava que havia arribat l’hora de tornar cap al port. Després d’una breu dutxa per treure’ns la sal, era el moment d’agafar el bus que ens havia de tornar de nou cap el que ja és el nostre poble, Berriz. I ja a la casa, ràpidament a dutxar-nos, fer les nostres tasques diàries i preparar el sopar. Aquesta nit tocava puré de patates, San Jacobos i, després d’un dia tan intens, ens hem ben merescut un gelat. Ara sí que amb prou feines ens han quedat forces per rentar els plats, llegir els vostres missatges i cantar quatre cançons al voltant de la guitarra. Aquesta passada nit hem creuat l’equador de la nostra aventura basca. Això vol dir que encara ens queden cinc dies per seguir cantant, rient, xerrant, vivint noves experiències i aventures i, el més important, cinc dies per seguir estant tots junts. Mares i pares, no patiu que la Illa de Sant Nicolau i tres monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DIJOUS 25 DE JULIOL

Avui el dia no ha estat tan esgotador com el d’ahir ni, de ben segur, com ho serà el de demà, però igualment l’hem aprofitat al màxim, perquè cada vegada està més a prop el final i no podem desaprofitar ni un segon. Així doncs, aquest matí ens hem llevat, ni gaire tard ni gaire d’hora, i hem esmorzat com sempre. Llet, galetes, melmelada… En definitiva, tot allò que ens cal per fer front a les primeres hores del dia. Recordeu les samarretes que vam tenyir fa uns dies? Doncs avui ha arribat el moment de pintar-les. Per això ens feia falta acabar d’enllestir les plantilles i molta paciència amb els pinzells. El resultat final deixarem que sigueu vosaltres mateixos els qui el jutgeu el dia que tornem a casa amb les nostres samarretes commemoratives posades. Després ha arribat el moment de vestir-nos amb la roba vella que havíem portat, però encara no sabíem ben bé per a què, tot i que ja portem anys en aquest esplai i ho començàvem a intuir. I no ens hem pas equivocat… De dins de la casa ha aparegut en José Mari, un xef de prestigi que ens seguiria il·lustrant sobre l’extensa i variada gastronomia basca. Però per això ens havíem de traslladar a la cuina del seu restaurant, un petit bosquet al costat d’un rierol que corre just darrera de la casa on estem. La primera lliçó ha estat fer pizzes basques, amb la peculiaritat que érem nosaltres la massa. Després ha vingut el pintxo de truita i, finalment, el pastís de nata. Tot i que siguem joves, una vegada a l’any també ens agrada embrutar-nos com si fóssim nens, sense que ningú s’enfadi amb nosaltres per com ens queda la roba. I amb tanta cuina ens han entrat les ganes de dinar, avui un bon i abundant plat d’espaguetis a la carbonara. N’hi havia tants, que amb prou feines ens hem pogut menjar el iogurt de postres. I sense temps ni de rentar els plats, ha arribat el moment d’enfilar de nou el camí cap a l’estació de tren, per tal de dirigir-nos a la nostra següent visita, la capital de la comarca on ens trobem. El viatge ha estat molt curt, ja que només són sis els minuts que separen Berriz de Durango. El tren ens ha deixat a la Plaça Ezkurdi, i ha estat aquí on ha començat l’activitat. Aquesta vegada no serien els monitors els qui ens farien la visita, sinó que nosaltres la prepararíem per a la resta de companys. Cadascun dels tres grups disposàvem d’un mapa de Durango amb quatre punts marcats, els quatre enclavaments sobre els quals ens hauríem de documentar si volíem ser uns guies com cal. Sort hem tingut de l’oficina de turisme, dels fulletons d’informació que anàvem replegant i de la gent del carrer que, amablement, ens anava aportant dades sobre els nostres objectius a preparar. Una hora ha estat el temps que disposàvem abans d’haver de tornar al punt de trobada, la Plaça Ezkurdi. A partir d’aquí tot depenia de nosaltres, i la veritat és que no ho hem fet pas malament. La Torre Lariz, la Plaça Santa Ana, l’Ajuntament, la Plaça Balbino Garitaonaindia, la Plaça Pinondo, i així un a un fins a recórrer els dotze principals punts d’interès de la ciutat. Hem fet unes explicacions molt detallades de cada indret i, no patiu, perquè el que no sabíem ja ens hem encarregat d’inventar-nos-ho amb molta credibilitat. A partir d’ara ja estem preparats per ser nosaltres els qui us guiem en els següents viatges familiars. I una darrera sorpresa ens estava esperant a Durango: els dijous és el dia del pintxo-pote. I com que nosaltres ens volem impregnar de l’autèntica cultura basca, no podíem desaprofitar aquesta oportunitat de retrobar-nos amb els pintxos. Hi havia molt bon ambient, tothom al carrer, xerrant els uns amb els altres, mentre compartien alguna beguda. Amb el final de la tarda, havia arribat el moment de dirigir-nos al tren que, en sis minuts, ens portaria de nou a Berriz. I ha estat just arribar a l’estació que s’ha posat a ploure com mai des que estem aquí, així que no ens ha quedat altra que resguardar-nos a l’estació, tot esperant que la pluja afluixés una mica. Però com que la treva no arribava, finalment hem decidit ser valents i mullar-nos els que fes falta per arribar a la nostra casa. Com que els pintxos estaven molt bons, però la nostra gana és molt gran, encara ens han quedat ànims per fer el sopar. Com que hem de començar a buidar la nevera i estem de liquidació, aquesta nit hem fet croquetes i unes patates fregides casolanes. Ah! I algun que altre paquet de frankfurts que s’havia perdut entre els iogurts i els flams. Amb la nit caiguda, i la pluja calmada, ha arribat el moment d’assistir al gran casino del Mainada, om hem jugat a diversos jocs de cartes. D’aquesta manera hem pogut seguir engreixant la nostra cartilla de pintxos, per a quan arribem a Sant Sebastià. Us volem avançar que per a demà ja tornem a tenir preparats els nostres entrepans, així que prepareu-vos per al que vindrà. Però per això encara haurem d’esperar a què el cel del País Basc torni a lluir amb la força que ens té acostumats. Mares i pares, no patiu que Sant Jaume i tres monitors vetllen per nosaltres. El mateix Sant Jaume que vetlla per totes les víctimes de l’accident de Galícia, terra que l’Esplai Mainada té molt present, després d’haver gaudit dues vegades del Camino i de la seva gent. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DIVENDRES 26 DE JULIOL

Aquest matí ens hem llevat bastant més d’hora que ahir i, sumat al cansament acumulat, cada vegada ens costa més sortir del llit. Però era l’últim dia sencer que passaríem a la zona de Berriz i calia aprofitar-ho. Així doncs, hem esmorzat, hem enllestit les motxilles i, puntuals com sempre ens estaven esperant els entrepans que ens havíem deixat preparats ahir. Per darrera vegada en aquesta aventura basca, ens hem disposat a emprendre el camí que en poc menys d’una hora ens portaria de nou a Lekeitio. Només arribar, ja ens estava esperant l’Asier al seu local on, abans d’iniciar l’activitat d’avui, ens ha posat un vídeo documental amb les explicacions de tot allò que veuríem al llarg de la jornada. Alguns l’hem seguit amb interès i d’altres hem aprofitat per recuperar alguns minutets de son que ens havien quedat penjats a la nit. Després d’això ja no valia estar adormits, perquè ens estaven esperant…, les bicicletes!!! Perquè sí, avui ens esperava un recorregut en bicicleta per la riba del riu Lea. Abans de començar el que seria la veritable ruta, i ja ben protegits amb els cascos, hem dut a terme un breu recorregut pel poble, per acabar travessant sobre el pont d’Isuntza, pont que dimecres vam passar per sota amb la nostra embarcació, des d’on hem pogut observar les vistes del Marc Cantàbric. A partir d’aquí ja hem enfilat el camí de la història, el sender que anava resseguint la riba del riu fins al seu naixement. Boga boga ha estat un exemple de la fusteria de ribera que es va practicar en aquesta conca fins a la segona meitat del segle XX. Marierrota, un molí de marees construït l’any 1555 per substituir als fluvials en moments de sequera. El Palau Zibieta, on s’ubica l’arbre de més de dos-cents anys que ja vam conèixer l’altre dia… I així, cada nou indret era una nova oportunitat de conèixer una mica més sobre la cultura basca i la manera de viure d’aquells que ens van precedir segles abans. I pedalada a pedalada hem arribat fins a Gizaburuaga, petit poble on hem assaborit els nostres entrepans, amb un refresc al qual ens ha convidat el nostre amfitrió, l’Asier. I amb les forces renovades, hem continuat la nostra ruta, Lea cap amunt. Alguns de nosaltres hem estat a punt de caure, bocabadats pels meravellosos paisatges de la zona: boscos, vegetació abundant, les muntanyes basques, un bernat pescaire que ens ha saludat a mig camí, i tot això sense deixar d’escoltar en cap moment la remor del Lea com si d’una suau música de fons es tractés. En aquest tram del camí, també hem pogut conèixer la influència de Pedro Bernardo Villarreal de Berriz, rellevant personatge del segle XVIII, influència del qual ha perdurat fins als nostres dies, i que va suposar l’embrió de la industrialització. I pendent amunt, pendent avall, finalment hem arribat al final de la nostra ruta, el poble d’Aulesti. Just a l’entrada hi havia una zona condicionada per poder banyar-se al riu. Al principi només uns valents ens hi hem atrevit, però poc a poc ens hem anat animant i hem acabat tot capbussant-nos dins el Lea. I marca la tradició que no es pot marxar d’aquest poble, Aulesti, sense passar per la taberna i tastar un bon plat de pernil de Guijuelo. La veritat és que no entenem gaire per què és típic menjar pernil de Salamanca, però si s’ha de fer…, es fa!!! Aquest berenar improvisat ens ha servit per agafar l’energia necessària per fer front al camí de tornada, el que ens havia de portar de nou fins al punt d’inici, Lekeitio. Aquesta vegada, hem agafat un tram de carretera poc transitada, per tal d’escurçar una mica el camí. I en un tres i no res, o potser una mica més, estàvem de nou al local de l’Asier, per deixar les bicicletes i acomiadar-nos definitivament d’ell, tot regalant-li el nostre bé més preuat, un fulard de l’esplai que servís com a mostra d’agraïment per la seva dedicació i paciència al llarg de les tres activitats que hem fet amb ell. Ens ha costat una mica separar-nos d’ell, perquè ja era pràcticament com un més de nosaltres, però estem segurs que, tard o d’hora, ens tornarem a trobar. I amb aquest desig hem agafat el bus que, per darrera vegada, ens ha portat fins al nostre poble, Berriz. Després de la dutxa havia arribat el gran moment, netejar endreçar la casa des dels fonaments fins a la teulada, per tal de deixar-la tal com la vam trobar el primer dia. I tot això mentre d’altres preparàvem el sopar d’avui, arròs amb pollastre i, com a complements, la liquidació total de la nevera. Ja només ens quedava acabar de rentar els plats, xerrar una estona, tocar la guitarra i, finalment, seguir xerrant una estona llarga, però ara des de dins dels nostres sacs. Després de més d’una setmana, demà ens acomiadarem una mica tristos del poble de Berriz, però contents, alhora, perquè la nostra aventura basca encara continuarà a Sant Sebastià. Mares i pares, no patiu que el riu Lea i tres monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DISSABTE 27 DE JULIOL

Aquest matí, només llevar-nos, ja ens ha tocar posar-nos-hi de valent. Pràcticament sense temps ni per esmorzar, hem hagut d’acabar d’enllestir les nostres motxilles i, el que era pitjor, netejar i endreçar tota la casa, que patia els efectes dels gairebé deu dies que l’hem habitada. Així doncs, escombres, draps i fregalls han treballat com mai i sense descans. Finalment, i amb el temps just per arribar al tren, ens hem acomiadat, amb una mica de pena, del poble que tan bé ens ha acollit al llarg de gairebé tota la nostra aventura, Berriz. Però per seguir coneixent món s’ha de dir adéu, i Sant Sebastià ens estava esperant a poc menys de dues hores de viatge. D’aquesta manera, al migdia ja ens trobàvem al bell mig de la capital guipuscoana. Era l’hora de dinar i aquesta vegada no ens quedava res per menjar, després de la liquidació de la despensa d’aquests darrers dies. A més a més, tots els supermercats estaven tancats, així que no ens ha quedat més remei que anar a fer un entrepà a un bar. Tampoc us penseu que ens ha costat gaire esforç sucumbir a aquesta opció: entrepans de llom, truita de patates, hamburguesa, pollastre… Estaven molt bons, però nosaltres ens quedem amb els meravellosos entrepans que ens fem nosaltres amb llonganissa o xoriço, i amb els quals, segurament, ens retrobarem demà. Ara sí que amb la panxa plena, podíem fer front a la feixuga tasca de carregar la motxilla fins arribar a la nostra pensió, just al casc antic de la ciutat. Després d’instal·lar-nos encara hem tingut temps d’anar a fer una volteta i poder, així, acabar de fer les darreres compres, ja que al ser demà diumenge, potser ens trobem algunes botigues tancades i no ens agradaria pas que us quedéssiu sense els vostres merescuts regals. I de nou a la pensió, a dutxar-nos ràpidament, perquè el gran moment estava a punt d’arribar… Si ho recordeu, portem des del principi de la nostra aventura acumulant punts per bescanviar per pintxos, així que ara o mai!!! Entre tots hem decidit repartir equitativament els punts que sumàvem entre tots i poder, així, gaudir del gran sopar tots junts i per igual. Cadascú de nosaltres disposàvem d’una quantitat assignada i, d’aquesta manera, tal com fan els donostiarres, hem anat escollint aquells pintxos que més ens agradaven i anàvem sortint al carrer per compartir-los amb la resta de companys i viure l’ambient que s’hi respirava, un estil de vida molt diferent al que estem acostumats. Pernil amb maionesa, truita de patates, xampinyons, gambes… Avui hem aprés que pràcticament qualsevol ingredients és susceptible de convertir-se es un autèntic pintxo basc. I quins pintxos…!!! Avui podem afirmar que hem conegut un dels vertaders plaers de la vida! Hauríeu d’haver vist amb quina cara de felicitat ens els menjàvem. Fins i tot, molts de nosaltres hem confessat que això era infinitament millor que qualsevol pizza, kebab o hamburguesa, plats que fins ara pensàvem que eren els millors de la nostra dieta. Just al final del sopar hem pogut gaudir, també, d’una estona d’aquella pluja que pràcticament ens ha acompanyat cadascuna de les tardes que hem estat en terres basques. Aquella pluja que serveix per refrescar l’ambient de les darreres hores de la jornada. I, finament, no podíem acabar el dia de cap manera millor que fent una passejada, tot vorejant part de la bahia de Sant Sebastià, amb la platja de la Concha, l’oceà Atlàntic i l’illa de Santa Clara com a fons d’un paisatge immillorable. Un munt de fars costaners capitanejats pel far de Donostia, dalt del Monte Igueldo, han il·luminat la nostra penúltima nit en terres basques. I amb aquesta imatge de posta anirem a dormir aquesta nit, després de, com cada nit, haver llegit els vostres missatges. La nostra aventura basca toca a la seva fi, però encara ens queda més d’un dia per acabar de gaudir dels encants que ens ofereix aquesta meravellosa ciutat. I mentre quedin pintxos, aquí estarem nosaltres! Mares i pares, no patiu que Sant Sebastià i tres monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DIUMENGE 28 DE JULIOL

Avui ens hem llevat sabent que el final de la nostra aventura està molt a prop. Tenim moltes ganes de veure-us, però això ja arribarà, perquè ara encara era moment d’aprofitar les poques hores que ens quedaven en terres basques. Així doncs, després d’esmorzar, aquest matí dins de l’habitació de la pensió on estem instal·lats, hem iniciat la visita per Sant Sebastià. Abandonada la Parte Vieja hem començat a recórrer tota la badia que ressegueix la platja de la Concha, alhora que ens adonàvem, una vegada més, de com anava baixant la marea. Feia molta calor, però una calor suportable. Una calor que ens ha acompanyat fins arribar a los Peines al Viento, l’obra mestre d’Eduardo Chillida. Després de fer-nos les fotos de rigor ha arribat el moment de gaudir de la famosa platja de la Concha en tot el seu esplendor, era l’hora de banyar-nos al Cantàbric per darrera vegada, o no, en aquesta aventura. Com sempre, hem aprofitat per jugar amb la pilota, remullar-nos sense parar i torrar-nos una estona al sol. I en aquesta mateixa platja ha estat on hem dinat, de nou un entrepà, que avui ens hem preparat allà mateix. Després de reposar i acabar de gaudir de la Concha, hem tornat cap a la nostra pensió, encara amb la sal al cos, per tal de dutxar-nos i preparar-nos per acabar de fer la visita de Sant Sebastià. Tal com us vam dir, tenim la pensió just al mig del casc antic, així que no ens ha costat gaire trobar els monuments i enclavaments més importants de la ciutat. Primer de tot, l’església de San Vicente, construcció gòtica del segle XVI. A continuació, l’església de Santa Maria, barroca del segle XVIII. I després de recórrer els carrerons de la Parte Vieja, hem arribat a la Plaça de la Constitución. Des d’aquí, i a través del carrer San Jerónimo, ens hem endinsat en el barri del Centre, on hem pogut contemplar l’Ajuntament i, novament, la Platja de la Concha. I és que és una platja amb quelcom d’especial que va canviant amb cada hora del dia. Era el moment d’enfilar el carrer Hernani, que més endavant es passaria a anomenar Loiola, per tal d’arribar a la Catedral del Buen Pastor, neogòtica del segle XIX. I, finalment, per tal d’acabar el recorregut, hem vorejat la riba del riu Urumea fins arribar al Kursaal, edificació moderna que funciona com a palau de congressos. L’Alameda del Boulevard ena ha portat de nou fins a la Parte Vieja i d’aquí a la pensió, a descansar una breu estona abans del darrer sopar en terres basques. I, com tots suposareu, no podia ser de cap altra manera que a base de pintxos. Ahir va ser el nostre primer gran contacte amb ells, però avui ja érem tots uns experts: que si aquest està molt bo, que si aquest lloc els fa molt bé, que si la taberna d’allà té un de pernil millor que l’altre, que si… I així, pintxo a pintxo hem anat fent, una vegada més, barrejats entre els donostiarres que sopaven entre nosaltres. La nit ha continuat i, a hores d’ara encara continua. Aquesta serà la nostra darrera nit com a joves de l’Esplai Mainada. Serà una nit que esperem que sigui única, una llarga nit per recordar per sempre. Una nit per fer memòria de tots els moments que hem viscut junts, que són molts. Una nit on la tristor per posar punt i final es barreja amb l’alegria per tot allò que, sempre junts, han trepitjat les nostres botes i que guardarem per tota la vida dins les nostres motxilles. Avui penjarem el nostre fulard per fer-lo etern dins del nostre cor. La nit d’avui no la deixarem escrita com sempre en aquests relats diaris, perquè la darrera nit junts encara està per escriure`s. Mares i pares, no patiu que tot l’Esplai Mainada i tres monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acabarà, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!