DILLUNS 18 DE JULIOL

Encara amb el record viu del Camino de Santiago que vam conquerir l’estiu passat, avui, per fi, ha arribat el moment de començar una nova aventura. La veritat és que tenim molt poca informació sobre tot allò que ens espera al llarg dels propers onze dies, però ja ens va bé així, perquè el factor sorpresa és molt important a la vida. El que sí que teníem clar és que aquesta vegada ens toca conquerir terres basques i que havíem d’estar a l’estació de Sants abans de la sortida del sol. Quan hem sortit de casa els carrers encara no estaven ni posats i el metro amb prou feines acabava d’obrir, però sabem que els dies passen ràpid i que els hem d’aprofitar d’allò més bé i com més d’hora millor. Així doncs, a les 5:30 la majoria de nosaltres ja estàvem esperant als monitors que, tot sigui dit, han arribat deu minutets tard, però no han estat els últims! Hauríeu d’haver vist les cares d’extrema alegria i felicitat que fèiem tots plegats. Bé… Potser no fèiem cara de res més que de son, que és l’única cara que és pot tenir a aquelles hores de la matinada. Finalment, després d’una estona d’espera els monitors ens han anunciat que havia arribat el moment d’acomiadar-nos de vosaltres i enfilar el camí del tren. Fins aquí el que ja sabeu, però és ara on ha començat realment la nostra aventura, tot passant infinitat de motxilles per l’escàner de l’estació, mentre els monitors miraven les pantalles de reüll per si guipaven algun mòbil despistat que se’ns hagués colat entre el nostre equipatge. Però no ha estat així i hem pujat al tren sense més contratemps, disposats a passar les següents més de sis hores. Fins a Saragossa hem estat encara una mica endormiscats i sense gaire interacció, però a partir d’aquí la cosa s’ha animat una mica i hem començat a caminar pel tren, canviar-nos de lloc, menjar-nos l’esmorzar… I pim pam, tren amunt, tren avall, hem arribat a Bilbao cap a les 14:30, només un quart d’hora més tard de l’hora prevista, fet que, com us podeu imaginar, ja ha estat tota una proesa. I només baixar del tren ja hem trobat la primera gran diferència amb la nostra terra que deixàvem enrere… Una calor asfixiant ens ha donat la benvinguda a les terres basques. El termòmetre del costat de l’estació de Bilbao-Abando marcava els 40 graus, així que el primer que hem fet és buscar una parc al costat de la ria on poder-nos resguardar sota l’ombra dels arbres i així poder dinar els entrepans i carmanyoles que ens heu preparat abans de marxar. Havia arribat l’hora de la gran gimcana dels monitors per poder comprar les targetes per viatjar en l’Euskotren que, misteriosament, es poden comprar en un munt de llocs excepte a la pròpia estació. Amb tot, era una mica complicat trobar-les a les quatre de la tarda quan tot està tancat i la calor s’ha manifestat amb la seva màxima violència, tot arribant als 44 graus. Però no patiu, que després de voltes i voltes finalment han sortit victoriosos i hem pogut recórrer els 45 minuts que ens separaven del nostre destí final: Berriz. D’aquesta manera, ja abans de baixar del tren, hem pogut veure com el poble s’obria entre les muntanyes i la natura per donar-nos la benvinguda. Estàvem molt acalorats i encara quedava caminar els 15 minuts de lleugera pujada que ens mancaven fins arribar a la casa que ens acollirà les properes nou nits. Però per fer el camí menys feixuc, just a la meitat els monitors ens han portat un refrescant gelat que ens ha donat l’energia necessària per plantar-nos ens un tres i no res a Olakueta, just al número 5 de la Plaça Elizondo. Per fi hem desvetllat una de les nostres més grans intrigues, el conèixer com seria la casa… Té de tot: habitacions, lavabos, menjador, cuina… No li manca de res! Amb tot, ja eren les set tocades, així que amb prou feines ens ha quedat temps d’instal·lar-nos, mentre uns quants hem baixat al supermercat a comprar l’esmorzar de demà. Encara seguíem ben acalorats i una bona dutxa ha estat el nostre millor aliat abans de sopar el darrer romanent de queviures que ens heu deixat abans de sortir. La nit ha caigut sobre Berriz i la veritat és que el cansament del dia ha començat a aparèixer amb insistència, tot i que encara hem tingut forces per fer algun joc i cantar algunes cançons amb la guitarra. Ah! I de viure les primeres xerrades i confessions ja ficats dins del sac. Així hem acabat el primer dia de la nostra llarga aventura basca amb l’esperança que, el darrer dia, les nostres motxilles pesin molt més que avui, però no pas per la roba que portem dins, sinó per tots els records, experiències, anècdotes… que viurem plegats! Mares i pares, no patiu que la lluna de Berriz i tres monitors afortunats vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

 

 

DIMARTS 19 DE JULIOL

Com bé sabeu, la gran matinada d’ahir i l’arribada fins a Berriz ens va deixar ben baldats, així que avui hem aprofitat que passaríem el dia al poble per descansar i llevar-nos una mica més tard del que serà habitual, cap a les nou del matí. Com us podeu imaginar, a aquella hora la vida al poble ja feia estona que havia començat i el sol ja escalfava amb força, però no tant com el que encara estava per venir. Sense temps per perdre ens hem vestit i ràpidament hem baixat al menjador de la casa per esmorzar tot el que ahir ens va donar temps de comprar: llet, sucs, magdalenes, crema de xocolata, galetes… Tot molt bo, però dels famosos pintxos bascos res de res. Seria avui el dia de tenir la primera trobada amb ells? Per donar resposta a aquest enigma encara hauríem d’esperar, perquè ara havia arribat el moment de tornar al supermercat per fer la primera gran compra de la nostra aventura. I és que per tot el que hem de viure és fonamental que recuperem les forces amb cada àpat. Anàvem tan carregats que fins i tot ens han hagut de deixar tres carrets de la compra. Hauríeu d’haver vist la fila que fèiem per la pujada fins a la casa arrossegant els carrets, intentant mantenir una rectitud que de tant en tant s’ha vist interrompuda per algun que altre cotxe aparcat a la vorera. Però no patiu que gairebé no li hem fet res a cap. I finalment, sota un sol de justícia, hem aconseguit arribar els nou aventurers, els tres monitors i els tres carrets sans i estalvis fins a Olakueta. Armaris, prestatgeries, nevera, congeladors… No hem deixat res per omplir amb les nostres provisions. I quan ja pensàvem que la missió estava complerta… Sorpresa!!! Tot i que el camí al supermercat fa baixada, els carrets no tornarien sols! Amb resignació, tres de nosaltres ens hem prestat voluntaris per tornar a recórrer els deu minuts d’anada i els deu de tornada, mentre la resta ens hem començat a preparar per a la següent activitat del dia que, amb la calor que ja feia, no podia ser altra que visitar per primera vegada la piscina del poble. Allà ens hem pogut refrescar una bona estona i, fins i tot, prendre el sol i anar agafant color per quan tornem a casa. Tres de nosaltres i un monitor hem pogut gaudir una estona menys d’aquest plaer, perquè ens hem repartit les tasques a fer durant el dia i a nosaltres ens havia tocat fer el dinar. El nostre primer menú ha estat macarrons amb tomàquet i taquets de pernil, llom amb patates fregides i un iogurt. Estava tot boníssim i aquest àpat ens ha permès agafar l’energia suficient per fer front a la resta de la jornada. Però… I els pintxos? No sigueu impacients! Encara no! La tarda ha començat rentant el menjador, fregant els plats i, els més afortunats, fent una breu migdiada. Però els dies passen volant i moltes són les coses que ens queden per viure, així que tampoc no podíem perdre gaire temps dormint. A mitja tarda ha arribat l’hora de fer una altra activitat que ens ha permès conèixer moltes curiositats sobre el poble i la zona que ens acull. Però abans d’això els monitors ens han explicat que amb cadascun dels jocs i activitats que anem duent a terme al llarg d’aquests dies, els tres grups anirem guanyant punts que podrem bescanviar per pintxos quan arribem a Sant Sebastià. Això sí que és una bona manera de motivar-nos! I sense més, ens han donat un dossier amb quaranta reptes repartits en quatre grups: respondre preguntes, cercar i portar, fer fotos a diferents coses i realitzar diversos vídeos. D’aquesta manera hem après entre altres coses, que la comarca on es troba Berriz és el Duranguesado i que els seus habitants es diuen berriztarres, així com el número d’habitants, l’alçada de la població… També hem hagut de trobar tres fulles diferents, un diari del dia, una fruita, un insecte viu… I fer moltes fotos i vídeos: un habitant dient un embarbussament en basc, gent del poble cantant una cançó basca, algú dient un acudit… A part de riure ha estat una molt bona oportunitat per fer-nos amb el poble que ens acull i relacionar-nos amb els qui ara ja sabem que s’anomenen berriztarres. Ah! I ens ha servit per aconseguir els primer punts per al nostre saldo de pintxos. I abans de poder-los sumar, cadascun dels tres equips ens hem hagut de posar un nom: Pintxicornis, Patxirulis i Guapidariks. Molt basc tot, com podeu veure. El final de la tarda ens ha portat les dutxes, la neteja de la casa i l’elaboració del sopar, que no hem trigat en degustar. Avui ha estat el torn d’una verdura disfressada amb tomàquet i taquets de bacó, salsitxes de pollastre amb amanida i un préssec. La nit ja havia caigut del tot sobre el cel de Berriz quan hem començat la darrera activitat del dia. Una nota ens ha anunciat que durant la Guerra Civil Espanyola els habitants del poble havien amagat un tresor dins la casa que ens acull, per tal de salvaguardar-lo de les tropes franquistes que estaven apunt d’entrar. El senyor J ens volia revelar on es trobava aquest tresor que porta sense veure la llum prop de 80 anys. Però per aconseguir-lo havíem d’anar d’estança a estança de la casa resolent enigmes i passant proves. Cada vegada podíem escollir entre dues opcions que ens conduïen a dos llocs diferents de la casa i així hem anat fent fins que hem arribat al tocador, on es resguardava el tresor. Però sorpresa!!! El tresor eren nou gots omplerts amb una beguda de dos colors diferents. Havia arribat el moment d’escollir el got que marcaria el final de la jornada. I no era una decisió gens banal, ja que quatre de nosaltres ens hem desmaiat i hem aparegut lligats a quatre cantonades de l’habitació. Just en aquell moment hem recobrat la consciència, a les fosques, al mateix temps que sonava una misteriosa música i entrava, muntant el seu tricicle, el famós Jigsaw, que ens ha proposat un joc dels seus, on només un dels quatre podria sortir amb vida de l’habitació. Tots sabíem que era tot mentida, però ha estat molt divertit voler-s’ho creure i viure la sensació de passar una mica de por. Ah! No patiu, que Jigsaw no ens ha mentit i us prometem que al menys un de nosaltres ha sortit amb vida de l’habitació. Tot i que avui no ens hem mogut de Berriz, el dia ha estat molt llarg i intens, així que amb prou feines ens han quedat forces per llegir els vostres missatges, rentar-nos les dents i ficar-nos dins del sac per seguir xerrant una estona, abans d’anar-nos quedant adormits, pensant en totes les aventures que encara estan per venir. Què farem demà? Ens quedarem a Berriz o sortirem del poble? Coneixerem per fi els famosos pintxos bascos? L’única cosa que ens han avançat els monitors és que ens posem calçat còmode, així que haurem d’esperar per desvetllar els misteris que encara estan per venir i que, com sempre, seguirem vivint tots junts. Mares i pares, no patiu que la màgia del País Basc i tres monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

 

 

DIMECRES 20 DE JULIOL

Avui només llevar-nos ens hem adonat que el temps havia canviat radicalment. El cel estava ben ennuvolat i una fina boirina cobria tot el poble. La temperatura també havia baixat fins al punt d’haver d’agafar una dessuadora, no fos cas que més tard la cosa empitjorés. Val a dir que hem tornat a matinar i a les vuit tocades ja estàvem agafant la nostra primera dosi d’energia del dia amb un bon esmorzar. Sense temps per perdre, ens hem preparat la motxilla amb uns entrepans que ens vam preparar ahir i unes ampolles d’aigua que ens havíem posat al congelador, per por que la temperatura fos la dels altres dies. Com ja us podeu imaginar avui la nostra aventura s’ha traslladat de Berriz per anar a… Bilbao, que ens estava esperant impacient, però abans d’això encara havíem de cobrir els 45 minuts de trajecte en tren que ens separaven del nostre objectiu d’avui. I sense més, cap a un quart d’onze hem arribat a la població més poblada del País Basc, just al bell mig del Casco Viejo. A tan sols tres minuts de l’estació de l’Euskotren ja hem fet la primera parada per passejar pel Mercat de la Ribera, situat en un dels costats de la Ría de Bilbao. Es tracta d’un mercat de més de 10.000 m2, considerat el més gran d’Europa. Aquí ens hem perdut una estona entre peixateries, carnisseries, fruiteries…, abans d’enfilar un dels set carrers que dóna nom al Barrio de las Siete Calles. En un tres i no res ens hem plantat davant de la Catedral de Santiago, d’estil gòtic, i que és la seu del Bisbat de Bilbao des de l’any 1949. Ens ha fet molta il·lusió veure que aquesta catedral porta el nom de l’apòstol Santiago, ja que una part del Camino de Santiago passa per darrere d’aquesta església i com us podeu imaginar no ens hem pogut estar de reviure l’aventura de l’estiu passat i tornar a fer de peregrins, encara que només hagi estat al llarg d’uns escassos metres. I pas a pas hem arribat a la Plaza Nueva, una plaça porticada al límit del Casco Viejo, per seguir la ría de Bilbao fins a l’Església de San Nicolás i a l’Ajuntament de la Villa, on ens hem pogut fer unes fotos divertides, tot imitant les estàtues de l’entrada. Continuant el camí de la ría ens hem plantat als peus del Funicular d’Artxanda, un transport centenari que uneix els barris alts de la ciutat amb la ría. En menys de cinc minuts teníem la ciutat als nostres peus i hem pogut gaudir d’unes impressionants vistes de tot Bilbao. Aquí dalt l’aire bufava amb força i fins i tot hem passat una mica de fred, sensació que havíem oblidat des que vam trepitjar terres basques. Després de les fotos de rigor hem tornat a agafar el funicular que ens ha deixat de nou a la ría per travessar el pont de Zubizuri de Santiago Calatrava i arribar, per fi, al famós Guggenheim vigilat de molt a prop pel seu inseparable gos Puppy, símbol de la ciutat. La ruta fins aquí ha estat distreta, però llarga i havia arribat el moment de reposar forces amb els entrepans i sucs amb què hem equipat les nostres motxilles abans de sortir, així que ens hem instal·lat en un parc molt bonic que hem trobat just al costat del nostre nou amic Puppy. I no us penseu que només hem dinat, perquè a mesura que anàvem acabant l’àpat, la gespa ha causat en nosaltres un misteriós efecte hipnòtic que ens ha fet sucumbir en la més profunda migdiada. Cap de nosaltres ha aconseguit guanyar a Morfeu que ens ha retingut amb ell durant gairebé una hora. I no us ho creureu, però ens hem despertat, perquè ens ha agafat una mica de fred. Sí, sí… Fred!!! Com ho escolteu. I ahir semblava que això seria impossible, però és que hem passat dels més de 40 graus del dia que vam arribar als poc més de 20 graus que hem tingut avui. Després d’aquesta reparadora migdiada hem enfilat l’Alameda Recalde  fins a la Plaza Moyua, uns dels centres neuràlgics de la ciutat amb molta activitat i un munt de carrers que trobaven aquí el seu pas. Seguint pel mateix carrer per on veníem hem arribat a l’edifici Azkuna, anteriorment anomenat Alhóndiga, un centre d’oci construït sobre quaranta-tres columnes que representen diferents cultures del món i amb una piscina al terrat que té el fons de vidre i que permet veure des de la planta baixa als seus nedadors. L’Alameda Urquijo ens ha portat fins al nou estadi de futbol de l’Athletic de Bilbao, San Mamés, l’altra catedral de la ciutat. Ha estat aquí on hem aprofitat per berenar un gelat o una refrescant orxata, tot i que com ja us hem dit no ens calia gaire refrescar-nos més. Un breu passeig per la part nova de la ciutat ens ha portat de nou a la Plaza Moyua, on hem pogut agafar el metro i contemplar les seves característiques i particulars entrades. En poc més de cinc minuts ens hem tornat a plantar al Casco Viejo, on hem tingut mitja horeta de temps lliure per recórrer els seus carrers i fer alguna que altra compra. Tranquils que segur que alguna coseta serà un record per a vosaltres. La tarda ha anat avançant i ha arribat l’hora de tornar a agafar el tren que ens ha fet arribar a Berriz cap a un quart de nou del vespre. Després dels quinze minutets de pujada a la casa hem pogut gaudir d’una dutxa que ens ha fet desaparèixer el mal de peus d’una jornada de caminada amunt i avall sense gairebé parar. I l’energia l’hem recuperat amb una sopa, truita de patates amb amanida i un flam. Ja era negre nit sobre Berriz quan hem fet la darrera activitat del dia. Per equips, havíem d’aconseguir passar diferents ingredient per elaborar pintxos des de la botiga situada a un punt del poble fins a la taberna, però sense ser descoberts pels altres equips, ja que ens podrien prendre els nostres ingredients. Les corredisses s’han succeït pels carrers del voltant de la casa, sense ja recordar el cansament viscut anteriorment. Som els joves de l’esplai, però quan es tracta de guanyar un joc, no patiu que som capaços de treure el nen que portem dins. Us hem de dir que finalment els pintxos no els hem vist, però sí que hem acumulat molts punts. A veure si finalment els podem bescanviar per aquest preuat tresor de la gastronomia basca. El dia ha tocat a la seva fi amb alguna que altra cançó i amb la lectura dels vostres comentaris. Bé, i les xerrades nocturnes que ens porten fins ben bé la matinada. Avui hem descoberts els encants de la ciutat de Bilbao, avui hem comprovat que el temps al nord està ben boig, avui hem seguit sense conèixer els famosos pintxos, tot i que no perdem l’esperança. Quines aventures ens esperen demà? Ens quedarem a Berriz o coneixerem altres indrets de la contrada? Sigui com sigui, com ahir, com avui, el més important serà que continuem tots junts. Mares i pares, no patiu que el gos Puppy i tres monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

 

 

DIJOUS 21 DE JULIOL

 

Després del dia tan intens que vam viure ahir, avui hem decidit llevar-nos una mica més tard, a les nou en punt. Ja des de primera hora el cel seguia igual d’encapotat que quan vam anar a dormir i la dessuadora no ens ha sobrat en cap moment, però com sabeu el temps ens és igual, perquè ens disposàvem a començar un altre dia tots junt. Així doncs, ens hem vestit tan de pressa com han aconseguit els monitors que ho féssim i hem baixat a esmorzar. Tot i això, heu d’entendre, i els monitors encara més, que necessitem el nostre temps per escollir el modelet més adequat i per portar un cabell sempre perfecte. Finalment hem aconseguit prendre la primera dosi d’energia del dia, un altre esmorzar on no hi ha mancat de res. Aprofitant que avui ens quedàvem a Berriz, hem aprofitat per netejar una mica la casa, escombrar el menjador, netejar els plats i alguns de nosaltres hem baixat al supermercat per comprar algunes cosetes que ens faltaven. Tots junts de nou, i amb les obligacions més o menys satisfetes hem començat la primera activitat, el tradicional taller de samarretes. Com sabeu, en totes les colònies que participem ens agrada tornar a casa tots amb la mateixa samarreta, record de la nostra aventura, i ara tocava la primera part del taller, tenyir-les. Tot i que cada any ens hem fem una, aquesta vegada hem canviat la tècnica d’estampat, així que esperem que us agradin quan ens les veieu. A hores d’ara encara estan reposant, perquè agafin bé el color, així que tampoc us podem explicar del tot el resultat. A més a més, un altre dia en faltarà estampar un dibuix commemoratiu que també hem començat a dissenyar, amb major o menor fortuna. Però no patiu que encara ens queden dies per intentar millorar les nostres creacions i propostes, abans d’arribar al model definitiu. Havia arribat el moment d’anar a la piscina, però encara que sembli mentida, feia una mica de fred. Sí, sí, com ho escolteu! Teníem fred a finals de juliol, una sensació totalment desconeguda per a nosaltres, però el País Basc és així, i ens hem adaptat a la seva meteorologia, tot substituint la piscina per una estona de cançons amb la guitarra, mentre d’altres fèiem el dinar, avui cigrons cuinats, pollastre a la planxa amb patates fregides o amanida i meló.         I amb la panxa ben plena, altra vegada a fregar plats, escombrar el menjador, anar a llençar la brossa… Ja veureu que bé que fem les tasques domèstiques quan tornem a casa. De ben segur que us farem una bona demostració aquest estiu. A mesura que anàvem acabant, hem tornat a la guitarra, a xerrar una estona i alguns a aclucar els ulls per pair bé el dinar. Havien passat pocs minuts de dos quarts de cinc quan els monitors ens han dit que agaféssim allò necessari per passar la tarda fora. On aniríem? Una altra gimcana per Berriz? La piscina no podia ser, perquè no ens han dit res del banyador i la tovallola! Sense més explicacions hem enfilat el camí que ens ha portat fins a la ja coneguda estació de tren, que ha arribat poc després que nosaltres. L’hem agafat en direcció a Bilbao, però tornaríem al mateix lloc que vam estar ahir? Els monitors ens han dit que faltava una llarga estona per al nostre destí i que aprofitéssim per descansar i dormir si així ho volíem. Sis minuts després hem arribat al poble que ens ha acollit aquesta tarda: Durango, que com ja sabem des de la gimcana que vam fer l’altre dia, és la capital del Duranguesado, comarca a la qual pertany Berriz. Només baixar del tren els monitors ens han dit que ahir havíen treballat molt preparant i fent tota la visita de Bilbao i que, per tant, ara havia arribat el moment que els guies turístics fóssim nosaltres. I com a ajuda, a cadascun dels tres equips ens han donat un mapa de Durango amb quatre punts d’interès marcats que hauríem de descobrir i preparar la seva explicació per fer a la resta de companys. Per a aquesta difícil i entretinguda tasca hem disposat d’una hora que hem aprofitat d’allò més bé per documentar-nos sobre tot el poble. Hem anat a la oficina de turisme, hem preguntat a la gent del poble i, fins i tot, hem entrat a alguna botiga propera al nostre punt per si ens podien oferir alguna informació. Cap a dos quarts de set ens hem tornat a trobar tots per començar la nostra ruta turística, tot convertint-nos en uns autèntics guies locals de nivell. Així doncs, no ens hem deixat cap racó del poble per explorar: la Torrer¡ Lariz, la Plaça i l’Església de Santa Ana, l’Ajuntament, la Plaça Ezkurdi, la Plaça Pinondo, el Carrer Kurutziaga… Ho hem fet d’allò més bé i hem pogut comprovar que sempre ens quedarà l’opció de venir-nos a fer de guies de Durango. La tarda tocava a la seva fi, però una darrera sorpresa ens estava esperant abans de tornar cap a Berriz. El dijous és el dia del pintxo-pote a Durango i no podíem deixar passar l’oportunitat d’integrar-nos entre els seus habitants i viure aquesta tan arrelada tradició, així que ens hem dirigit al carrer principal per degustar dos pintxos, un de carn i un de truita de patates, així com dos potes, cadascú les begudes que hem escollit, amb certes limitacions, és clar. El tren de dos quarts de nou ens ha portat de nou a Berriz, on ja ens estaven esperant, puntuals com sempre, les dutxes i el sopar. I és que els pintxos estaven molt bons, però amb tanta activitat tenim molta gana. Aquesta nit hem pogut degustar espinacs amb beixamel, lluç a la planxa i un iogurt. Estava molt bo, però alguns de nosaltres no hem sabut apreciar la qualitat culinària d’aquestes noves textures per al nostre paladar. Ja era fosc del tot a Berriz quan hem començat la darrera activitat del dia. Els pintxos d’avui estaven molt bon i per fi hem pogut tenir una primera trobada amb ells, però encara en volem més, així que havíem de seguir acumulant punts. Com que els monitors són molt generosos ens han regalat 100 punts a cada equip, que podríem augmentar o disminuir segons les nostres habilitats i perícia. Per torns, havíem d’escollir quin membre del grup participaria en cada prova i quants punts ens hi jugàvem, però amb la particularitat que no sabríem la prova fins després d’escollir el participant i fer l’aposta. Hem hagut de menjar llimones sense immutar-nos, mantenir l’equilibri amb una gerra d’aigua al cap, punxar globus amb el cul, parlar amb la boca plena de xocolata en pols… I així hem anat sumant i restant punts, sempre tenint molt present el nostre objectiu: els preuats pintxos de Sant Sebastià. I punts amunt, punts avall, ha arribat l’hora de posar-nos el pijama, rentar-nos les dents i llegir els vostres missatges, abans de xerrar una estoneta i posar-nos a dormir. Avui per fi hem conegut els pinxos i un nou poble del País Basc, avui hem seguit comprovant com està aquí de boig el temps, avui alguns hem descobert el gust que fan els espinacs. Però com sempre, el més important és que seguim tots junts vivint aquesta aventura, coneixent-nos una mica més dia rere dia i escrivint una història plegats. Mares i pares, no patiu que Santa Maria de Andikona, patrona de Berriz, i tres monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

 

 

DIVENDRES 22 DE JULIOL

Novament, la nit d’ahir se’ns va anar una mica de les mans i ja era de matinada quan, entre llargues converses i molts riures, ens vam anar quedant adormits. Com sempre passa, a la nit se’ns treu tota la son, però, és clar, quan vénen els monitors de bon matí no hi ha qui ens llevi i cada dia ens costa més. Avui, tot i això, ens han deixat fins a les nou tocades, però no gaire més, perquè ja només ens queda una setmana d’aventura i hem de ben aprofitar al màxim cada moment. Després de vestir-nos i passar una eterna estona pel lavabo, amb la remor de fons dels monitors desesperats per la nostra tardança, hem sortit perfectes per baixar a esmorzar. Ha estat en aquest moment quan ens hem adonat que les nostres reserves de queviures han baixat considerablement arran de la primera compra, així que hauríem de tornar al supermercat del poble per fer acopi de tot allò que ens falta. I aprofitant la ben entesa els monitors ens han explicat que aquesta nit es duria a terme un concurs de pintxos a Olakueta i que, per suposat, nosaltres estàvem convidats a participar-hi. D’aquesta manera, cada equip hauria de pensar i elaborar dos creacions diferents per presentar-les al concurs, però amb una limitació: cada grup només disposava de deu euros per fer la seva compra. Així doncs, caldria també pactar entre nosaltres quins ingredients serien conjunts per poder-nos estalviar alguns calerons. Ràpidament ens hem posat a donar-li voltes al cap… Sort que ens hem pogut inspirar en els pintxos que, si recordeu, vam tenir l’oportunitat de conèixer ahir. Però nosaltres havíem de ser ben originals si volíem guanyar el concurs i, per tant, més pintxipunts per bescanviar a Sant Sebastià. En un tres i no res teníem la llista dels ingredients enllestides, així que hem enfilat el carrer principal del poble que ens ha portat al nostre ja habitual supermercat. Cada equip havia de designar un representant, que seria qui faria la compra, mentre els monitors només feien que omplir carros i més carros amb la resta del menjar per als propers dies. El pobre caixer ha tingut feina amb nosaltres, però després d’una estona, per desesperació de la resta de berrizcarres que estaven a la cua, hem sortit amb els nostres tres carros plens a vessar. El dia s’havia llevat com ahir, ben encapotat, i ha estat remprendre el camí cap a la casa que s’ha posat a plovisquejar. La veritat és que no ens calia per refrescar-nos, ja que la dessuadora ens ha hagut d’acompanyar al llarg de tota la jornada. Després d’endreçar tota la compra i tornar els carros al supermercat hem decidit que una mica de fred i una pluja fina no ens pot fer oblidar que estem a l’estiu, així que aprofitant que la piscina del poble és coberta hem decidit anar a la piscina tant sí com no. No us enganyarem, no hem estat gaire estona, però sí la suficient per xapotejar una estona i fer algun que altre joc dins l’aigua. De tornada a la casa hem enllestit el dinar… Avui, per celebrar que és divendres hem fet un extens aperitiu: patates fregides, olives, escopinyes, musclos, calamars… Ja veieu que aquí qualsevol cosa ens serveix d’excusa per celebrar el que sigui. I a continuació hem menjat arròs a la cubana, on no ha mancat el seu ou ferrat, i per postres pinya. Després de dinar i de complir fidelment amb les nostres obligacions diàries, ens hem estirat una estoneta per fer la migdiada. Bé, aquesta era la idea, una estoneta, però novament la cosa se’ns ha anat de les mans i el sac ens ha atrapat més del que comptàvem. Però no passa res, perquè l’estiu també està per oblidar una mica els horaris i la rutina del curs. Aprofitant que uns tímids rajos de sol s’intuïen entre els núvols del cel de Berriz ens hem tornat a equipar amb els nostres banyadors per, alguns de nosaltres banyar-nos, mentre d’altres estàvem xerrant i rient a les tovalloles. Abans de marxar hem aprofitat per dutxar-nos als vestuaris de la pròpia piscina i, d’aquesta manera, estalviar-nos fregar més tard. Ja veieu que no se’ns escapa ni una! I de tornada a la casa ha arribat el moment de posar-nos a cuinar les nostres creacions gastronòmiques per presentar al concurs nocturn de pintxos. Guapidariks ha presentat un de formatge de cabra amb ceba caramelitzada i un altre de patata, albergínia a la planxa i formatge fos. Les creacions de Pintxicornis han estat un de formatge brie amb pernil i ceba i l’altre de formatgets arrebossats. Finalment, Patxirulis s’ha presentat al concurs amb un rotllet de pa de motlle arrebossat i farcit de formatge i bacó, i com a segona proposta ens han ofert un pintxo de remenat d’ou amb xoriç i un toc picant. Olles, fogons, ganivets, plats… No hem deixat descansar cap estri de la cuina durant una llarga estona, però els resultats han valgut la pena. Amb tot, deixarem de banda el tema de com ha quedat la cuina després del nostre pas. Però… I el jurat? Qui faria de jurat d’aquest concurs de pintxos? Doncs no us ho creureu… De sobte, han arribat a la casa en Joseba, en Patxi i en Jon, tres autèntics berrizacarres que venien a tastar i valorar les nostres creacions. Han estat molt crítics amb nosaltres, tot i que creiem que han quedat ben satisfets i, sobretot, amb la panxa ben plena. Finalment, el gran pintxo guanyador d’aquesta edició del concurs ha estat el de formatge brie amb pernil i ceba de l’equip Pintxicornis i, properament, es podrà degustar en tots els bars de la localitat. Ah! I per postres, un gelat. Aprofitant la presència d’en Joseba, en Patxi i en Jon, els hi hem demanat que ens expliquessin com podíem ser uns autèntics bascos i, d’aquesta manera, poder-nos confondre entre la població local. Els nostres tres nous amics no han tingut cap problema en fer-nos proves relacionades amb la cultura i les tradicions de la terra que ens acull. D’aquesta manera, doncs, ens hem confeccionat una txapela i una faixa, o si més no ho hem intentat, hem llegit un poema en basc amb una magdalena a la boca, hem fet una competició de menjar flams i, finalment, hem vist qui era capaç de llançar el pinyol d’una oliva més lluny. I, a més de passar-ho d’allò més bé i aprendre un munt de coses sobre la vida dels bascos, cada prova ha estat una nova oportunitat de guanyar més pintxipunts. La nit ja feia estona que havia caigut sobre Berriz quan ha arribat el moment de rentar-nos les dents, ficar-nos dins del sac i llegir els vostres missatges. Us diríem que ens hem adormit ràpidament, però, no us mentirem i, com cada nit, el llit ens ha tornat a desvetllar fins a altes hores amb converses i rialles, tot i l’avís dels monitors que demà ens espera un dia molt més cansat que el d’avui. Ens quedarem a Berriz o tindrem sortida? Menjadrem algun pintxo per tercer dia consecutiu? Ens podrem llevar com a molt deu minuts més tard a comptar des del moment que ens desperten els monitors? Tots aquests misteris tindran resposta, però de moment encara haurem d’esperar a que un nou dia s’obri pas entre la foscor, una jornada que esperem que ens porti de nou el sol que tant ens va fer patir quan vam baixar del tren i que tant trobem a faltar ara. Tot i això, faci sol o núvol, ja sabeu que per a nosaltres el més important és que demà la nostra aventura continuarà i que la seguirem vivint tots junts. Mares i pares, no patiu que en Patxi, en Joseba, en Jon, i tres monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

 

 

DISSABTE 23 DE JULIOL

Aquest matí ens hem llevat, però no amb els crits amenaçants del monitors, sinó amb el soroll de la pluja que, a mesura que ha avançat la nit, ha deixat de ser fina per convertir-se en un bon xàfec. Com us podeu imaginar, la temperatura era baixa, molt baixa, i ja des de primera hora del matí hem trobat a faltar alguna cosa més que una simple dessuadora. I això que estem a les acaballes del mes de juliol! Però com ja sabeu, els nostres ànims no decauen per una simple pluja, res ens pot afectar, perquè seguim tots junts! Així que sense més lamentacions ens hem vestit i ens hem disposat a baixar al menjador per rebre la primera dosi d’energia del dia. Si ho recordeu, ahir vam anar al supermercat a reposar les provisions que havíem anat perdent amb el pas dels dies, així que avui tornàvem a tenir de tot: galetes, magdalenes, torrades, crema de xocolata, llet, sucs… No hi mancava de res! I just quan ens disposàvem a començar el tiberi ha aparegut l’Asier, un autèntic basc de cap a peu, no com els tres personatges d’ahir que sospitem que tot el que tenien de bascos no anava més enllà dels seus noms. Els monitors ens han explicat que l’Asier serà el nostre acompanyant en diverses activitats que farem alguns dels dies que encara ens queden d’estada per Berriz i avui tocava la primera: una caminada per les muntanyes properes. Tot i això, estava clar que el pla s’havia de modificar, perquè la pluja seguia descarregant amb força a l’exterior de la casa. Amb tot, i per no fer honor a la fama que persegueix als catalans, ja que havia vingut fins a aquí ens hem mostrat d’allò més hospitalaris amb el nostre nou amic Asier i l’hem convidat a esmorzar amb nosaltres. D’aquesta manera, ens ha fet cinc cèntims de l’activitat que anàvem a fer avui i hem acordat posposar-la per demà, si el temps així ho permet i ens dóna una treva. Aquest canvi ha trastocat una mica el nostre programa, però no patiu, que tot té solució i més encara si estem de colònies! El primer que hem fet ha estat congelar els entrepans que havíem fet ahir a la nit, perquè, ja que ens quedem a la casa, podríem aprofitar per cuina de nou. Però la compra d’ahir no contemplava aquest àpat, així que un grup de valents ens hem equipat amb les nostres capelines i hem tornat al supermercat del poble per fer acopi de nous aliments. Avui la nostra estada a la botiga ha estat més calmada que altres dies, perquè sabíem que el que ens esperava era pujar el carret sota la intensa pluja. Però ja us hem dit que l’aigua no ens detindria, així que finalment ens hem decidit a tornar a la casa amb els nostres trofeus. El matí ha continuat sense res que ens fes pensar que la pluja cessaria en el seu propòsit de no deixar-nos sortir, així que, tal com es fa en les millors tardes de tardor, ens hem estirat als matalassos de l’habitació i hem vist una pel·lícula: Aquells dies feliços. Tractava sobre un grup d’infants que van de colònies amb els seus monitors, però que resulten ser una mica desastre. Gràcies a l’arribada del pare del director, que proposa fer una activitat ben engrescadora, els monitors acaben motivant-se i fan que les colònies siguin tot un èxit. Això no ens passa a nosaltres, que sempre tenim als monitors motivats en tot moment. La veritat, no us enganyarem, pocs hem estat els qui hem aconseguit veure-la sencera sense aclucar els ulls a estones. Si més no, hem aprofitat per reposar-nos del cansament acumulat en els darrers dies. L’hora de dinar ens ha portat un bon plat d’espaguetis a la carbonara i un tall de síndria. I, com cada tarda, ha arribat el moment d’escombrar el menjador, fregar els plats… En fi, ja sabeu… Alguns de nosaltres encara hem tingut ànims de tornar a fer la migdiada, tot i que molt breu, perquè de seguida han vingut els monitors per anunciar-nos que, tot i que el fred no havia decidit retirar-se, sí la pluja que ens havia acompanyat des de bon matí. Ha arribat el moment de fer una nova activitat: un joc de rol. El senyor Monroe, un conegut arximilionari, busca un majordom que gestioni la seva immensa mansió, situada en una illa de la seva propietat, amb la particularitat que l’escollit serà l’hereu de la seva incalculable fortuna quan aquest estrany personatge mori. Les onze persones presents són els finalistes d’aquest complex procés de selecció, però a l’arribar a l’illa per a l’entrevista final… El senyor Monroe ha estat assassinat! La tasca dels onze personatges no és altra que descobrir qui ha estat l’assassí i a quina estança de la casa, però si transcorregudes dues hores ningú ha donat amb la combinació correcte tota l’illa esclatarà. Aquell qui aconsegueixi desvetllar l’enigma serà l’hereu de tota la fortuna. Aquí han començat les nostres perquisicions, per tal de resoldre la juguesca i fer-nos amb el botí. En definitiva, com us podeu imaginar, el menys important ha estat el guanyador, sinó les dues hores que hem estat xerrant els uns amb els antres, tot intentant despistar-nos i embolicar-nos. El final del joc de rol ens ha portat el retrobament amb les dutxes diàries i l’elaboració del sopar, i aquesta nit ha estat ben especial: unes meravelloses pizzes. Com ens les millors cuines italianes, hem pogut escollir els nostres ingredients preferits d’entre tots els que es trobaven disponibles a la llista: ceba, formatge, bacó, pernil, pinya, olives… L’assortiment era ben variat. I per postres, unes natilles. Amb la nit ben caiguda sobre Berriz han aparegut tres personatges ben mudats, amb llacet i tot. Ens han explicat que eren els crupiers del Gran Casino de Berriz i ens han convidat a passar a les seves instal·lacions. L’únic problema era que, evidentment, no podíem passar a tan distingit lloc amb la fila que fèiem, així que ens han deixat deu minuts, per tal que ens poséssim les nostres millors gales. Ara ja sí, vestits de manera adequada per a l’ocasió, hem pogut jugar als daus, al pòquer, al blackjack… D’aquesta manera, hem pogut seguir acumulant pintxipunts per als nostres equips. Com bé sabeu, totes les timbes al casino sempre s’allarguen fins a altes hores de la matinada, i aquesta no ha estat pas una excepció. Hem estat fent rondes i apostant fins que el cansament s’ha apoderat de nosaltres i ens hem disposat a posar-nos el pijama, rentar les dents i escoltar els vostres missatges, abans de seguir xerrant, ficats dins del sac. Si el temps ens ho permet, i esperem que així sigui, demà ens espera un dia dur, l’excursió que no hem pogut fer avui. Però no us preocupeu, perquè si segueix plovent, ja trobarem la manera de passar-ho d’allò més bé. I és que el més important no és el que fem, sinó viure la nostra aventura basca tots plegats. Sigui com sigui, demà continuarem convivint, passant bones estones, aprenent els uns dels altres i fent créixer la llegenda d’aquest grup de joves de l’esplai. Mares i pares, no patiu que la fina pluja i tres monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

 

 

DIUMENGE 24 DE JULIOL

Avui, només llevar-nos, hem mirat corrents per la finestra com teníem el temps. El sol no es veia ni s’intuïa per cap banda, però al menys no plovia. Podríem dir que feia el dia perfecte per anar d’excursió, perquè d’aquesta manera caminaríem sense les acalorades típiques d’aquestes sortides a l’estiu, Però, com ja sabeu, cap activitat es pot fer amb la panxa buida, així que ràpidament ens hem vestit, hem passat la nostra llarga estona al lavabo, per desesperació dels monitors, i finalment hem baixat al menjador per agafar el màxim d’energia  que ens permetés sobreviure amb garanties a la llarga jornada que estava per venir. Sense gaire temps per més, ens hem equipat amb les nostres motxilles plenes amb l’entrepà, unes barretes energètiques, aigua, fruita i, per si de cas, la capelina. Ara sí que ja estàvem preparats per escriure un altre capítol de la nostra aventura basca que, com veureu, no ha decepcionat en cap moment. Cap a les deu hem sortit de la casa en direcció a la parada d’autobusos que està just a la sortida del poble de Berriz. Ha estat aquí on ja ens estava esperant l’Asier, el nostre guia local que, si ho recordeu, vam conèixer ahir en el nostre intent frustrat de marxar d’excursió. Però avui tot feia apuntar que la gesta es podria realitzar, així que a dos quarts d’onze en punt el bus ens ha portat en poc més de deu minuts fins al següent poble, Iruzubieta, el punt d’inici de la nostra travessa. Només arribar, l’Asier ens ha explicat que en aquest escàs trajecte havíem canviat de comarca i havíem passat del Duranguesado a la comarca del Lea-Artibai. Aquesta comarca rep el seu nom en honor dels dos rius que la travessen i que ambdós neixen al Monte Oiz: el riu Lea que desemboca a Lekeitio i el riu Artibai que va a morir a Ondarroa. Després d’aquesta petita ubicació geogràfica, ja només quedava posar-se a caminar. I ha estat aquí quan ha vingut la primera sorpresa: tota la caminada que faríem avui forma part de la cinquena etapa del Camino de Santiago, en el seu ramal de la costa. D’aquesta manera, i d’una manera encara més intensa a la viscuda a Bilbao, ens hem tornat a sentir igual de peregrins que l’estiu passat i, encara més, cada vegada que passava algun altre peregrí i ens desitjàvem “buen camino”. Ens ha fet molta il·lusió poder reviure les emocions i sentiments que, com us podeu imaginar, guardem i conservarem per sempre després de la nostra aventura gallega. Però avui tocava gaudir del País Basc, de la seva terra, de la seva cultura i de la seva gent, i això és el que ens hem disposat a fer. Gairebé tot el camí ha transcorregut entre boscos i envoltats de molta natura, una gran oportunitat que l’Asier no ha desaprofitat per mostrar-nos qualsevol planta o animal que s’anava creuant davant nostre. Ha estat així com, per desesperació del nostre guia, hem pogut donar bona mostra de les nostres habilitats en el món rural. No hem pogut amagar que som gent de ciutat de cap a peus. Però com que d’aprendre es tracta, hem seguit escoltant a l’Asier amb cadascun dels nostres passos i, transcorreguts dos quilòmetres, hem arribat al poble de Bolívar, que porta el seu nom en honor a Simón Bolívar, família del qual era d’aquesta petita localitat. Aquí hem parat no més de deu minuts per beure una mica d’aigua i fer-nos alguna que altra fotografia, abans de continuar a través d’una calçada medieval fins al Monestir de Zenarruza o Ziortza. Explica la llegenda que en el segle X una àliga va agafar una calavera del cementiri i la va deixar just en el lloc on es va construir el monestir. Ha estat aquí on hem recuperat forces bevent aigua, menjant-nos la barreta energètica i una peça de fruita. A pocs metres del monestir hem agafat el GR38.3, corresponent a la Ruta del Pescado y el Vino, però en sentit contrari, al bell mig del Monte Oiz. Des d’aquí hem pogut veure la vessant de la muntanya on l’any 1985 es va estavellar un avió que feia la ruta de Madrid a Bilbao, tot convertint-se en un dels accidents aeris més destacats de la història de l’aviació a Espanya. Uns quilòmetres més enllà hem passat per la casa de l’escultor local, de renom internacional, José Ángel Uberuaga (Ube), el qual ha sortit per la finestra a saludar als amics catalans de l’Asier. Ens ha explicat que actualment està exposant a Mèxic i ens ha convidat a tornar un altre dia, ja que avui estava molt enfeinat. La ruta ha continuat per aquest sender que comparteixen el Camino de Santiago i la Ruta del Pescado y el Vino fins arribar al poble de Munitibar, el primer del Valle del Lea. La veritat és que havíem caminat ja més de set quilòmetres i les nostres forces començaven a decaure, així que hem trobat en la plaça d’aquest bonic poble el millor escenari per poder dinar. No hem trigat res en treure els nostres entrepans, sucs, pomes aigua… I unes bosses de patates que ens han portat els monitors! Ens ho hem menjat tot en un tres i no res i, alguns de nosaltres, hem aprofitat per aclucar una estona els ulls. Encara amb la panxa plena, i sense gaire temps per descansar, l’Asier ens ha portat al centre d’interpretació de Bengola, al mateix terme municipal de Munitibar. Es tracta d’un espai on hem pogut veure uns audiovisuals sobre la vida a les ferreries d’aquella zona entre els segles XIV i XVI, amb la particularitat que aquell mateix lloc es tractava d’una ferreria que s’havia trobat, arran d’unes excavacions arqueològiques a la riba del riu Lea. A més a més, també hem pogut aprendre un munt de coses sobre les energies renovables, gràcies als plafons informatius del centre, a les plaques fotovoltaiques del terrat i a les explicacions de l’Asier, el qual és l’encarregat del centre. Ha estat una sort poder visitar sols les instal·lacions i fer-nos, així, una idea de l’estil de vida a la comarca en temps passats. A la sortida, i reprenent el camí, hem pogut veure els primers molins de vent que van haver-hi al País Basc i diverses obres de l’escultor Ube, el qual havíem conegut al matí: un pont d’acer, un jardí d’estil Zen i un rellotge de sol. A més a més, hem pogut cantar en basc, sempre amb l’ajuda de l’Asier, una cançó escrita en una placa del terra, composta pel poeta Mikel Laboa, que tractava sobre la llibertat i que s’anomenava “Txoria txori”. La tarda anava avançant, així que era el moment d’emprendre el camí de tornada cap a Iruzubieta, no sense abans parar per berenar al Monestir de Zenarruza o Ziortza, que ja coneixíem del matí. En el mateix lloc on ens ha deixat el bus aquest matí, i després de completar gairebé setze quilòmetres, l’Asier s’ha acomiadat de nosaltres… Fins demà!!! Això volia dir que demà tindríem una nova aventura amb ell. Però… Quina? I sense més, el bus ens ha deixat a Berriz en poc més de deu minuts. Avui hem agraït més que mai una bona dutxa i el sopar: puré de patates, San Jacobos i un iogurt. L’excursió ens ha deixat ben esgotats, així que la nit ha estat tranquil·la i hem vist un capítol d’una sèrie que tracta sobre les noves tecnologies i, a continuació, l’hem comentat entre tots. Avui sí que amb prou feines hem pogut posar-nos el pijama, llegir els vostres missatges i ficar-nos dins el sac. Ja hem passat l’equador de la nostra aventura basca i, lluny d’estar cansats, tenim moltes ganes de seguir vivint al màxim cada moment, cada experiència, cada situació. L’Asier ja ens ha “amenaçat” que demà el tornarem a veure, però encara no sabem per a fer què. Sigui com sigui, encara ens queden molts dies per gaudir, créixer i aprendre i, com sempre, el més important serà que demà, fem el que fem, faci el temps que faci, seguirem tots junt. Mares i pares, no patiu que el riu Lea, el riu Artibai i tres monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

 

 

DILLUNS 25 DE JULIOL

Aquest matí sí que se’ns ha fet un món llevar-nos. Ahir l’Asier ens va deixar ben baldats amb la seva excursió i sabíem que ens esperava una altra aventura igual o més cansada. I és que, com tots sabeu, els bascos estan fets d’una altra pasta. Però nosaltres havíem de demostrar que els catalans també podem amb tot, així que finalment hem tret forces per llevar-nos, vestir-nos, seguir el costum de passar una llarga estona pel lavabo i, finalment, baixar a esmorzar, ja amb les nostres motxilles a mig fer. Amb l’esmorzar davant tot es veu diferent, i ara ja estàvem preparats per fer front a totes les sorpreses que els monitors i l’Asier ens tinguessin preparades. Les magdalenes, la llet, el suc… ens han donat l’energia necessària per podar-nos a voltar novament. Sense temps per perdre, perquè ja començàvem a fer tard, hem agafat els nostres entrepans, sucs i aigües i hem acabat d’enllestir les motxilles, just abans de dirigir-nos cap a la sortida del poble, on ens esperava el bus que, en tres quarts d’hora, ens ha portat fins a Lekeitio. Així doncs, a dos quarts d’onze ja estàvem donant voltes pel bell mig del casc antic d’aquest bonic poble de costa. No feia gaire calor i el dia estava bastant encapotat, però com ja sabeu, no deixarem que el temps ens esgarri tot el que tenim previst fer, així que després de recórrer alguns carrerons els Mar Cantàbric s’ha obert davant dels nostres ulls. Havíem d’aprofitar aquesta oportunitat, ja que ha estat la primera vegada en la nostra aventura basca que vèiem la platja, així que després de caminar uns metres a la vora de la mar hem decidit plantar les nostres tovalloles. Des de la nostra ubicació teníem just davant nostre una illa molt bonica, amb gent passejant-hi. Però… Com hi haurien arribat? Caldria nedar fins allà si nosaltres també la volíem trepitjar? Aquest ha estat un misteri que no hem trigat en desvetllar. I és que gairebé sense adonar-nos, el mar ha començat a baixar, tot deixant a la vista una passarel·la de pedra que anava des de la sorra fins a l’illa que volíem conquerir. A més a més, ara teníem el mar molt més lluny que quan hem arribat. Havíem plantat la tovallola just a tocar de l’aigua i ara havíem de caminar uns quants metres si ens volíem banyar. Com podia ser? Doncs bé, es veu que al Cantàbric la marea puja i baixa en cicles de sis hores i en aquestes marees també hi influeix molt el cicle de la lluna. Això no ho tenim pas en el nostre Mediterrani! I com que ara l’aventura de colonitzar l’illa era molt més factible que abans, alguns de nosaltres ens hem animat a caminar fins allà. Tampoc us penseu que ha estat una tasca fàcil, perquè la passarel·la de pedra relliscava un munt, però ha estat tot un espectacle poder caminar envoltats de crancs. El dia avançava i, tot i que el sol no brillava amb gaire intensitat, la calor sí que s’ha fet notar. Començàvem a tenir molta gana i això indicava que havia arribat el moment de menjar-nos l’entrepà i un plàtan que ens han portat els monitors. La panxa plena indicava que era l’hora de fer la migdiada per a alguns, mentre d’altres tornàvem a fer alguna exploració per la zona. Però com que ja teníem prou de platja per avui, hem recollit les nostres tovalloles, ens hem canviat de roba i hem tornat al poble per prendre un refrescant gelat. I de sobte, del no res, no diríeu qui ha aparegut? Doncs sí! L’Asier ha vingut a buscar-nos pujat en la seva bici. A partir d’aquest moment no hem tingut cap dubte del que passaria aquesta tarda. I no ens hem pas equivocat. En un tres i no res estàvem donant voltes amb les nostres bicis pel pati de l’escola de Lekeitio, mentre l’Asier ens explicava com havíem de canviar les marxes o què havíem de fer per frenar sense caure. Perè ràpidament aquella pista se’ns ha quedat petita i teníem la necessitat de sortir, de descobrir el món. I el desig se’ns ha concedit. Hauríeu d’haver vist la fila que fèiem tots junts, un darrere de l’altre, pedalejant amb totes les nostres forces. L’Asier, com a bon basc, ens ha marcat un bon ritme, perquè tenia moltes cosetes per ensenyar-nos. Hem començat la nostra visita sobre dues rodes al Palau de Zubieta, una antiga construcció reconvertida en hotel. A continuació hem passat per l’antiga porta d’entrada a Lekeitio, situada en unes muralles del segle XIV i, a continuació, hem continuat la nostra marxa pel casc antic fins a l’Església de Santa Maria Eliza, un exemple de gòtic tardà del segle XV i ubicat just al costat del Cantàbric. I continuant per la línia de la costa hem pogut ser testimonis del Campionat de Euskadi de rem, que just s’estava celebrant avui. Hi havia moltes embarcacions dins l’aigua i un gran ambient de gent presenciant l’esdeveniment i animant als seus equips. La ruta ha continuat fins al Far de Santa Caterina, des d’on hem pogut divisar, de molt lluny, Sant Sebastià i la costa francesa. Però com que no ens podíem refredar, hem seguit la nostra travessa cap als afores del poble, tot passant per una antiga fusteria i endinsant-nos per un tram molt bonic de bosc. Com us podeu imaginar, el sotrac de les pedres i les pujades i baixades han deixat una mica malmeses algunes parts del nostre cos, però ho compensaven les espectaculars vistes de la zona. La marxa ha continuat novament pel casc antic fins arribar al pont que travessa el Riu Lea, que ja vam conèixer en la nostra excursió d’ahir, i hem pogut comprovar de primera mà que desemboca a Lekeitio. Després de travessar el pont i tornar a recórrer un petit tram del GR38.3, corresponent a la Ruta del Pescado y el Vino, tal com us vam explicar ahir, hem arribat a la pressa i a les runes del molí de Mirierrota, de l’any 1550, les quals l’Asier ha aprofitat per tornar a parlar-nos sobre les energies renovables. La darrera part de la nostra aventura en bici ha transcorregut arran de la platja, on hem parat una breu estona a descansar, per acabar allà on havíem començat, al pati de l’escola. I gairebé només ens ha quedat temps per treure’ns el casc, acomiadar a l’Asier fins demà i córrer a agafar el bus de dos quarts de nou que ens ha deixat novament a Berriz en uns escassos tres quarts d’hora. La dutxa ens estava esperant amb més ganes de mai per treure’ns la sal, la suor…, i deixar-nos ben perfumats per baixar a sopar, avui amanida russa, croquetes i un tall de meló. Portem uns dies molt intensos i de molta activitat, així que a la nit amb prou feines hem tingut forces per estampar les samarretes i, d’aquesta manera, deixar-les enllestides per lluir-les el dia que tornem. Finalment, els nostres sacs ens han cridat intensament, no sense abans posar-nos el pijama, rentar-nos les dents i llegir els vostres missatges. Sabem que demà tornarem a veure a l’Asier, però… On? Per a fer què? Demà serà el darrer dia que la nostra aventura basca transcorre pels voltants de Berriz, abans d’acomiadar-nos del poble que ens està acollint des de ja fa una setmana. Demà, de ben segur, el cansament farà que ens torni a costar molt sortir dels nostres llits. Però demà, com ahir, com avui, seguirem junts vivint aquesta gran aventura basca! Sabem que queden pocs dies, però no estem ni molt menys tristos, sinó amb moltes ganes d’aprofitar-los al màxim i no desaprofitar cap moment! Mares i pares, no patiu que Santiago i tres monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

 

 

DIMARTS 26 DE JULIOL

Avui ens hem tornat a llevar una miqueta més tard que ahir, però novament estava plovent a Berriz, així que hem decidit fer el ronso mitja horeta més. Només posar els peus a terra hem sentit intensament els efectes de la nostra sortida amb bici d’ahir, i hi havia poques parts del nostres cos que no ens fessin mal. Està clar que no estem gaire acostumats a fer exercici i que aquests bascos ens treuen molt d’avantatge, però això no era res comparat amb el que encara estava per venir. Però no ens avancem… La pluja seguia caient tímidament quan, finalment, hem sortit dels nostres sacs, ens hem vestit i hem passat pel lavabo. Avui els monitors ens han deixat tranquils i no ens han dit res. Potser és que ja s’han acostumat o que han vist que aquesta batalla la tenen del tot perduda. El menjador ja ens estava esperant quan hem baixat a rebre la primera dosi d’energia del dia. Es nota que demà marxarem de la casa, perquè estem de liquidació. Hem omplert fins dalt les nostres panxes, però ja no hi havia tanta varietat com d’altres dies, però es tracta de no carregar pes per a la següent etapa. A continuació, igual que ahir, però dues hores més tard, i aprofitant que la pluja ens ha donat una treva, hem tornat a equipar les nostres motxilles i hem sortit de la casa cap a la parada d’autobusos, corrents, com sempre, perquè sigui a l’hora que sigui, hi ha coses que no canvien. Novament hem recorregut els poc més de trenta quilòmetres que ens separen del poble de Lekeitio i abans de dos quarts de dues tornàvem a estar a la seva platja. Al matí ens hem llevat pensant que seria un dia perdut i ara brillava el sol amb força. I és que amb els dies que portem ja hem pogut comprovar que, tal com diuen els propis habitants locals, els temps al País Basc està ben boig. Només plantar la tovallola hem començar a protestar, perquè teníem gana i als monitors no els hi ha quedat més remei que accedir a les nostres demandes, així que hem repetit els dinars dels darrers dos dies: un entrepà, un suc i una peça de fruita. Comencem a estar una mica cansats d’entrepans, però de ben segur que això canviarà radicalment en la nostra propera etapa de l’aventura basca. Com tots sabeu, el millor per dinar a la platja és un entrepà, així que no ens queixem, perquè al cap i a la fi es tracta de dinar i quan hi ha gana tot està molt bo. Amb les darreres mossegades als entrepans ha arribat l’estona de descans per a uns, mentre d’altres ens banyàvem i tornàvem a explorar alguns racons d’aquesta bonica platja banyada pel Cantàbric. Cap a les quatre els monitors ens han fet recollir i amb les tovalloles penjades i les xancletes a mig posar hem caminat fins al passeig marítim on, tal com va ocórrer ahir, ha aparegut l’Asier! Però amb una diferència: avui no anava equipat amb el casc i la bici, sinó amb una vestimenta molt més marinera. Quina activitat ens tindria preparada el nostre amic basc? No hem trigat gaire en descobrir-ho, ja que només saludar-lo ens ha conduït, allà mateix, al Club Nàutic de Lekeitio. Ahir ja vam poder apreciar de primera mà com l’esport rei de la localitat és el rem i nosaltres no podíem acabar la nostra aventura basca sense convertir-nos en uns autèntics remers, tot i que més tard hem comprovat com no era tan fàcil com semblava i que és un esport d’allò més dur. Primer de tot, l’Asier ens ha explicat que l’embarcació típica del Cantàbric és la trainera i ens ha mostrat una de les més grans, la mateixa que ahir competia en el campionat del País Basc. Feia 12 metres de llargària i pesava més de 200 quilos. Hauríem de tripular nosaltres una com aquella? També ens ha ensenyat els rems que fan servir els professionals, unes pales fetes amb fibra de carboni, que poden arribar a costar més de 600 euros. Aquí sí que no hem dubtat ni un moment en què no serien les que faríem servir nosaltres. L’Asier ens ha explicat que, originàriament, aquestes embarcacions es feien servir per sortir a caçar balenes, però que, malauradament, aquestes es van extingir a causa de la seva pesca descontrolada. Hem après, també, que els rems es lliguen al “tolete” mitjançant l’”estrobro”, una espècies de llaç fet amb corda, el qual hem pogut confeccionar nosaltres mateixos i emportar-nos-el de record. La segona part de la classe teòrica l’hem fet en una espècie de piscina on entrenen els remers. Aquí ens hem assegut a la “tota”, els seients de les traineres, i hem pogut practicar alguns moviments i conèixer els noms de les diferents parts de l’embarcació. Ara sí que ja no teníem excusa, havia arribat l’hora de la veritat… L’Asier ens ha donat un rem a cadascú de nosaltres i ens hem dirigit cap al port de Lekeitio on ja ens estava esperant amarrada la nostra trainera. Hem anat pujant d’un en un, no sense pocs esforços per no perdre l’equilibri, i hem ocupat les nostres posicions. En un tres i no res estàvem sortint del port, gràcies a les nostres remades, al ritme que ens marcava el nostre capità Asier, tot cridant “xop, xop, xop…”. Des d’alta mar hem pogut contemplar l’illa de Sant Nicolau, però des d’un altre punt de vista i, fins i tot, ens hem pogut banyar, mentre divisàvem, ben lluny, tota la línia de la costa. Com a veritables remers hem après a anar endavant, enrere, a donar voltes sobre la mateixa trainera… Podem dir que ja som uns navegants de cap a peus. Bé, o això ens pensàvem fins que han passat tres nens de no més de deu anys avançant-nos a gran velocitat pel nostre costat. Però no passa res, perquè ja sabem després d’aquests dies que els bascos estan fets d’una altra pasta. I després de dues hores a alta mar ha arribat el moment de tornar al port i fer la maniobra per amarrar la nostra embarcació. Ha estat una gran experiència poder viure el mar d’una manera diferent a com estem acostumats, i fent esport! Però tot acaba i la nostra aventura amb l’Asier també. Havia arribat el moment d’acomiadar-nos d’ell, tot i que segurament no serà un adéu per sempre, sinó tan sols un adéu per uns instants, així que amb l’esperança que la vida ens torni a retrobar en una altra aventura, hem recorregut per darrera vegada els carrerons del casc antic de Lekeitio que ens han portat fins a l’estació d’autobusos. I per darrera vegada, també, hem cobert els trenta quilòmetres que en tres quarts d’hora ens han portat de nou fins a Berriz. Ràpidament hem passat per la dutxa i ens hem posat a fet el sopar, avui sopa d’arròs i algunes rampoines que encara ens quedaven per la nevera. Però no patiu que ha estat suficient per deixar les nostres panxes més que satisfetes. La darrera part del dia no ha estat tan amable com la resta de la jornada, ja que, encara que fos dimarts, tocava fer dissabte. Calia deixar la casa tal com la vam trobar el primer dia i no ha estat tasca fàcil. En aquesta missió hem descoberts racons de la casa que no havien conegut l’escombra en tots els dies que hi hem estat. Ha estat dur, però finalment hem aconseguit tornar a fer lluir la casa. Però no us penseu que ja havíem acabat per avui… Ara tocava deixar enllestides les nostres motxilles per poder marxar demà el més aviat possible. Avui sí que amb prou feines ens han quedat forces per rentar-nos les dents, ficar-nos dins del sac i llegir els vostres missatges. Demà deixarem enrere el poble que ens ha acollit durant més d’una setmana. Demà deixarem enrere Durango, Lekeitio i al nostre nou amic Asier. Demà deixarem enrere nou grans dies… Però la nostra aventura basca encara no ha acabat ni de bon tros, perquè encara tenim ganes i forces de molt més. Demà els joves del Mainada ens traslladarem a Sant Sebastià i, com sempre, el més important, és que seguirem tots junts! Mares i pares, no patiu que l’Asier i tres monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

 

 

DIMECRES 27 DE JULIOL

Aquest matí ens hem adormit. Sí, com ho llegiu… Ahir era la darrera nit que passàvem a Berriz i les converses es van allargar fins a altes hores de la matinada. Els monitors també estan molt cansats i han aconseguit integrar el despertador dins dels seus somnis. Però no patiu que no hem hagut de modificar res del que estava previst, simplement anar una mica més ràpids en tot el que havíem de fer. I el primer de tot ha estat enllestir les motxilles amb els sacs i les quatre coses que encara ens quedaven per ficar. Tot seguit, hem esmorzat a peu dret les escasses provisions que ens quedaven a la despensa. Com més mengéssim ara, menys per hauríem de carregar després, així que hem intentat omplir al màxim les nostres panxes. I, finalment, ha arribat el moment… Amb una barreja de sentiments, entre la tristor pel que deixàvem i l’emoció pel que estava encara per arribar, hem tancat per darrera vegada la porta de la que ha estat la nostra casa durant els darrers deu dies, deixant dins, de ben segur, la nostra petjada, tant metafòrica com literal, i és que hi havia algun raconet que no ha quedat especialment net del tot. En fi… Ho hem fet el millor que hem pogut! Amb els ulls mig clucs i les immenses motxilles carregades a les nostres esquenes, hem deixat enrere Olakueta, a la Plaça Elizondo, per recórrer per última vegada el carrer que ens ha portat fins a l’estació. Aquí encara ens hem pogut estirar i muntar el nostre campament durans uns quinze minuts, abans que passés el tren que, en poc menys de dues hores ens ha portat fins a Sant Sebastià. Durant el viatge ja hem pogut apreciar, aquells qui no dormíem, com el paisatge anava canviant, tot passant de les muntanyes que deixàvem enrere a la línia de costa banyada pel Cantàbric. Abans de la una del migdia ens hem plantat a la Plaza Easo, just a la sortida de l’estació de l’Euskotren de Donostia-Amara. Mentre ens activàvem després del complement de son que hem fet durant el trajecte, els monitors han anat a comprar el dinar, mentre ens preguntàvem si tornaria a ser entrepà o si avui hi hauria alguna novetat en el menú del migdia. Carregats amb provisions, ens han informat que estàvem situats a la part nova de la ciutat, però que la nostra pensió es trobava en un dels llocs més bonics de la ciutat, just al bell mig del Casco Viejo. Ha estat una manera molt fina i elegant de dir-nos que ja podíem disposar-nos a carregar les nostres motxilles durant més de vint minuts. Però, tot sigui dit, ho hem fet molt bé i sense queixar-nos, no sabem si perquè ja som grans o si perquè el cansament ens impedia parlar i caminar alhora. Sigui com sigui, a les dues ja estàvem al número 16 del carrer 31 d’agost, una pensió molt moderna i on segur que estarem molt bé. Començàvem a tenir una mica de gana, així que només hem fet que deixar les motxilles i ens hem dirigit a la Plaça de Zuloaga on ens estaven esperant les provisions que havien trobat els monitors: amanida de pasta i un tros d’empanada de tonyina. Mai plou a gust de tothom i uns hem quedat molt satisfets i altres ens hem resignat a esperar si el sopar seria millor. Ara sí que hem tornat a la pensió per desfer les nostres motxilles i descansar una estona. Ah! No us ho hem explicat… A cadascuna de les habitacions i ha una televisió!!! Alguns de nosaltres, fins i tot hem preguntat què era aquell estrany aparell, però ràpidament hem après com funcionava i ens hem tornat a connectar una estona amb el món. Cap a les sis de la tarda hem fet una curta volta pel casc antic, abans que els monitors ens deixessin una estona de temps lliure per poder fer compres. De ben segur que alguna coseta serà per a vosaltres. I a l’hora acordada ens hem reunit amb ells a la Plaça de la Constitución, que han arribat molt contents amb un gelat per berenar. Pobres! Si sabessin que nosaltres som molt independents i que el gelat ja l’havíem fet pel nostre compte. Però com que som molt agraïts, hem declinat amablement la invitació i hem demanat a la pensió que ens guardessin els gelats al congelador per a una altra ocasió. La tarda havia avançat i era el moment d’estrenar les dutxes de la que ja és la nostra casa i ho serà durant els propers dos dies. Aquesta nit és especial, la nostra aventura toca a la seva fi, així que hem decidit posar-nos les nostres millors gales. A la tarda hem vist que aquí a Donostia són tots molt “senyoritos” i nosaltres no podíem ser menys. A dos quarts de nou tornàvem a estar a la Plaça de la Constitución, on els monitors ens han fet saber el rànquing de pintxipunts: els tercer equip ha estat Guapidariks, el segon classificat ha estat Pintxicorni i el grup guanyador ha estat Patxirulis. D’aquesta manera, doncs, cada equip havia guanyat dos, tres i quatre pintxos respectivament. Però nosaltres, que som molt bons companys, ràpidament ens hem adonat que si els guanyadors cedien un pintxo al tercer equip classificats, tots podríem gaudir del mateix número dels anhelats trofeus, i així ho hem fet. A més a més, els monitors que tan ens estimen ens han convidat als dos primers pintxos i que ens han dit que els havíem de tastar obligatòriament. Un d’ells estava fet amb la truita de patates més grossa que havíem vist mai i l’altre era, sens dubte, el que més ens ha agradat. Portava pernil, tomàquet i una salsa que no us podríem dir exactament de què estava feta. A continuació, cadascú de nosaltres hem anat tastant, segons els nostres gustos, tres pintxos més. Ha estat molt difícil decidir-nos, perquè la varietat d’aquest suculent menjar era infinita. Per fi hem pogut tastar una mostra d’aquesta icona de la gastronomia basca i creieu-nos que no ens ha pas decebut. Ah! I per postres… Un gelat! Ha estat el sopar perfecte. Estigueu ben segurs que demà intentarem repetir l’experiència i no marxar d’aquestes terres sense tastar alguna altra de les seves especialitats culinàries. Amb la panxa avui sí que ben plena, hem caminat una estona pel passeig que voreja la platja de la Concha i encara hem tingut temps de sentir-nos novament nens fent el gamarús en uns gronxadors que hem trobat en un parc del costat de l’ajuntament de la ciutat, on també hem llegit els vostres missatges. I després de recórrer altra vegada els carrers del casc antic, hem arribat, a la fi, a la nostra pensió. Serà aquesta la penúltima nit de la nostra aventura basca. Però demà encara ens queden moltes aventures i sorpreses més. Sant Sebastià ens espera i no pensem desaprofitar ni un segon, mentre estiguem en aquesta preciosa ciutat. Avui ha estat el dia en què la nostra aventura ha canviat d’enclavament, avui ha estat el dia que ens hem atapeït de pinxos. Però avui, com sempre, el més important ha estat que seguim tots junts. I junts seguirem quan els rajos de sol, acaronant el Mar Cantàbric, ens indiquin que ha començat el darrer dia sencer de la nostra aventura basca. Mares i pares, no patiu que Sant Sebastià i tres monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

 

 

DIJOUS 28 DE JULIOL

Avui ens hem llevat, sabent que la nostra aventura basca toca a la seva fi. Ja tan sols ens queda poc més d’un dia, però és per això que, lluny de lamentar-nos, volem aprofitar al màxim cada moment. Encara no hem dit la darrera paraula! Com que, estiguem on estiguem, hi ha coses que no canvien, aquest matí també hem passat llarga estona al lavabo, abans de reunir-nos en l’habitació més gran de les quatre que tenim per esmorzar tots plegats. Ahir, els monitors van tornar a fer acopi de tot allò que se’ns havia acabat abans de marxar de Berriz, així que avui ens hem retrobat amb la llet, els sucs, les magdalenes, les galetes… Ara sí que ja teníem l’energia necessària per fer front a la llarga jornada que encara estava per venir. Així doncs, ens hem preparat les motxilles amb els banyadors i les tovalloles i hem deixat enrere la nostra pensió. Després d’una breu caminada pel casc antic de Sant Sebastià hem tornat a veure la Platja de la Concha, la mateixa que vam conèixer ahir a la nit. Semblava una platja completament diferent, i és que té quelcom d’especial que fa que vagi canviant amb cada hora del dia. Pas a pas hem recorregut el llarg passeig que voreja tota la badia, tot passant, també, per la Platja de Ondarreta fins arribar, finalment, al famós monument d’Eduardo Chillida, Peine del Viento. Però… Sorpresa! Ens han explicat que un fort temporal va deixar molt malmesa la zona, ara fa un any, i que aquests es troben tancats al públic. I no diríeu mai quan la tornaran a reobrir? Doncs just demà a les vuit de la tarda! Sí, sí… Com ho llegiu! Demà, just quan acabem de marxar! En fi… No podrem visitar uns dels monuments més emblemàtics de Sant Sebastià i del País Basc en general, però no passa res, perquè tal com ens ha dit un donostiarra que passejava per allà, “siempre es bueno dejarse alguna cosa por ver para poder volver”. I així ens ho hem pres, tot prometent que tard o d’hora tornarem a aquesta bonica ciutat, encara que només sigui per visitar l’obra que ens queda pendent. Bé, per a això i per fer algun que altre pintxo! D’aquesta manera, doncs, hem desfet el camí recorregut anteriorment al llarg del passeig fins a tornar a la Platja de la Concha. Tot i que el dia s’ha tornat a `llevar encapotat, a mesura que ha anat avançant, el sol s’ha despertat tímidament i ara ja feia bastant calor. Sigui com sigui, no podíem deixar de tastar la que diuen que és una de les platges més boniques de tot el món, ni desaprofitar l’oportunitat de tornar a banyar-nos en el Mar Cantàbric. Alguns hem trobat l’aigua molt freda, però tots som uns valent i ens hi hem ficat sense pensar-ho gaire. Fins i tot hem nedat fins a una plataforma que ja estava gairebé a alta mar i que tenia un tobogan i un trampolí molt divertits. Després de tant exercici hem sortit de l’aigua amb molta gana, així que, allà mateix, ens hem preparat uns entrepans. A primera hora de la tarda hem recollit les nostres tovalloles i hem tornat cap a la pensió per dutxar-nos, descansar una breu estona i posar-nos una roba acord amb la ciutat que ens acull. Poc més tard de les cinc ja tornàvem a estar en marxa, ara per visitar la ciutat més a fons. Hem començat la visita a l’Església de Sant Vicente, d’estil gòtic i del XVI, la qual tenim només sortir de la pensió. Des d’aquí ens hem dirigit a l’Església de Santa Maria, d’estil barroc i del segle XVIII. Un recorregut pel carrer Major, el carrer del Port i el carrer San Jerónimo ens ha portat fins a l’Alameda del Boulevard, on ens hem aturat per fer un gelat. Però la ruta ha continuat, ara a través del barri del centre, fins a arribar a la Catedral del Buen Pastor, seu de la diòcesi de Sant Sebastià, i hem pogut passar per la seva Porta Santa. Després de visitar l’església, les noies hem volgut entrar a una botiga de roba que només es troba a Bilbao i a Sant Sebastià, mentre els nois volíem entrar a una botiga de música i els monitors esperaven pacientment asseguts en un banc de la plaça. Satisfetes les nostres ànsies de botigues, al menys de moment, hem recorregut la riba del Riu Urumea, fins a divisar el Kursaal, una construcció moderna que funciona com a palau de congressos. La visita ha finalitzat on hem començat, al casc antic, on els monitors ens han deixat una estona lliure per acabar d’enllestir les nostres compres. Ara sí que ja no tenim excusa i de ben segur que algun record serà per a vosaltres. A les nou ens hem tornat a trobar tots a la pensió per descansar durant una mitja hora, abans de repetir l’experiència d’ahir a la nit. Els pintxos de Sant Sebastià són únics i estem segur que trigarem en tornar a trobar una exquisidesa com aquesta. Truita, formatges, salmó fumat, pernil, tonyina, pebrot… Hi ha pintxos per a tots els gustos i cadascú hem escollit el nostre preferit. I pintxo a pintxo, compartint el carrer amb els donostiarres, s’ha barrejat l’alegria d’estar tots junts amb la nostàlgia de ser conscients que això ja s’acaba… Entre pintxos hem pogut recordar plegats algunes de les anècdotes i experiències de la nostra aventura basca que ja toca a la seva fi. El que ha passat després no us ho podem explicar, i és que la darrera nit encara està per escriure’s… Però no patiu, perquè demà, quan la nostra aventura basca sigui ja història i ens tornem a retrobar amb vosaltres, tindrem l’oportunitat d’explicar-vos tot allò que aquests relats no han pogut recollir, però que ja formen part del nostre record, del nostre cor. Mares i pares, no patiu que tot l’Esplai Mainada i tres monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

 

 

Després d’un any d’espera, després de dotze intensos dies, demà direm adéu al País Basc, demà posarem el punt i final a una nova aventura. Divisant el Marc Cantàbric, des de la Platja de la Concha, amb la mirada cap a l’infinit, recordem la matinada el primer dia i el llarg trajecte en tren fins a Bilbao, que ens va veure arribar i que vam visitar dos dies després. Recordem Berriz, amb les seves gimcanes i activitats, tallers i pisicina, el supermercat que ens aprovisionava… Recordem a l’Asier i l’excursió per la comarca del Lea-Artibai, la sortida en bici per Lekeitio i quan ens vam convertir en tripulants d’una autèntica trainera. Recordem els pintxos que hem conegut de manera intensa a la ciutat que ara ens veurà marxar, Sant Sebastià. D’aquesta aventura basca ens emportem tants i tants records… Demà guardarem dins nostre, per sempre, el País Basc, al mateix lloc on viuen Mallorca i el Camino de Santiago. Alguns de nosaltres no recordem la nostra vida sense l’Esplai, altres ens hi hem anat afegint amb el pas del anys, però, en qualsevol cas, tots hem après que el més important no ha estat arribar fins a aquí, sinó el camí que hem recorregut plegats. Hem après que el més important no és on, sinó amb qui. Amb el pas dels anys, sempre tindrem l’honor de poder dir amb orgull que vam formar part de l’Esplai Mainada i que amb ell vam créixer i vam descobrir la veritable amistat. I és que a tots ens uneix i ens unirà el tram de les nostres vides caminat plegats. Visca l’ESPLAI MAINADA!!!

 

 

 

Mares i pares, aquí acaba una altra aventura d’aquest grup de joves. Les darreres paraules volem que siguin per a vosaltres… Els tres monitors afortunats que hem pogut viure l’experiència, així com tots els monitors i monitores que formem l’Esplai Mainada, us volem donar les gràcies per la confiança que heu posat en nosaltres curs rere curs, aventura rere aventura. Nosaltres un dia vam decidir que volíem ser monitors, però sou vosaltres els qui ens heu confiat el vostre tresor més preuat, els vostres fills i filles. Sense aquest suport, comprensió i confiança, nosaltres no haguéssim pogut formar part de les seves vides, ni ells de les nostres. De tots i cadascun dels vostres joves hem après i ens emportem per sempre el seus somriures, les seves abraçades, les seves mirades… Mares i pares, estem molt orgullosos d’haver pogut, o si més no intentat, posar el nostre granet de sorra per contribuir, sempre a través d’ells, a complir el somni de fer entre tots un món millor. “Aquells qui ens segueixin, potser marxaran, però vagi on vagin, constants!!!” Moltes gràcies per tot i fins ben aviat!!!