DISSABTE 8 DE JULIOL

Com sempre, les colònies comencen molt abans d’arribar a l’esplai. Ja des de fa dies que vam ultimar les darreres compres: que si un sac nou, el banyador de flors per a aquesta temporada, la samarreta blanca per pintar durant les colònies… D’aquesta manera, ahir ja només ens quedava posar-ho tot dins la motxilla, no sense poques dificultats, i enllestir el dinar d’avui. La nit ha estat de nervis, com quan esperem amb impaciència que el nou dia ens porti alguna cosa important, com quan és la Nit de Reis, com sempre que anem a dormir sabent que al llevar-nos marxarem de colònies. Però finalment, després d’una dura espera de tot un any, només apaivagada per les colònies de Setmana Santa i els nostres dissabtes d’esplai, ha arribat el gran dia, el moment de començar una nova aventura, que encara estàvem per descobrir. Amb motxilla a l’esquena, màrfega a una mà, entrepans a l’altra i la companyia de tots els qui ens heu vingut a acomiadar, hem anat arribant a l’esplai, moment en què hem conegut a tots els nois i noies que, per primera vegada, se sumen a les grans aventures del Mainada. Però com que tot el que és bo es fa esperar, hem patit de valent pensant que l’autocar s’havia oblidat de nosaltres i que no podríem marxar de colònies. Us imagineu haver de tornar cap a casa ara que ja ho teníem tot preparat? Finalment, i com no podia ser d’altra manera, no ha estat així i l’autocar ha emprès el camí cap a l’Esquirol, escortats per quatre gotes de pluja que ens han acompanyat gran part del viatge. En poc més d’una hora i mitja, parada inclosa a mig camí per esmorzar, hem arribat a Cal Masover, la gran masia que ens acollirà durant els propers vuit dies de colònies. Recordeu totes les caixes i motxilles que ens heu ajudat a col·locar dins l’autocar? Doncs ara ens les hem hagut d’apanyar nosaltres sols per fer la tasca inversa. Hauríeu d’haver vist com pesava cada embalum! Però entre dos, tres i fins i tot quatre de nosaltres hem anat descarregant cadascun dels paquets, aprofitant que la pluja ens donava una treva. Hem quedat ben esgotats!!! Sort que havia arribat l’hora de dinar, el moment de recuperar les energies perdudes després de tant de tràfec. Ens ha fet molta il·lusió gaudir dels entrepans i carmanyoles que ens heu fet abans de marxar. Esperem que els monitors ho puguin superar o, si més no, igualar al llarg dels àpats d’aquestes colònies. I entre estones de pluja i estones de sol, hem tingut el nostre primer temps lliure d’aquestes colònies que alguns hem aprofitat per descansar i altres per jugar i començar a descobrir el voltants de la casa, plens de racons i molta natura. I de sobte, del no res, ha aparegut un flamant cotxe groc d’on ha baixat un personatge ben misteriós i pintoresc, custodiat pels seus guardaespatlles. Era un home molt i molt vell, que portava un llaç, una llarga barba, un gran barret i un bastó. Els guardaespatlles l’han ajudat a sortir del cotxe i amb una mica de dificultat, però amb pas ferm, s’ha dirigit cap a nosaltres per fer-nos saber, en primer lloc, que era en Williams Ricard Guiness, un senyor finlandès, creador de “El Llibre Guiness dels Rècords”. Nosaltres no ho sabíem, però els monitors ens han portat a aquesta casa de colònies, perquè en William Ricard vol que entrem al seu popular llibre dels rècords per ser l’esplai en superar per primera vegada el rècord més gran de tots els temps… Haurem de superar el rècord de tots els rècords!!! Però… Què vol dir això? Tenim nou dies per superar el màxim nombre de rècords possibles si volem passar a la història i inscriure el seu llibre el nom del nostre gloriós esplai. Ara bé, el problema que té ara mateix en William és que la memòria li començar a fallar i ha perdut el seu llibre. Sense ell no podrà verificar i anotar totes les fites que anem assolint. Així doncs, si volem formar part d’aquest repte, haurem de començar per cercar el llibre. Ràpidament, i per tal d’economitzar esforços, ens hem repartir en quatre grups i ens hem posat a buscar pels voltants de la casa qualsevol pista que ens conduís al preuat llibre. En el nostre recorregut ens hem trobat diferents personatges que, després de superar diferents proves, ens han a anat dient on i quan havien vist el llibre per darrera vegada. Ha estat així com hem aprés diferents curiositats sobre diferents rècords ja existents, hem fet de jutges calculant quant és un minut, hem esbrinat missatges amagats ens fulls en blanc, hem desxifrat un missatge escrit en finès antic i, finalment, hem hagut de fer riure al guardaespatlles més seriós. Després de superar les diferents proves, i una vegada tots reunits de nou, hem pogut recompondre la seqüència temporal que havia seguit el llibre i hem acabat descobrint que estava oblidat a la sala del taller, juntament amb el nostre marcador de rècords, que ara mateix estava a zero. En la primera pàgina del llibre hem trobat escrit el nom dels quatre grups per a aquestes colònies i quins serien el seus membres. Ens ha fet molta gràcia saber que tots els grups ens direm “rècord”, però en diferents idiomes: els Mbiri en Shona, els Ndeko en Igbo, els Dosye en Haitià crioll i els Ennäntys en finès. Totes aquestes llengües existeixen de veritat? Doncs es veu que sí. Ah! I cadascú de nosaltres portarà una polsera amb el color del seu grup. Ara que ja teníem el llibre i els grups fets ha arribat el moment de berenar unes galtes de xocolata just abans de batre el primer rècord d’aquestes colònies: ser l’esplai que més ràpid es prepara per anar a la piscina. Gairebé no han tingut temps els monitors d’acabar d’explicar-ho que tots ja estàvem al pati de la casa amb el banyador, la tovallola i les xancles posades. Primer rècord superat i amb molta diferència! I quin millor premi per celebrar-ho que el primer bany a la piscina, tot aprofitant que el final de la tarda ens ha portat uns tímids, però suficients, rajos  de sol. Hem aprofitat que ja estàvem mullats per anar directament cap a les dutxes, on hem recuperat l’aspecte que portàvem quan hem arribat i que ha anat perdut brillantor amb el pas de les hores. Amb tanta activitat les forces han començat a defallir, però el sopar ens ha ajudat a arribar fins al final de la jornada. Aquesta nit hem tingut amanida freda de patata, aletes de pollastres amb amanida i un iogurt. La caiguda del sol i l’arribada dels estels, ens ha portat una temperatura més que agradable que ens ha ofert, fins i tot, la possibilitat de posar-nos la dessuadora. Aquest privilegi no el teníem a casa amb les darreres xafogoses nits d’estiu! Els Petits hem sortit a buscar els diferents fragments que formaven la nostra cançó de bona nit, els Mitjans hem desxifrat un jeroglífic per trobar les claus de casa del monitor del grup que el pobre havia perdut amb el trasbals d’arribar i els Grans ens hem explicat històries i la resta de companys havíem de descobrir si eren veritat o mentida. Ara sí que amb prou feines ens han quedat forces per posar-nos el pijama, rentar-nos les dents i cantar la nostra bonica cançó de bona nit. Aquesta nit anem a dormir amb el primer rècord a la butxaca, però de ben segur que ens queden molts i molts més per superar si l’últim dia volem tornar a casa amb el rècord de tots els rècords! Però… Què haurem de fer? Ens costarà gaire superar els diferents reptes? Per a tot això encara haurem d’esperar a què la lluna doni pas al sol, i la nit s’alterni amb un nou dia que, no ho dubteu, omplirem amb un munt d’aventures. Mares i pares, no patiu que en Williams Ricard Guiness i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DIUMENGE 9 DE JULIOL

Aquest matí el cant del gall ens ha indicat que un nou dia començava en les nostres colònies de rècord. Bé, potser no ha estat un gall, sinó els monitors que s’han hagut d’escarrassar de valent per poder-nos llevar. I és que ahir a la nit, com que era la primera, alguns de nosaltres vam fer una petita festeta alternativa que avui ens ha passat factura. Però no passa res, perquè l’emoció del nou dia tot ho pot. Així que ràpidament hem sortit dels nostres sacs, ens hem rentat la cara, ens hem vestit i cap al menjador, on ja ens estava esperant la primera dosi d’energia del dia. Llet, cereals, melmelades, galetes… No hi mancava des res per a l’àpat més important del dia. Sense temps per perdre, i encara amb els llavis plens de xocolata, hem anat al pati de la casa, on els monitors, per si encara quedava algú adormit, ens han fet ballar i saltar, tot continuant el dia amb energia. A continuació, asseguts en rotllana i ja més calmats, hem cantat una cançó, just abans d’uns dels moments més tradicionals de totes les colònies: fer els serveis. Com que alguns de nosaltres és la primera vegada que veníem i d’altres ho teníem una mica oblidat, els monitors ens han explicat amb tot luxe de detalls com s’havien de dur a terme les diferents tasques que ens permeten mantenir el bon aspecte de la que ara és la nostra casa. Les nostres amigues baietes, galledes i escombres han estat les nostres millors aliades per realitzar amb èxit tan feixuga feina: uns hem netejat les taules i el menjador, altres ens hem esmerat netejant els plats, uns quants hem recollits els papers de l’exterior de la casa i hem netejat les habitacions, i els més afortunats hem netejat els lavabos. Semblava molt difícil, però en un tres i no res i ho hem tingut tot ben net i polit. Sense temps per reposar-nos de tan titànic esforç, i de tornada al pati de la casa ha aparegut en Flash, l’home més ràpid del món. Aquest veloç personatge ens ha explicat que avui tindríem l’oportunitat de batre el rècord de les Olimpíades més curtes del món, ja que tindrien una durada d’un sol dia. La dificultat estava en què en tan sols una jornada hauríem de fer totes les proves olímpiques. I per tal de no perdre ni un segon, en Flash ha començat amb l’atletisme. Si volíem superar el seu rècord, el de l’home més ràpid del món, hauríem de fer diferents curses de relleu: endavant enrere, amb els peus junts, saltant amb un peu… Més d’un ha acabat per terra, però amb un nou rècord assolit. I ja n’anaven tres. El matí ha acabat entrenant per a les proves de la tarda, amb un seguit de salts de longitud. Hem acabat ben esgotats i suats amb tanta activitat, així que res millor que un refrescant bany a la piscina, abans de continuar recuperant-nos amb un bon dinar: espaguetis amb tomàquet, calamars a la romana amb amanida i un tall de meló. Amb les panxes ben plenes, alguns hem tornat al pati de la casa per jugar, descansar, xerrar o fer polseres de fils, mentre d’altres hem complert amb les nostres obligacions, netejant el menjador o els plats, abans d’unir-nos a la resta de companys. Però el dia avançava i, si ho recordeu, no podíem perdre gaire el temps si volíem batre més rècords de les Olimpíades més curtes del món. Així que gairebé sense adonar-nos han arribat el que tots esperàvem després dels entrenaments del matí, les proves de salt de la mà de l’Anna Saltimbanqui, la persona que més salts a la corda duu a terme en un minut. Però abans d’intentar superar la seva marca, hem escalfat, tot fent un munt de jocs de saltar. I finalment ha arribat el gran moment, el de superar els número de salts de l’Anna Saltimbanqui. Però… Com ho podíem fer? Ella era realment molt bona! I de sobte hem tingut una gran pensada! Trauríem una corda tan llarga que hi podríem saltar tots alhora i sumar esforços! I així ho hem fet! Hauríeu d’haver vist quina coordinació, tots alineats al costat de la corda mentre els monitors la feien voltar. Una, dues, tres i fins a quatre salts que, multiplicats pels vint-i-nou que érem, han fet un total de cent setze salts en un minut!!! Això sí que era un bon rècord, el quart d’aquestes colònies. I mentre ho celebraven berenant pa amb paté han aparegut dues germanes que anaven vestides amb el mateix banyador, la Xip i la Xap, les germanes més sincronitzades. Com ja us podeu imaginar, això feia presagiar que ens havíem de posar nosaltres també el banyador, agafar les nostres tovalloles i dirigir-nos a la piscina. La Xip i la Xap ens han explicat que tenen el rècord de ser les germanes més sincronitzades dins l’aigua i que havia arribat el moment de superar-les. Al principi no ho hem vist gaire clar, ens ha semblat massa difícil, però elles de seguida ens han animat i, al compàs de la música ens han convidat a seguir les segues passes, cabussats dins l’aigua. Ha estat ben divertit i hem aconseguit ballar tots alhora, fet que ens ha fet mereixedors del cinquè rècord. I de seguit, el sisè, perquè havíem aconseguit participar en les Olimpíades més curtes de la història, una sola jornada. Com ja heu vist, l’activitat física d’avui ha estat molt intensa, així que era més necessari que mai passar per la dutxa i recuperar el nostre bon aspecte habitual. D’allà hem sortit bens nets i perfumats, apunt per anar a sopar: espinacs amb beixamel, frankfurt amb patates fregides i unes natilles. Estava tot d’allò més bo, fins i tot la temuda verdura. I sort d’aquest àpat que ens ha permès agafar forces per a la darrera part del dia. Perquè la caiguda del sol ens ha portat encara alguna que altra activitat i oportunitats de seguir batent rècords. Els Petits ens hem trobat amb el vampir que feia menys por del món, però nosaltres l’hem superat fent encara menys por que ell. Els Mitjans hem rigut d’allò més batent el rècord de més idiomes apresos en menys temps. Els Grans hem batut els rècords de patides guanyades a pedra, paper i tisora. I així, rècord a rècord, se’ns han anat aclucant els ulls i amb prou feines ens hem pogut rentar les dents i arribar fins dins dels nostres sacs. Aquesta nit anirem a dormir amb el nostre marcador de rècords en nou. Però encara en volem molts i molts més. I més important encara serà que demà, quan el sol doni la benvinguda a un nou dia, tindrem una altra oportunitat per riure, jugar, gaudir i estar tots junts. Mares i pares, no patiu que en Flash, l’Anna Saltimbanqui, les germanes sincronitzades Xip i Xap i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

  

DILLUNS 10 DE JULIOL

Tot just havia acabat de sortir el sol que la música ha ressonat per tota la nostra habitació. Això no podia significar altra cosa que havia arribat l’hora de llevar-nos. Suposem que estem començant a agafar el ritme, perquè avui gairebé no ens ha costat. A més a més, sabem que sempre les colònies s’acaben fent curtes, així que hem d’aprofitar cada instant i sense perdre el temps. Ràpidament hem fet un salt fora dels nostres sacs, hem visitat el lavabo, ens hem vestit i ens hem dirigit cap al menjador, ja que els nostres estómacs notaven amb força el pas de la nit. Avui ens tornaven a esperar la llet, les galetes, les magdalenes, les melmelades… En definitiva, tot allò necessari per fer front a una nova jornada que, de ben segur, estaria plena d’intenses sorpreses. De tornada al pati de la casa, un ball per acabar-nos d’activar i, tot seguit, hem començat les activitats del dia llegint un conte. Tractava sobre un home que durant un viatge en tren se li queia una sabatilla per la finestra. Sense pensar-ho ni un moment va llençar l’altra, ja que ell ja no en faria res només amb una, però qui les trobés podria disposar de la parella. Aquest relat ens ha permès reflexionar sobre la importància de compartir i pensar sempre en els altres i no tant en el nostre propi benefici. I com que les paraules es demostren amb fets, tots junts, ajudant-nos i cooperant hem dut a terme els nostres serveis diaris. Les escombres, baietes i draps ens estaven esperant puntualment amb moltes ganes de sortir del fosc armari on les teníem recloses. I no han perdut el temps, perquè ràpidament, i al compàs del nostre ritme, ho han deixat tot d’allò més net. De tornada al pati de la casa, ha aparegut des de la llunyania una noia que l’hauríeu d’haver vist… Vestia amb unes immenses ulleres taronges, un vestit d’alta costura i les xancles més modernes del moment. Era la Vica Rica, però es feia dir la dona amb més premis Fashion Week del món i ens ha animat a superar-la. Ella ens explicaria com fer-nos una samarreta que creés tendència aquest estiu, però per això li havíem de buscar tots els estris necessaris per a la seva elaboració. Només així podríem superar el rècord de ser els més fashions del món. Per aconseguir el tint verd hem hagut de desfilar per una passarel·la ben vestits i maquillats, per obtenir el tint blau hem hagut de relacionar colors amb el nom de les seves diferents tonalitats, per al tint groc hem pres les mesures dels nostres companys del grup, per a les gomes elàstiques hem vestit a un membre del grup amb paper de diari i, finalment, per als cubells, hem confeccionat un dibuix gegant fent servir la nostra pròpia roba. Com ja us deveu imaginar hem superat amb èxit totes les proves i hem aconseguit tots els materials necessaris per poder tenyir més tard les nostres encara soses i blanques samarretes. Però aquesta darrera tasca hauria d’esperar, perquè el sol brillava amb força sobre el poble de l’Esquirol, i no hem trobat una opció més refrescant que banyar-nos a la piscina. Ja veieu que el dia ha avançat amb gran intensitat i que ja no recordàvem gaire l’esmorzar, així que de nou ben eixuts i canviats hem anat cap al menjador, on ja ens estaven esperant un bon plat d’amanida de llenties, crestes de tonyina amb patates xips i una pera. El sol del migdia escalfava poderosament, però això no ha impedit que juguéssim una estona, xerréssim sota l’ombra d’algun arbre o féssim polseres de fil, mentre d’altres rentàvem els plats. La primera part de la tarda ens ha portat a conèixer en Wally, el despistat personatge que sempre es perd entre les pàgines dels llibres. Si volíem aconseguir el rècord dels més despitats del món havíem de trobar un seguit de rètols perduts pel bosc amb missatges que ens indicaven coses a dur a terme al monitor perdut corresponent. Tota la tarda perdent-nos i trobant-nos, hem hagut de sumar l’edat dels monitors, cantar una cançó amb la boca plena d’aigua, dir el nom de quinze animals… Però on estaven els monitors perduts? Finalment, en Wally ens ha cedit el rècord dels més despistats del món. Després de recuperar energia amb una llesca de pa amb formatgets, cada grup hem fet una activitat diferent amb els nostres monitors. Els Petits hem tenyit les samarretes amb tots els estris i productes que hem aconseguit al matí. Els Mitjans hem aconseguit el rècord als disfressats més originalment del món. Els Grans hem assolit el rècord dels més tatuats del món, després d’una llarga sessió de body painting. El sol començava a caure sobre l’Esquirol mentre el sopar ens esperava al menjador, aquesta nit sopa amb estrelletes, truita de patates casolanes i un flam. Ja era negra nit quan de tornada al pati de la casa els Petits, després d’escoltar una història que havia passat en aquestes contrades molt temps enrere, hem sortit pel bosc seguint el rastre d’uns estels que brillaven enmig de la foscor i que ens han conduït fins la nostra habitació. Quina sorpresa quan hem vist que tota ella brillava com mai!!! Els estels ens han vingut a visitar i ens acompanyaran tota la nit. Els Mitjans i els Grans hem aconseguit el rècord als lladres més sapastres del món, després de jugar amunt i avall al joc del contrabandista. Els minuts han donat pas a les hores i el cansament s’ha apoderat de tots nosaltres. Com cada nit, amb prou feines hem pogut rentar-nos les dents, ficar-nos dins del sac i cantar la nostra bonica cançó. Aquesta jornada hem assolit la increïble marca de tretze rècords mundials, i encara en volem molts més. Però no us preocupeu, perquè tenim molts dies per endavant per jugar, riure, compartir i, el més important, estar tots junts. Mares i pares, no patiu que la Vica Rica, en Wally i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

  

DIMARTS 11 DE JULIOL

Aquest matí hem tingut més dificultats per sortir dels nostres sacs. Encetàvem el quart dia de les nostres colònies i comencem a notar el pes dels rècords sobre les nostres espatlles. Tot i això, encara en volem molts més, així que quan hem sentit la música que envoltava la nostra habitació hem donat un salt des de dins dels nostres sacs, ens hem vestit, hem passat pel lavabo i ens hem dirigit cap al menjador. La primera dosi d’energia del dia ja ens estava esperant amb impaciència: llet, melmelada, galetes i avui, com a novetat, uns brioxets amb xocolata. Amb les piles a vessar hem sortit al pati de la casa per escoltar, tots junts, el conte d’avui. Es tractava d’una nena que es maleïa per la seva mala sort i tots els problemes que tenia. El seu pare, un xef de prestigi, va agafar tres olles i va posar aigua a bullir. En una hi ha va llençar pastanagues, en una altra ous i a la tercera hi va posar grans de cafè. La pastanaga que era dura es va estovar, els ous es van endurir, però van quedar aspres. El cafè, a diferència dels altres productes, va romandre igual, però millorant l’aigua, el seu entorn. D’aquesta manera hem après que és important ser grans de cafè a la vida i intentar millorar a aquells qui ens envolten, alhora que fem front als nostres problemes i dificultats. Encara asseguts en rotllana hem sentit els crits dels nostres amics que reclamaven tota la nostra atenció: draps, baietes i escombres estaven esperant el moment de posar-se a dansar com cada matí. Amb el pas dels dies cada vegada hi tenim més i un tres i no res ja ho teníem tot enllestit: habitacions, lavabos, menjador… Tot lluïa d’allò més! Amb les obligacions complertes hem tornat al pati de la casa per rebre la visita d’un nou personatge, aquesta vegada un de molt conegut: en Kilian Jornet. Ens ha explicat que l’altra havia fet una llarga excursió a través de les contrades que ens acullen, però va patir un gran problema… Mentre feia la caminada es va deixar la seva motxilla oberta i va anar perdent tots els seus objectes personals que hi duia dins. Si no ho recuperava no podria tornar mai més a la muntanya, ja que el seu equip és del tot imprescindible. Estava molt preocupat i ens ha demanat si el podíem ajudar en aquesta feixuga tasca. Ell, a canvi, ens regalaria el seu rècord d’haver pujat dues vegades a l’Everest en menys d’una setmana. Aquest rècord havia d’estar segur en el nostre palmarès, així que sense pensar-ho ni un instant hem corregut cap a les nostres habitacions per preparar-nos les motxilles i equipar-nos com cal: bambes, gorres, crema solar, cantimplora… Els cuiners han escoltat la notícia i en menys de deu minuts ja ens havien preparat un kit de supervivència amb el menjar per si la nostra missió s’allargava més enllà de l’hora de dinar. Ara sí que ja ho teníem tot llest per sortir per la muntanya a veure quantes coses del nostre nou amic Kilian li podíem recuperar. A poques passes de la casa ja ens hem trobat una de les seves bambes i una mica més enllà una samarreta. Les xancles no han trigat ha aparèixer, just abans de trobar la seva cantimplora… Pantalons, la gorra, una cinta pel cabell, mitjons, calçotets… Fins i tot una màrfega!!! Pobre Kilian, si és que se li havia buidat la motxilla del tot. Hem passat per camins, boscos frondosos i zones de grans vegetació, tot seguint el rastre dels objectes del nostre amic fins que, finalment, la senyera amb què corona tot els seus cims ha aparegut davant nostre, indicant que en Kilian havia arribat fins a aquell punt exacte. Ara sí que podíem estar segurs que havíem recorregut totes les seves passes i que no ens mancava cap objecte perdut per la muntanya. I hem de reconèixer que té bon gust, perquè l’indret on hem acabat gràcies al Kilian era d’allò més impactant: unes gorgues al vell mig del transcurs d’un rierol. Era una paratge d’allò més bonic, d’aquells que costen de trobar, envoltats de natura per tot arreu. Aprofitant l’entorn i que el Miquel Àngel ha vingut a passar aquesta jornada amb nosaltres, hem celebrat una Missa on hem pogut reflexionar sobre la natura que ens envolta, així com tot un seguit de valors que hem trobat repartits pels voltants: amor, pau, compassió, fe… Com us podeu imaginar, tanta activitat ens ha deixat ben baldats i amb les forces pel terra. En aquell moment hem recordat que dúiem unes bosses a les nostres motxilles esperant aquell moment. Un entrepà, patates fregides, un suc i una poma han estat la millor solució per recuperar-nos de tan cansada caminada. Després de dinar hem investigat la vora del rierol, mentre d’altres jugàvem o corríem pels voltants. Això sí, sempre fent torns per evitar que els pobres monitors passessin pel patiment de fer la migdiada. A primera hora de la tarda hem emprès el camí de tornada cap a la casa, desfent les passes que havíem fet aquest matí. Només arribar a la casa, amb la satisfacció de la feina ben feta, ens hem permès el premi de berenar unes galetes amb xocolata, just abans de refrescar-nos a la piscina. Avui l’hem agraït més que mai, ja que hem arribat ben acalorats de la llarga travessa. D’igual manera ens ha anat d’allò més bé el pas per la dutxa d’on hem sortit d’allò més nets i perfumats. Aprofitant que encara era d’hora, els Mitjans i els Grans hem acabat de tenyir les samarretes que els Petits ja havien pintat ahir. El sol començava a amagar-se per darrere de la muntanya de l’Esquirol, quan ha arribat el sopar, aquesta nit arròs tres delícies, croquetes amb amanida i gelatina. Amb les darreres cullerades ha arribat en Kilian i li hem donat totes les seves coses que havíem recuperat al matí i ell, tal com ens havia promès, ens ha cedit el seu rècord, el catorzè de les nostres colònies. Com ja heu vist, el dia ha estat molt cansat i mogut, així que la darrera part de la jornada l’hem dedicat a cantar tots junts al voltant de la guitarra i a ballar alguna que altra dansa, mentre que se’ns anaven aclucant els ulls. A poc a poc, ens hem anat posant els pijames, rentant-nos les dents i, ja tots plegats dins dels sacs, hem cantat la nostra bonica cançó de bona nit. Avui hem après que amb esforç i constància no hi ha camí que no puguem superar i que junts podrem arribar més lluny. Avui hem après que els problemes no ho son tant si la nostra actitud és positiva. Avui hem après que la nostra felicitat també depèn de la felicitats dels altres. Demà tornarem a tenir un nou dia per endavant per seguir aprenent tots plegats i omplir-los d’aventures i sorpreses. Mares i pares, no patiu que en Kilian Jornet i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DIMECRES 12 DE JULIOL

Ara ja hem agafat el ritme de la nostra aventura i quan sona la música sabem que és el moment de donar inici a un dia, avui el que ens permetrà travessar l’equador de les nostres colònies. Hem viscut moltes coses, però encara en volem viure moltes més en els dies que tenim per endavant, i de ben segur que els aprofitarem del tot. Així doncs, sense temps per perdre, hem sortit dels nostres sacs, hem passat pel lavabo i cap al menjador, on ja ens estava esperant el nostre esmorzar diari, però avui amb una sorpresa que ningú esperava… Xocolata desfeta amb melindros!!! Aquesta sí que és una bona manera de començar el dia central de les colònies. Hauríeu d’haver vist com ens han quedat els llavis, tots ben plens de xocolata. A més d’un i d’una ens ha sortit un bon bigoti, res que no s’hagi pogut solucionar passant una mica d’aigua. Encara amb el regust de la xocolata, ens hem dirigit cap al pati de la casa per escoltar atentament el nostre bonic conte diari. Avui tractava sobre un cranc jove que no volia caminar cap enrere com tota la seva família, sinó cap endavant. El pare s’enfada molt amb ell, perquè no vol ser com la resta dels crancs i li diu que si no vol caminar cap enrere més val que marxi de casa. El petit cran li fa cas i emprèn un viatge desconegut. En la seva recerca personal es creua amb una bassa plena de granotes que s’enriuen d’ell per no caminar com tots els crancs, però ell impassible segueix en busca del seu destí. Finalment es creua amb un vell cran que li explica que molts any enrere ell també havia intentat caminar cap endavant i que per culpa de la seva obstinació s’havia quedat sol, sense família ni amics. Li recomana fermament que desisteixi del seu propòsit i que torni amb la seva família. Però el jove cranc no és dels que es rendeix fàcilment i decideix tirar endavant amb el seu propòsit. Gràcies a aquest conte hem pogut parlar sobre la importància de no jutjar als altres per com són i sobre seguir els nostres somnis. No podem permetre que ningú ens digui que no podem, perquè tots som poderosos. De sobte, i sense sortir de la rotllana que havíem fet per reflexionar tots plegats sobre el conte, hem escoltat la crida diària dels ja coneguts amics de neteja: les escombres, les baietes i els draps ens esperaven nerviosos, pensant que potser avui faltaríem a la nostra cita. Però no ha estat així, i els hem fet dansar com sempre al ritme de la nostra música. Hem de dir que cada dia ho fem millor i que estem impacients de poder-vos demostrar quan tornem a casa tot el que hem après en el noble art de la neteja. Us quedareu ben sorpresos quan us ho demostrem! Just ens acabàvem de retrobar tots de nou al pati de la casa, que dalt de l’escala hem vist com apareixia un nou personatge que encara no teníem vist. Es tractava del “Cabezón”, el conegut protagonista del famós programa de televisió sobre manualitats. Aquest movia el cap, a dreta i a esquerra, mentre ens explicava que, com no podia ser d’altra manera, tenia el rècord de fer manualitats i ens ha reptat a superar-lo si volia que el rècord passés a les nostres mans. Evidentment, hem acceptat de grat! Amb tots els que som podríem fer un munt de manualitats en un tres i no res. Però… Què podíem confeccionar amb el material que teníem a mà i que ens quedés ben bonic? Ràpidament, als monitors se’ls ha acudit que podíem confeccionar uns marcs de fotos on poder posar-ne una de tots nosaltres. Dit i fet… En un tres i no res ja estàvem a la sala del taller envoltats de pegues, fulls de paper de seda, tisores, cartolines, colors… Hauríeu d’haver vist quin escampall hem organitzat. Els monitors han deixat de lluitar en contra del que era inevitable, i l’única condició que ens han posat ha estat que ho recollíssim tot una vegada haguéssim acabat. Que si un tall per aquí, que si un paper enganxat per allà… A poc a poc, però sense pausa, els marcs de fotos han anat prenent forma. La nostra creativitat ha emergit d’allò més i ens han quedat unes grans creacions. Ja veureu que bé que quedaran quan les pengem a les nostres habitacions!!! Ara només faltarà, quan estiguin ben secs, que hi posem la nostra fotografia. Un nou rècord que ha pujat al nostre palmarès, sense gairebé ni despentinar-nos. El dia avançava a pas ferm i el sol brillava amb força sobre el cel de la casa, així que hem decidit posar-nos el banyador i refrescar-nos a la piscina, just abans de canviar-nos i tirar cap al menjador. Avui la nostra dosi d’energia ens ha vingut donada per uns espaguetis a la carbonara, un tros de lluç al forn amb amanida i préssec en almívar. Escombrar el menjador, netejar els plats… Bé, ja sabeu… Després de dinar han tornat les nostres obligacions abans de tornar al pati de la casa per reunir-nos amb els nostres companys i jugar, riure, xerrar o fer polseres de fil durant una estona, aprofitant l’ombra d’algun arbre, i sempre atents que els monitors no es veiessin aclaparats per la típica somnolència de després dels àpats. Quan pensàvem que un nou rècord, una nova activitat, estaria a punt de començar, els monitors ens han avisat que havia arribat l’hora de les dutxes. Tan aviat? Se’ls hi havia avançat el rellotge? Però si ells ho deien… Al cap i a la fi, mai està de més passar per la dutxa, sigui l’hora que sigui. Ja ben nets i perfumats, ens hem trobat amb el berenar, avui una bona llesca de pa amb crema de xocolata. De sobte, els monitors ens han explicat que el senyor Ramon, el propietari de la casa que ens acull, els hi havia començat a explicar que els habitants de l’Esquirol eren els més treballadors del món perquè… Per què? La seva dona l’havia cridat des de dins de casa seva i s’havien quedat amb les ganes de saber el perquè. És per això que ens han proposat traslladar-nos al vell mig del poble per conèixer el final d’aquesta història i moltes d’altres que de ben segur ens podrien explicar els habitants de l’Esquirol. Dit i fet, ens hem dirigit cap al bell mig de la plaça del poble a través d’un caminet pel mig del bosc. Allà hem fet una gimcana on, per grups, havíem d’aconseguir la resposta a tot un seguit de preguntes sobre el poble… Com es diu l’alcalde? Quants habitants té? La seva superfície? I, per suposat, la resposta a per què els habitants de l’Esquirol són els més treballadors del món. Ho voleu saber? No patiu que us ho explicarem quan tornem! A més a més, havíem de cercar un munt de coses que també donava punts: una pedra bonica, una fulla gran, un diari el més antic possible… I encara havíem de fer una cosa més… Canviar un globus per alguna cosa que algú ens volgués donar. I aquesta per una altra, i així fins que ja ens agradés el que havíem aconseguit. Del globus a una bossa de pipes, després caramels, galetes, llaminadures… Els habitants de l’Esquirol ens han canviat les nostres coses per un munt d’altres. Ha estat d’allò més divertit i, a més a més, una molt bona oportunitat de xerrar amb molta gent interessant i conèixer històries sobre la contrada. De tornada cap a la casa ens ha enxampat la nit. No arribaríem a temps pel sopar. Però just quan hem passat pel parc del poble… Una altra sorpresa!!! Els monitors ens havien portat hamburgueses d’allò més completes dins d’unes capsetes. Ah! I patates fregides, sucs i un plàtan. Ha estat com una vertadera hamburgueseria, però a l’aire lliure. La nit ja era negra del tot, però com els monitors són d’allò més previsors, ens han donat les nostres lots i, com si fóssim cuques de llum, hem caminat pel mig del bocs fins arribar de nou a la casa que ens acull. Encara ens ha quedat temps de fer la darrera activitat del dia. Els Petits hem aconseguit el rècord de jugar a l’oca més gran del món, els Mitjans el del poble més misteriós del món, i els Grans han desxifrat el codi més secret de la història. Com veieu, el dia ha estat d’allò més complet i amb prou feines ens han quedat forces per posar-nos el pijama, rentar-nos les dents i cantar la nostra bonica cançó de bona nit. Avui anem a dormir sabent que només ens queda la meitat de les colònies, avui anem a dormir sabent que encara ens queda la meitat de les colònies. I junts seguirem demà quan la lluna i els estels donin pas a un nou sol. Mares i pares, no patiu que els habitants de l’Esquirol i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DIJOUS 13 DE JULIOL

Sisè dia de les nostres colònies. Encara no ho sabíem, però un gran dia carregat d’aventures i sorpreses estava per arribar. No n’érem conscients, perquè encara ens trobàvem dins dels sacs, esperant que la música marqués l’inici d’aquesta nova jornada. I així ha estat cap a dos quarts de nou, com cada matí. Els monitors, amb molta energia, o tanta com els hi permet el pas dels dies, ens han animat a llevar-nos, vestir-nos, rentar-nos la cara i tirar cap al menjador. La primera dosi d’energia del dia ha vingut de la mà de la llet, les galetes, les magdalenes, les melmelades… Amb l’estómac ben ple tot es veu d’una altra manera, i el cansament ja no ho és tant, així que hem anat cap al pati de la casa per escoltar el nostre conte matinal. Avui tractava d’un científic que estava molt ocupat al seu laboratori i el seu fill el volia ajudar. El pare, per tal que el vailet no el molestés gaire, agafa el full d’una revista on sortia un dibuix del món, l’esmicola en molts trossets i li diu que, ja que li agraden tant els trencaclosques, intenti recompondre la imatge del món. De ben segur que així el tindria una llarga estona entretingut, ja que el nen no sabia res de com era el món. No gaire estona enllà, el marrec apareix amb la imatge formada correctament. El pare sorprès, li pregunta com ho ha pogut fer amb tanta rapidesa, i la resposta el deixa ben estorat. El nen no sabia res del món, però la part de darrere de la imatge corresponia a un home, i aquesta figura sí que la tenia ben present. Ha tingut prou en formar l’home i, finalment, donar la volta al full. Aquest conte ens ha permès reflexionar sobre la importància que té l’home si volem millorar el món, ja que no podem entendre una cosa sense l’altre. I ara el que tocava millorar, com cada matí, era l’ordre i la neteja de la nostra casa, així que sense temps per perdre hem anat a la recerca dels nostres amics. Les escombres, els draps i les baietes ens esperaven amb impaciència i ens han ajudat a fer-ho tot més fàcil. Ara ja tenim gran experiència netejant i cada vegada ens distribuïm millor les tasques. Som grans equips que cooperem per enllestir les tasques amb èxit el més aviat possible. El matí avançava sense remei cap al migdia, quan hem començat noves activitats. Els Petits hem fet un seguit de jocs d’aigua, on ens hem remullat d’allò més. Els Mitjans hem superat el rècord de la dona més astuta del món, tot seguint un joc de pistes. Els Grans hem aconseguit el rècord de ser els monitors més joves del món, ja que hem preparat una activitat per al grups dels petits, però si voleu saber en què consisteix haureu d’esperar a que la duguem a terme al llarg del dia de demà. Havia arribat l’hora de retrobar-nos amb la piscina per refrescar-nos una estona abans de dinar, avui mongeta verda amb patata sofregida amb tomàquet i taquets de pernil, varetes de peix i un tall de meló. La tarda ha començat, com sempre; descansant una estona els més afortunats, no pas els monitors; netejant els plats o el menjador, i corrent pels voltants de la casa els més agosarats. Tot just ens acabàvem d’ajuntar de nou, que pel camí que porta a la casa hem divisat un estrany personatge que s’apropava a poc a poc, però amb pas ferm. Es tractava d’en Pol Porky i us ben assegurem que no l’haguéssiu deixat entrar a casa vostra mai de la vida. Hauríeu d’haver vist com anava de brut… Sorra, farina, salsa de tomàquet i, fins i tot, fulles enganxades pel cos. Però on s’havia ficat aquest pobre home? Anava sempre així? En Pol Porky ens ha explicat que tenia el rècord del món de ser el més brut, i això li encantava. Encara que estava molt content amb el seu rècord, estava disposat a cedir-nos la seva marca si aconseguíem acabar més bruts que ell. Hauríem de passar la prova que va passar ell, que encara desconeixíem, però per això primer ens havíem de preparar. Caldria que protegíssim bé totes les parts del nostre cos. Pel cap ens hem posat una crema; a la cara, una galeta amb melmelada; la panxa ha estat preservada amb aigua de colors; el cul, amb una mica de pintura; a l’esquena, una mica d’oli amb farina; finalment, a les cames hem posat una mica d’aigua amb xocolata i confetis. Ens hauríeu d’haver vist, però tot era poc per superar amb èxit la gran prova final: lliscar per un tobogan carregat de moltes “sorpreses”. Sort que estem de colònies, perquè en cap altre lloc ens deixaríeu acabar com hem acabat avui! Com us podeu imaginar, la dutxa d’avui ha estat més necessària que mai. Hem hagut de fregar una bona estona i de valent per recuperar el nostre bon aspecte habitual, però finalment ho hem aconseguit. De tornada al pati de la casa, els monitors ens han donat una molt mala notícia: amb tant d’enrenou no havien tingut temps de fer el sopar. Nosaltres, que no ens volíem pas quedar sense sopar, hem donat algunes idees als monitors i ells han decidit que el millor seria trucar al poble, a veure si ens podien portar unes quantes pizzes. Dit i fet… L’espera no se’ns ha fet gaire feixuga i en un tres i no res ha aparegut un pizzer repartidor carregat d’unes suculentes pizzes. Tal com ens les mengem a casa, asseguts al sofà i amb la família, ens hem posat els pijames i hem tret les màrfegues al pati de la casa per menjar-nos aquest sopar tan especial tots plegats i com a casa. Els monitors han afegit unes patates fregides i per postres un gelat. No podia ser un sopar més bo ni en millor companyia. I aprofitant que ja estàvem amb les màrfegues, ens hem tret el sac i el coixí, moments abans que en una pantalla gegant instal·lada en una paret aparegués un reputat director de cinema per dir-nos que tenia el rècord d’haver vist més pel·lícules en una sola nit. Només escoltar això hem sabut quin seria el nostre proper repte: aguantar tota la nit sense dormir, mirant una pel·lícula rere una altra, mentre menjàvem crispetes sense parar. Abans de començar la marató de cinema hem llegit els vostres missatges i hem pensat que ens podeu a ajudar a aconseguir un nou rècord. Avui l’Adrià, el monitor de joves, ens ha escrit el missatge número 100, però encara estem molt lluny de batre el rècord de l’any 2013, que varen ser 216 missatges en unes úniques colònies. Així doncs, aquest any vosaltres també podeu participar de la nostra aventura si supereu aquesta marca. Seguint amb les pel·lícules, la primera ha estat “Vaiana”, la segona “Inside Out” i així hem anat fent fins que… La son ens ha anat vencent un a un. Els qui més hem aguantat ben bé fins al final de la segona pel·lícula, tot i que els monitors seguien desperts com si res. Esperem que no sucumbeixin a la son i ens facin mereixedors del vin-i-setè rècord d’aquestes colònies. Però per això encara haurem d’esperar, ja que el final del dia no us el podem explicar, perquè encara hi estem posats. Mares i pares, no patiu que en Pol Porky i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DIVENDRES 14 DE JULIOL

Avui el dia ha començat, tal com va acabar, dormint tots junts amb les nostres màrfegues al pati de la casa. La veritat és que un a un vam anar quedant-nos adormits, mentre les pel·lícules se succeïen una rere l’altre. No ha fet falta que ningú ens despertés, perquè el sol brillava amb força sobre els nostres caps i l’escalfor feia impossible conciliar el son. Ens vam quedar adormits i, per tant, hem perdut el rècord de més pel·lícules vistes en una sola nit. O potser no… Allà, en un racó del pati, amb els ulls ben oberts i vermells, menjant crispetes, estaven els monitors. Havien aguantat tota la nit sense dormir, havien aconseguit que no se’ns escapés el rècord!!! Entre abraçades i aplaudiments hem recollit les nostres màrfegues i sacs, i els hem anat a desar a la nostra habitació. A continuació ens hem vestit, hem passat pel lavabo i, com cada matí, ens hem dirigit cap al menjador, on ja teníem preparat l’esmorzar: la llet, les galetes i les melmelades ens han semblat d’allò més bones, després d’haver passat aquesta llarga nit a l’aire lliure intentant vèncer a la son. Ara ja teníem les panxes ben plenes i estàvem preparats per fer front a totes les aventures i activitats que estaven per venir. Sense temps per perdre, perquè ja ens queden pocs dies per gaudir d’aquestes colònies, hem fet la rotllana matinal al pati de la casa per escoltar un altre bonic conte. Avui tractava d’una senyora que va a un restaurant i demana una tassa de brou. Quan la deixa sobre la seva taula se n’adona que no ha agafat el pa i torna cap al taulell per agafar-ne un tros. De nou al seu lloc veu que un home magrebí s’ha assegut just davant seu, fet que provoca una gran indignació a la dona, convençuda que aquell home volia robar-li, ja que s’estava prenent el brou. La senyora parteix el pa en trossets i els posa dins la tassa. Una cullerada ell i una ella s’acaben el brou. Mengen del mateix plat, tots dos en silenci. En finalitzar, l’home s’aixeca, li diu adéu i marxa. És quan la dona s’adona que la seva bossa no està penjada de la cadira, tal com l’havia deixada. Quan ja anava a cridar que agafessin al lladre la senyora veu la seva bossa, penjada dues cadires enrere, i una tassa de brou sobre la taula, freda pel pas del temps. No era el magribí qui s’havia menjat el brou de la dona, sinó la senyora qui, per equivocació, s’havia menjat el brou del magrebí, sense que aquest tingués cap problema per compartir-lo. Això ens ha permès reflexionar sobre la importància de respectar a tothom, vingui d’on vingui, i no prejutjar a ningú. Les obligacions diàries ens estaven esperant i les escombres, draps i baietes també. Ens queden poques oportunitats per practicar l’art de la neteja i les hem de ben aprofitar. Com que cada dia ho fem millor i més ràpid, en un tres i no res ja ho teníem tot enllestit i estàvem de tornada al pati de la casa per ballar una cançó. Amb els darrers compassos ha tornat a aparèixer una antiga amiga nostra, la Vica Rica, la dona Fashion, per tal de rematar la feina que va començar uns dies enrere. Si ho recordeu, vam deixar tenyides les samarretes, però encara ens faltava pintar-les, així que hem fet torns per concloure la samarreta exclusiva d’aquestes colònies amb què us sorprendrem el dia que tornem a casa. Mentre uns pintàvem els altres hem fet un munt de jocs tradicionals, com matar conills, el mocador… i, per suposat, refrescar-nos a la piscina. El sol estava just sobre els nostres caps quan ha arribat l’hora de dinar. Que poc ens esperàvem el que tocava avui… Els cuiners tenien la barbacoa amb les brases a punt per posar-hi un munt de coses bones: botifarres, cansalada, pollastres, pinxos… No hi mancava de res. I l’ambient era immillorable, tots asseguts en rotllana al mig del camp que envolta la casa. Cadascú hem passat amb el plat i ens hem posat tot allò que més ens agrada. I per postres un bon plat de síndria. Hauríeu d’haver vist com teníem les panxes a punt d’esclatar. Però abans d’anar a descansar una estona, aprofitant que ningú havia de netejar el menjador, entre tots hem recollit tot el que ha quedat on hem dinat, ja que és molt important no embrutar la natura. Acabant la digestió, ha aparegut un nou personatge… Això és un no parar! Es tractava de l’Antoine Delacroix, un reputat xef francès que té el rècord de fer les millors magdalenes de la sort, unes pastes que porten un missatge dins, inspirades en les famoses galetes d’origen xinès. Avui tindríem l’oportunitat de superar-lo i, per tant, sumar un nou rècord al nostre palmarès. Però per a això, com no podia ser d’altra manera, necessitàvem aconseguir els ingredient, així que, per grups, ens hem posat ràpidament a buscar-los. La farina l’hem aconseguit posant la cara en una galleda que estava plena, per tal de treure els grumolls amb la boca, d’uns caramels boníssims; el sucre l’hem hagut de trobar, no sense poc esforç, ens unes bossetes submergides al fons de la piscina; la xocolata l’hem guanyat després de fer-la servir per pintar un bigoti sota el nas dels nostres companys fent servir un melindro com a pinzell, però amb els ulls tancats; finalment, la llet ha vingut donada per una ramadera, després de convertir-nos en autèntiques vaques, amb taques i tot. De tornada al pati de la casa, ja amb tots els ingredients a la butxaca, l’Antoine Delacroix ens ha presentat la “Xinomix”, una màquina que havia importat de la Xina i que feia sola les magdalenes de la sort. Només havíem de posar dins la farina, el sucre, la xocolata i la llet i deixar-la fer. Ah! I uns paperets enrotllats amb cadascun dels nostres noms. Aquesta màquina, com que ve de la Xina, l’energia la treu gràcies a l’arròs que hem introduït per una ranura. Després de posar-la en marxa ha començat a fer uns sorolls molt estranys, i ha sonat en menys de tres minuts. A l’obrir la tapa, ha sortit de dins un autèntic xinès amb una plata plena de magdalenes de xocolata que portaven els nostres paperets dins. Quina emoció! Cadascú n’ha escollida una i ha descobert quin era el nom del company amagat a la seva magdalena. Però per a què serviria aquest nom? Per cert… Les magdalenes estaven boníssimes! Les dutxes ens han fet recuperar el nostre aspecte habitual, perquè la farina que portàvem a la cara feia difícil distingir a qui teníem al davant. A la darrera part de la tarda hem descobert que al company que ens hagués tocat dins la magdalena del berenar li havíem de fer una postal de record d’aquestes colònies i que li donarem el darrer dia que ja s’acosta. Cartolines, colors, tisores, retoladors… No ens ha mancat de res. L’havíem de fer ben bonica i treballada ja que un company se l’emportarà a casa seva per sempre. El sopar ens ha portat una nova sorpresa… Aprofitant que per a la barbacoa no havíem fet servir els coberts, si durant el sopar també ho aconseguíem, tindríem un altre rècord: tot un dia sense fer servir els coberts. I així ho hem fet… Amb l’ensalada russa hem tingut alguna que altra dificultat, perquè la maionesa fa de mal agafar, però amb l’empanada casolana de tonyina o carn no hem tingut cap dificultat, i per al iogurt tampoc, ja que l’hem batut abans d’obrir l’envàs. Ens encanta fer de colònies tot allò que no podem fer a casa. La caiguda del sol ens ha portat les darreres activitats del dia. Els Grans hem dut a terme l’activitat que vam preparar ahir per als Petits i que ens va permetre guanyar el rècord dels monitors més joves del món. Ha estat molt divertit veure com els petits passaven un seguit de proves per aconseguir la roba que els hi havia pres una bruixa i, finalment, també han aconseguit ells el rècord als millors bruixots del món. S’ho han passat d’allò més bé, gràcies a la nostra originalitat i esforç. Els Mitjans hem batut el rècord de trobar el millor amagatall del món, i no ha estat tasca fàcil, perquè la nostra única companyia era la foscor del bosc. Avui el dia no podia haver estat més farcit d’activitats i aventures, i l’energia ha arribat a la seva fi, així que amb prou feines ens hem pogut posar el pijama, rentar-nos les dents, ficar-nos dins del sac i cantar la nostra bonica cançó de bona nit. Ja només ens queda un dia sencer per poder seguir sumant rècords, dues nits per endavant que no pensem desaprofitar. A aquestes colònies els hi queda poc, però… Quantes coses ens queden encara per viure? Sigui com sigui, el més important serà que demà, quan canti el gall i les estrelles marxin a dormir, tornarem a tenir un nou dia per seguir creixent tots junts. Mares i pares, no patiu que n’Antoine Delacroix i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

  

 

DISSABTE 15 DE JULIOL

Just quan la música ha ressonat per tota l’habitació indicant que era l’hora de llevar-se, encara no ho sabíem, però un altre rècord s’havia sumat al nostre marcador. Es tractava del rècord als nens que es despertaven més pintats del món i n’hem estat conscients quan ens hem anat a rentar la cara i ens hem vist al mirall. Sort tenim dels monitors que són tan sacrificats i s’han passat tota la nit pintant-nos de dalt a baix, només perquè poguéssim aconseguir un nou rècord. Després d’aquesta visita al lavabo, avui una mica més llarga del que és habitual, ens hem vestit i, com cada matí, ens hem dirigit cap al menjador per començar amb energia el darrer dia sencer d’aquestes colònies. La llet, les galetes, les magdalenes… El cansament comença a manifestar-se amb força després de tant dies d’aventura, però amb àpats com aquests resistirem tot el que faci falta. Amb la panxa ben plena, i fins i tot amb alguna galeta que altra a la mà, hem anat sortint al pati de la casa per posar-nos en rotllana i escoltar un altre conte matinal. El que ens faria reflexionar aquesta jornada tractava sobre dos germans que tenien cadascú una granja separades per un gran prat. Després de més de quaranta anys de compartir eines, maquinària i esforços tenen un petit malentès que va creixent fins convertir-se en una gran diferència i finalment esclata en un intercanvi de paraules amargues i setmanes de silenci. Un bon dia apareix a casa del germà gran un fuster que estava buscant feina. El pagès li comenta que dies enrere el seu veí, el seu germà, va desviar un rierol només per separar les dues granges i que ara ell volia que li construís una tanca tan alta que no fes falta que el veiés mai més. Després de comprar tot el material, el fuster es posa a treballar de valent. La sorpresa del pagès és majúscula quan veu que en comptes d’una tanca, el fuster ha construït un pont que uneix les dues granges de nou. Davant la sorpresa del pagès, va aparèixer el seu germà donant-li les gràcies, ja que després de tot el que s’havien dit, havia construït aquell pont tan bonic. A partir d’aquí, hem parlat de la importància de construir pont enlloc de tanques, de no deixar que els malentesos creixin. Al cap i a la fi, tots som amics i mitjançant la paraula sempre hi ha una solució, sempre podem construir un pont. Per penúltima vegada aquestes colònies, i puntuals com cada dia, ens estaven esperant els serveis. Els tenim tant per la mà que ja ni ens costa deixar la casa ben neta i endreçada en un tres i no res. Demà passarem un mal tràngol quan ens haguem d’acomiadar dels nostres amics escombres, draps i baietes. Esperem que ens puguem retrobar aviat amb els cosins que tenen a casa nostra i que ens els deixeu emprar, ara que en som tots uns experts de la neteja. Mentre encara guardàvem els darrers estris i tornàvem al pati de la casa, ha arribat en William Ricard Guiness per comprovar si havíem superat el rècord de rècords, la proesa que ens permetria entrar al seu llibre. I no! Com heu vist al llarg de tots aquests dies ens hem esforçat d’allò més, però encara hi ha un esplai que té més rècords que nosaltres. Com podia ser això? No ho podíem permetre de cap manera… Teníem tot un dia per endavant per poder aconseguir el que ara semblava impossible. Ràpidament, i en presència d’en William, els monitors han organitzat un munt de jocs, un munt d’oportunitats de rècords a batre, un rere l’altre. I a sobre amb cada activitat superada podríem apostar i guanyar un munt de diners. Però… Per a què servirien? D’aquesta manera ens hem endut el rècord a la cara menys expressiva del món, tot menjant llimones sense immutar-nos; els nens amb més punteria del món, intentant fer diana en la ranura d’una forquilla tirant monedes; els nens amb més habilitat del món, movent el cap per poder pujar uns sobres de te que penjaven de la gorra; els nens que punxen més globus per parelles del món, tot fent servir els culs; els nens que mengen els flams més ràpids del món; i els nens amb més bufera del món, tot passant-nos unes pilotes de ping-pong. Sis rècords més en un sol matí! Ens ha costat molt i el sol brillava amb molta força. Sabem que quan tornem a casa no tindrem piscina cada dia, així que no ens ho hem pensat gaire i hem corregut a posar-nos els banyadors, just abans de dinar, avui arròs amb tomàquet, tires de pollastre arrebossades amb patates d’aperitiu i pinya en almívar. Mai havíem menjat un pollastre tan divertit i original. Estava boníssim! El migdia s’ha convertit en tarda, mentre rentàvem els plats, netejàvem el menjador… En fi, ja sabeu… Les tasques de cada dia. Ah! I uns altres fèiem guàrdia per mantenir ben desperts els monitors. Una vegada tots junts, hem vist com baixava l’escala que porta al pati un nou personatge que encara no coneixíem, l’Úrsula, la dona més rica del món. Anava vestida d’allò més estrafolari, era simpàtica, però una mica arrogant. Ens ha proposat que si volíem superar el seu rècord, el de ser els més sic del món, podíem invertir els diners que havíem guanyat al matí per obrir els nostres negocis. Dit i fet. Uns hem obert un lloc de massatges, altres un teatre, un grupet una botiga de polseres, uns quants hem organitzat jocs de taula altres una fireta i els darrers hem comprat la llicència per elaborar el berenar. Ha estat molt divertit oferir els nostres serveis, alhora que també ens passejàvem per aquelles paradetes que més ens agradaven. Els monitors també s’hi ha passejat molt i s’hi ha deixat tots els seus estalvis en nosaltres. Tot fos per aconseguir el trenta-vuitè rècord de les colònies! La darrera dutxa d’aquestes colònies ens ha retornat el nostre aspecte habitual. Ara ja com tornem demà a casa dependrà del pas de les properes hores, però per si de cas, aneu preparant la rentadora i la dutxa. El sopar d’avui, al ser el darrer, no ha pas decebut. De primer sopa amb galets i de segon un plat combinat amb tot el que ens hem volgut posar: croquetes, frankfurts, nuggets de pollastre, San Jacobos, patates fregides… Hem menjat fins a no poder més. Bé, sempre queda un raconet per un gelat, tal com hem menjat de postres. Encara apuntaven els últims rajos de claror del dia quan hem tornat al pati de la casa. Ja de nit, ha tornat en William Ricard Guiness molt emocionat… Havíem arribat als trenta-nou rècords que necessitàvem per superar la marca anterior! El rècord dels rècords era nostre!!! Entre abraçades i una gran disbauxa ha començat la gran festa de celebració, presidida per en William Ricard Guiness. Una gran pantalla gegant s’ha il·luminat i la música i les coreografies s’han succeït fins a altes hores de la matinada. I com no hi ha celebració sense menjar els monitors ens han portat un gran pica-pica i begudes. Ho tenien ben amagat, perquè estaven segurs que ho aconseguiríem. Sembla que res ens pogués amargar la festa, però sí! No us creureu què ha passat. Quan hem baixat el marcador dels rècords per acomiadar-lo definitivament ens hem adonat amb gran estupor que havíem superat trenta-vuit rècords, un menys dels que necessitàvem. Ens hem entristit molt, perquè volíem escriure aquesta pàgina gloriosa en la història del nostre esplai. Davant d’aquest entrebanc, en William Ricard Guiness ens ha proposat una solució. Podíem intentar superar el rècord de més nens banyant-se a la piscina de nit. Evidentment, no ho hem pensat ni un segon, i abans que els monitors poguessin dir res ja estàvem tots amb el banyador posat i a la porta de la piscina. Sort que ens faltava un rècord, perquè ha estat d’allò més divertit poder-nos remullar una estona sota el mantell d’estels que s’ha ubicat sobre el cel de l’Esquirol. De tornada a la casa el marcador estava actualitzat i… Una altra sorpresa!!! De trenta-vuit hem passat a quaranta rècords, però nosaltres n’acabàvem de guanyar només un. Com podia ser? Gràcies a vosaltres, gràcies als vostres missatges, hem aconseguit el nostre darrer rècord. Heu superat amb escreix els 216 missatges de l’any 2013, així que aquesta aventura també és una mica vostra! Ara sí que amb prou feines ens han quedat forces per posar-nos el pijama, ficar-nos dins del sac i cantar per última vegada aquestes colònies la nostra bonica cançó de bona nit. I no ho hem fet tristos, sinó feliços per tot el que hem viscut plegats aquests dies. Demà encara tindrem temps de fer les motxilles i recollir els diplomes que certificaran la nostra proesa de rècord. Demà ens retrobarem amb tots vosaltres i us podrem explicar unes altres colònies, una altra aventura que ja és nostra per sempre! Mares i pares, no patiu que la màgia de les colònies i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

Aquí posem el punt i final a unes altres colònies, però no pas unes qualsevol, sinó unes colònies de rècord. Més d’una setmana on hem rigut i jugat, on ens hem divertit i hem après un munt de coses noves, on ens hem ajudat i hem compartit… Però com sempre, per sobre de tot, més d’una setmana que hem pogut viure tot l’esplai junts. Demà quan tornem a casa, cadascú de nosaltres marxarà amb una porció de màgia, la màgia d’unes colònies. I és que només en unes colònies podem conèixer a un munt de personatges d’allò més peculiars, viure un rècord rere un altre, embrutar-nos sense por, menjar sense coberts, dormir dins d’un sac, estar desperts tota la nit sense parar de veure pel·lícules, banyar-nos de nit a la piscina… Tots els monitors i monitores que formem part d’aquesta aventura esperem que tots aquests infants puguin tornar a casa amb aquesta màgia, que us la transmetin i que la guardin per sempre. I esperem que aquesta màgia ens acompanyi a tots al llarg de la vida, perquè la màgia no és només per als infants, sinó que és qüestió d’actitud. Mares i pares, us volem donar les gràcies, una vegada més, per deixar-nos formar part d’aquesta màgia i confiar-nos el vostre tresor més preuat. Unes colònies sempre acaben, perquè en puguin començar unes altres. Que tingueu molt bon estiu i ens retrobarem el proper mes d’octubre per tornar a omplir l’ESPLAI MAINADA de màgia.