PAÍS BASC 2018

DIJOUS 19 DE JULIOL

Semblava que el dia no arribaria mai… Ara fa un any que vam viure la nostra primera experiència com a Joves i teníem moltes ganes de més. Després de la gran aventura mallorquina, només hem pogut comptar durant tot el curs els dies que faltaven per tornar-nos a posar. I sí, al final tot arriba! Avui ha estat el dia! Avui l’Esplai Mainada ha començat per tercera vegada en la seva història la conquesta del País Basc, una activitat que ens portarà a conèixer molts indrets d’aquesta meravellosa terra i on tindrem l’oportunitat de gaudir-hi de valent. Però per a tot això calia estar avui a dos quarts de sis de la matinada a l’estació de Sants, on ha començat tot. Alguns de nosaltres fèiem unes cares que… Bé, ja les heu vist. Es barrejava la il·lusió de marxar amb la infinita de son que encara ens acompanyava. I com que vosaltres sou els nostres principals incondicionals, només us podem agrair que ens hagueu acompanyat fins el final, just a les set del matí, quan els monitors han aixecat el campament on ja ens havíem instal·lat per passar el control de seguretat i posar rumb al tren que en poc més de sis hores ens havia de portar fins a Bilbao. Els monitors pensaven, pobres confiats, que en s mancarien hores de son que recuperaríem en el trajecte, i ells també, però no ha estat així. Hauríeu d’haver vist totes les activitats que es poden fer en tan poc espai: jugar a cartes, llegir, passejar amunt i avall, xerrar una estona, vigilar que cap monitor acluqui els ulls… En fi, tot allò que se’ns ha acudit que ens faria més distret el viatge. I finalment, pocs minuts després de les dues del migdia, el tren ha recorregut la ciutat de Bilbao fins arribar a l’estació cèntrica d’Abando. En poca estona el desembarcament ha estat real i motxilles, paquets i més trastos han anat sortint del tren, sota la nostra mirada mig incrèdula, mig temorosa per saber que encara ho hauríem de carretejar una llarga estona. La temperatura era molt agradable, molt més que la que hem deixat enrere a Barcelona, i això ens ha permès aturar-nos en un parc, sota l’ombra d’uns arbres, per menjar els entrepans que ens heu preparat abans de sortir de casa, mentre els monitors acabaven de fer les darreres compres i gestions. Amb la panxa plena, encara hem tingut temps de descansar una estona o donar quatre xuts a la pilota, abans de tornar a carregar les motxilles i paquets per dirigir-nos a l’estació de l’Euskotren de Bilbao i agafar el tren que en uns quaranta minuts ens ha conduït fins el poble que ens acollirà els propers dies: Berriz. Eren les sis de la tarda i ja només ens quedava un esforç final, una darrera empenta, per cobrir el trajecte en pujada que separa l’estació de Berriz de la casa de colònies Olakueta, a la Plaça Oliozondo, just al costat de l’església. Quina acolorada! Sort que els monitors ens han rebut amb un gelat ben fresquet. Després d’aquesta sorpresa i de rebre quatre indicacions ha arribat el moment d’entrar a veure la que serà la nostra llar durant les properes nou nits. És una casa de tres plantes, no gaire gran però molt acollidora. I el més important, l’habitació és tan gran que podem dormir tots junts. D’aquesta manera no ha calgut que decidíssim amb qui aniríem. Com haureu imaginat, feia molt que havia començat el dia i no podem dir que aquest hagi estat precisament tranquil, així que avui hem agraït bastant la primera dutxa d’aquestes colònies, que ens ha retornat l’aspecte net i polit que portàvem al matí quan ens hem retrobat, ara fa tantes i tantes hores. La tarda s’ha convertit en nit sobre Berriz, així que ens hem menjat els darrers entrepans que ens quedaven a les nostres motxilles, abans que, a partir de demà, ens haguem de cuinar nosaltres mateixos els àpats. Ja us trobarem a faltar, ja! El dia ha estat dur, però encara hem tingut temps de fer uns quants jocs abans, ara sí, de posar-nos els pijama, rentar-nos les dents i ficar-nos dins dels nostres sacs. Què ens espera el dia de demà? Serà la primera sortida de la casa? Veurem la piscina? Coneixerem algun habitant del poble. Per a tot això haurem d’esperar l’arribada d’un nou dia, tot i que el més important, com sempre, serà que ho viurem junts. L’aventura basca ha començat… Mares i pares, no patiu que la lluna de Berriz i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DIVENDRES 20 DE JULIOL

Tal com vau poder veure, el dia d’ahir va ser bastant llarg i cansat, i com que es tracta de conquerir les terres basques sense defallir en l’intent, els monitors avui ens han deixat dormir fins a les nou en punt. Ni un minut més enllà, una música en basc a ressonat per tota l’habitació, mentre nosaltres intentàvem, sense èxit, fer el ronso cinc minuts més. També sabem que no tenim temps per perdre, perquè l’aventura és llarg, però els dies passen volant, així que hem sortit dels nostres sacs, ens hem rentat la cara i hem baixat al menjador. No us hem explicat encara que les habitacions estan al segon pis i el menjador a la planta baixa, així que no ens cal gimnàs per fer exercici contínuament. L’esmorzar ha vingut carregat de magdalenes, croissants, llet, sucs, crema de xocolata, melmelada… No hi mancava de res. I com que amb prou feines teníem el necessari per esmorzar i tenim molts dies per endavant, havíem d’omplir la nostra despensa amb tot allò que ens faria falta per subsistir, així que mentre uns netejàvem el menjador i fregàvem els plats, altres hem enfilat la baixada que ens ha portat fins el supermercat, sense recaure en el fet que a la tornada aquesta es convertiria en pujada. Carros i carros plens fins a vessar. Havíem de fer equilibris per encabir tot el que els monitors ens anaven passant. Menjar, estris de neteja, material… Semblava que ens estàvem preparant per a una invasió d’alienígenes. Però no! Es veu que aquestes provisions amb prou feines ens arribarien fins dilluns. I és que en som tants…! Alguns de nosaltres ens hem marejat només de pensar que hauríem de carregar tot allò fins a la casa. I quan ja semblava que havíem de fer front al que era inevitable…, un home molt simpàtic del supermercat ens ha dit que si volíem al cap d’una estona ens pujaria la compra en cotxe. En aquell moment s’ha obert el cel per a nosaltres, encara que començava a ploure una fina pluja, típica de la zona, que d’una manera o altra ens ha acompanyat al llarg de tot el dia. Us hem de dir que la temperatura és molt suau, per no dir fresca, la qual cosa estem agraint sabent la calor que hem deixat enrere a Barcelona. Amb tot, i amb el deure complert, ha arribat el moment d’estrenar la piscina que encara no coneixíem. Es tracta d’un espai municipal situat molt a prop de la casa. La piscina és coberta, però al costat té un espai de gespa per posar la tovallola i prendre el sol. Bé.. El sol el dia que es decideix a treure el cap, perquè avui hem hagut de córrer per amagar totes les coses que havíem deixat moments abans d’entrar a l’aigua i que la pluja es fes present amb més intensitat. Sigui com sigui, hem gaudit de valent dins l’aigua! La piscina és immensa i fins i tot hem pogut jugar amb unes porteries flotants. El migdia ha arribat quan uns quants ens hem avançat a la casa per enllestir el dinar que posteriorment hem degustat tots plegats: macarrons amb tomàquet i taquets de pernil, llom i un iogurt. Aquesta sí que es manera de recuperar l’energia! Ara ja només faltava netejar el menjador i fregar els plats. També us hem de dir que alguns tenim més gràcia que altres en aquestes tasques quotidianes, però els monitors ens han promès que quan tornem a casa tots serem capaços de fer-ho d’allò més bé. La primera part de la tarda ens ha portat una activitat que ens ha permès saber molt sobre el poble i la zona que ens acull, així com relacionar-nos amb els seus habitants. Havíem de contestar, sense l’ajuda de les noves tecnologies, un munt de preguntes… Com es diu l’alcalde de Berriz? I els seus habitants? A quina comarca ens trobem? També hem hagut de buscar i portar diverses coses: una fruita, una pedra bonica, un pintxo… Però no només això, ja que la part més complicada ha estat enregistrar uns vídeos aconseguint que la gent de Berriz fes coses com saltar a la corda, fer cinc flexions, cantar una cançó en basc… Ah! I a més d’aprendre, amb cada prova superada guanyaríem euskopoints! Us estareu preguntant què és això dels euskopoints… Doncs bé, amb cadascun dels jocs i proves que anem fent aquests dies, cadascun dels quatre grups que hem fet aniran acumulant aquesta preuada recompensa. Per què podrem bescanviar aquests euskopints? Encara haurem d’esperar per esbrinar-ho, però us avancem que un dels bens culinaris més importants d’aquesta terra ens espera! Acabada l’activitat hem tornat a la piscina. La pluja ens seguia acompanyant lleugerament, però ja us hem dit que res ens detindrà, així que ens hem remullat una estona més, abans de tornar a la casa per sopar, aquesta nit verdura amb cintes de bacó, peix i un préssec. La nit ja havia caigut sobre Berriz, quan un misteriós personatge ens ha vingut a visitar. Era una espècie de monjo que ens ha explicat una història molt inquietant. Tot seguit seríem tancats en dues sales iguals, la meitat de nosaltres en una i l’altra meitat en una l’altra. Els sostres estan plens d’unes bombones numerades amb àcid i la primera pista per sortir es troba en una d’elles, l’única que no en té. Per començar caldrà trobar aquesta bombona i anar seguint totes les pistes i obrint tots els cadenats que ens faran guanyar la llibertat. Però alerta! Si l’altra sala s’obre abans que la nostra, els globus d’àcid esclataran amb les conseqüències que ja us podeu imaginar. Estigueu tranquils que finalment ningú a pres mal, però uns hem guanyat més euskopoints que els altres. Ja alliberats hem llegit els vostres missatges i els monitors ens han avisat que preparem les nostres motxilles per demà que ens tocarà matinar. On anirem? Per això encara haurem d’esperar l’arribada d’un nou dia, perquè avui només ens queden forces per rentar-nos les dents, posar-nos els pijama, ficar-nos dins del sac i cantar la nostra bonica cançó de bona nit. Acabem el segon dia de la nostra aventura, el segon de tots els que encara estan per venir. La nostra aventura basca continua i demà es traslladarà a… Mares i pares, no patiu que els habitants de Berriz i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DISSABTE 21 DE JULIOL

Aquest matí la cosa ja s’ha posat més seriosa i la música que posava el punt i final al nostre son ha ressonat a tres quarts de vuit per tota l’habitació. A alguns ens ha costat una mica sortir dels nostres sacs, perquè ahir a la nit vam decidir que teníem ganes de festeta i, tot les advertències dels monitors, vam estar xerrant fins a altes hores de la matinada. Mireu si ha estat dura la cosa que, després de vestir-nos i rentar-nos la cara, molts de nosaltres encara hem baixat al menjador amb els ulls enganxats. La pressió era gran, perquè si no ho aconseguíem abans d’un quart de nou ens quedaríem sense esmorzar, però no patiu que finalment tots ho hem aconseguit i a ningú ens ha mancat la llet, la crema de xocolata, les magdalenes, les galetes… Sort que hem omplert bé les nostres panxes, perquè encara no ho sabíem, però el desgast d’energia d’aquest matí seria important. No ens avancem i anem a pams… Abans de sortir de la casa cap a un destí incert, hem carregat les motxilles amb les ampolles d’aigua, una poma i un entrepà. Ara ja estàvem preparats per enfilar el mateix camí de l’estació, però en sentit contrari, que ens ha portat fins a la parada del bus, als afores de Berriz. Encara ens han sobrat uns minuts que hem aprofitat per acabar-nos de despertar, abans que el bus ens recollís cap a dos quarts de deu. Molts hem aprofitat el trajecte per recuperar minuts del son perdut a la nit, però és clar, amb les incomoditats típiques d’aquest mitjà de transport i amb la por que els monitors ens robessin alguna foto malintencionada. Finalment, pocs minuts després de les deu del matí hem arribat a Lekeitio, un poble costaner de més de 7000 habitants, pertanyent a la comarca del Lea Artibai. Després d’una petita caminada pels seus bonics carrers hem arribat al port on ja ens estava esperant l’Asier, un vell conegut de totes les generacions de l’Esplai que han viscut aquesta aventura basca abans que nosaltres. Tots ens hem alegrat de retrobar-nos amb ell i després que els monitors i ell es posessin al dia ens ha conduit fins el Club Nàutic de Lekeitio per donar-nos mostra de l’esport rei de la localitat: el rem! Ha estat allà on l’Asier ens ha explicat que la típica embarcació del Cantàbric és la trainera, i que originàriament es feien servir per caçar balenes. Aniríem nosaltres a caçar balenes? També ens ha ensenyat uns rems que feien com el doble de la nostra alçada, mentre hem après que es lliguen al “tolete” mitjançant l’”estrobo”, un llaç fet amb corda. Tanta explicació ja ens feia presagiar el que vindria a continuació, tot i que ningú s’atrevia a dir-ho. Estava clar… Ens tocaria a nosaltres traginar una d’aquestes embarcacions de dotze metres que suraven en mig del Cantàbric. Seríem capaços de fer-la avançar sense bolcar-la? L’Asier ens ha equipat a cadascú de nosaltres amb un rem i ens hem dirigit cap als amarratges on estaven les traineres. Com que som molts i no cabíem tots en una, la meitat hem anat en una altra de la mà de l’Ibon, un company de l’Asier. La primera dificultat ha vingut per haver de portar els rems al llarg d’uns dos-cents metres de trajectes, mentre els monitors patien que no li donéssim cap cop a ningú. El segon problema ha estat, davant les rialles de l’Asier que no es podia creure les nostres escasses habilitats marítimes, pujar a la trainera sense caure a l’aigua. Sembla fàcil, però no ho és quan tens la pressió de saber que si caus a l’aigua serà el motiu de rialles de companys i monitors la resta de l’aventura. Finalment tots ho hem fet d’allò més bé i la marxa ha començat, mentre, evidentment, ens avançava un equip de professionals de Lekeitio. Ni vivint cent anys podríem arribar a aquell nivell. Però nosaltres al nostre ritme, hem tingut un passeig d’allò més agradable, i d’allò més cansat també. Primer hem sortit del port i hem pujat pel riu Lea. A continuació hem vorejat l’illa de Sant Nicolau i ha estat aquí on ens hem pogut banyar per primera vegada en aquesta aventura al Mar Cantàbric. L’aigua estava bastant fresqueta i el dia bastant ennuvolat, però ficar-se dins l’aigua a l’estiu sempre és d’agrair. Amb el pas de les més de dues hores que ha durat la regata hem començat a notar el pes dels rems a les nostres mans, al ritme del “xop” que ens marcaven l’Asier i l’Ibon. Havia arribat l’hora de tornar a port, no sense abans fer una cursa entre les dues traineres que us hem de dir que ha guanyat la de l’Ibon. Al final els nostres dos nous amics s’han compadit de nosaltres i quan alguns ja teníem ampolles a les mans ens han amarrat de nou i hem pogut sortir de l’embarcació. Us hem de dir que, tot i que ha estat molt cansat, ens ha agradat molt viure aquesta experiència que era completament nova per a nosaltres. Després d’acomiadar-nos de l’Asier, encara no sabem si fins sempre o si fins ben aviat, ens hem fet un forat a la platja que, tot sigui dit, estava bastant buida, per reposar forces i menjar els entrepans que portàvem a les motxilles. Amb la panxa plena de nou, alguns hem comprovat com entre l’Illa de Sant Nicolau i la platja on estàvem començava a emergir un camí de pedra que no havíem vist al matí. Això era degut a les marees del Cantàbric. I és que l’aigua puja i baixa amb cicles de sis hores i catorze minuts, i just ara estava baixant. No ho podíem desaprofitar i alguns de nosaltres ens hem decidit a fer el camí que semblava curt, però no ho era tant. L’aigua encara ens arribava fins la cintura i la passarel·la de pedra relliscava una mica, però pas a pas ho hem aconseguit i no contents amb arribar, també hem coronat el cim de l’illa. La tornada ha estat més fàcil, perquè l’aigua amb prou feines ens cobria la sola de les xancles. Quan hem tocat sorra ferma, encara ens ha quedat temps per descansar una estona abans de canviar-nos i anar a berenar un gelat que ens han portat els monitors, mentre fèiem una volteta per aquest bonic poble que ens ha acollit durant tot el dia. La tarda anava avançant imparable i a dos quarts de set hem agafat el bus que en poc més de quaranta minuts ens ha retornat a Berriz. Quan hem arribat a la casa del que més teníem ganes era de dutxar-nos i no tant d’ajudar amb el sopar o de fregar els gots que ens han quedat de l’esmorzar, però finalment els monitors ens han convençut i entre tots, o gairebé entre tots, hem anat fent. El sopar ens ha quedat molt bo, avui sopa, salsitxes de pollastre amb amanida i un flam. Avui, per primera vegada hem fer girar la ruleta dels serveis, per saber quina tasca tindria assignada cada grup fins al dia de demà. Quan hem acabat de rentar els plats, ja era de nit sobre Berriz i hem fet la darrera activitat del dia. Es tractava del contrabandista, un joc on havíem d’aconseguir passar objectes i aliments d’una base a una altra situades pel poble, sense que ens aturés la policia i ens requisés la mercaderia. Com ja us podeu suposar, com més contraban passéssim, més euskopoints sumaríem al nostre marcador. Amb el final de la jornada hem aprofitat per reflexionar amb un conte sobre la sort, que es de qui se la treballa, i la importància de no queixar-nos per les coses que no ens agraden i col·laborar. També hem llegit els vostres missatges, ens hem posat el pijama, ens hem rentat les dents, ens hem ficat dins del sac i hem cantat la nostra bonica cançó de bona nit. Les ampolles de les mans ens faran somiar amb la trainera que ens ha acompanyat el dia d’avui, una aventura que ja és nostra per sempre. Quin record ens podrem endur demà? Tornarem a veure l’Asier? Algú es quedarà sense esmorzar per baixar tard al menjador? La conquesta de les terres basques continuarà quan surti el sol, i junts podrem arribar més lluny. Mares i pares, no patiu que l’Asier, l’Ibon i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DIUMENGE 22 DE JULIOL

Com que ahir la trainera ens va deixar ben destrossats, avui els monitors ens han deixat dormir una hora més i la música ha sonat a tres quarts de nou. Tot i aquesta concessió, no us penseu pas que ha estat fàcil sortir dels nostres sacs, però l’amenaça de no entrar al menjador passada mitja hora que ens van fer ahir els monitors, també s’ha mantingut pel dia d’avui. Estigueu tranquils que us fem saber que abans d’un quart de deu tots estàvem asseguts davant la llet, els sucs, les magdalenes, la crema de xocolata… En fi, l’esmorzar de cada dia. Sabíem que avui tornaríem a sortir de la casa, perquè els monitors ens van avisar abans d’anar a dormir que ens preparéssim la motxilla i que ens poséssim calçat de caminar, però en aquesta ocasió sense tovallola ni banyador. I així ha estat… Poc després de tres quarts de deu del matí tornàvem a enfilar el camí que en poc més de deu minuts ens ha portat a la mateixa parada del bus d’ahir. Aquesta vegada també l’hem agafat en direcció a Lekeitio, però baixant molt abans, a la parada de Iruzubieta, que vol dir zona del tres ponts. Només baixar del bus ja ens estava esperant el nostre amic Asier, disposat a fer-nos una ruta per la comarca del Lea Artibai, que ens ha explicat que es diu així en honor als dos rius que li donen nom. Cap a dos quarts d’onze ja estàvem caminant, tot sortint des d’aquest poble, Iruzubieta. La primera curiositat ha estat que l’inici d’aquesta travessa ha transcorregut al llarg d’un fragment del Camino de Santiago en la seva versió del nord. El dia estava ennuvolat, fins i tot amb alguna gota fina que ha contribuït a fer més agradable la passejada. El segon poble per on hem passat ha estat Bolívar, indret on varen néixer els avantpassats de Simon Bolívar, abans d’emigrar a Sud-Amèrica. Entre ocells i una extensa vegetació, sempre atents a les explicacions del nostre guia Asier, hem arribat al Monestir de Santa Maria de Zanarruza, un enclavament barreja de diferents estils arquitectònics i que es va començar a construir l’any 968. Sortint del monestir hem abandonat el Camino de Santiago per continuar per la Ruta del Vino y del Pescado, pertanyent al GR 38.3, el qual arriba fins a Lekeitio, tot i que nosaltres només hem fet un tros. Antigament aquesta zona estava plena de ferreries i d’algunes d’elles, per exemple, van sortir les famoses piques de Flandes. El camí ha continuat sempre coronat pel Monte Oiz, lloc famós pel l’accident de l’avió que l’any 1985 feia la ruta entre Madrid i Bilbao i que va deixar un total de 148 morts. Encara avui en dia es poden trobar restes d’aquest desgraciat accident. El camí ha continuat per la vora del riu Lea fins que hem arribat al poble de Munitibar, petita localitat on hem dinat els entrepans que havíem agafat abans de sortir de casa. Amb la panxa plena alguns hem aprofitat per fer una breu migdiada, mentre d’altres jugàvem en un parc proper a la plaça on ens havíem instal·lat. A dos quarts de quatre ja tornàvem a estar en marxa, agafant el mateix camí per on hem vingut, però ara de tornada. Aquesta vegada ens hem aturat per un lloc on abans només havíem passat, el Centre d’Interpretació de Bengola, dedicat a les energies renovables i situat en una antiga ferreria del segle XII. Allà hem pogut aprendre un munt de coses i veure unes projeccions sobre la pedra que recreaven la vida a la ferreria. Ha estat d’allò més interessant. Quan hem sortit, encara hem tingut temps de passar per un parc amb un rellotge de sol gegant i una placa amb una poesia escrita en basc. Sort que l’Asier ens l’ha traduïda, perquè com us podeu imaginar no hem entès res. Venia a dir que si tallem les ales per poder tenir un ocell, el podrem tenir, però ja no serà un ocell. Encara de tornada hem travessat un riu on ens hem refrescat els peus, i alguns una mica més. El camí ha continuat per una escala de 314 esglaons que abans havíem baixat molt alegrement, però la cosa, ara de pujada, s’ha complicat una mica més. Pas a pas hem anat fent fins que al final ens ha tocat córrer si volíem arribar al bus que sortia a les set des de Munitibar. Com que ho hem vist una mica complicat, el darrer tram l’hem fet per una carretera que ens ha permès escurçar la travessa i, finalment, agafar l’autobús que ens ha portat a Berriz uns vint minuts després. La veritat és que estàvem bastant cansats, perquè el ritme dels bascos a la muntanya ja sabeu que és diferent al nostre, però la dutxa ens ha permès recobrar el nostre bon aspecte habitual i recobrar l’energia. Ja estàvem preparats per fregar els gots de l’esmorzar, escombrar el menjador i netejar els lavabos. Ah! I fer el sopar, avui espinacs amb beixamel, truita de patates i un iogurt. Encara asseguts al menjador hem actualitzat el marcador dels euskopoints. Us hem de dir que algun grup s’està despenjant dels altres i que tot fa preveure que la delícia culinària a què tindrem accés gràcies a ells seran els tant preuats pintxos, així que ens haurem de seguir esforçant per engreixar el nostre compte. Era negra nit sobre Berriz quan hem començat l’activitat de la nit. Com us podreu imaginar, estàvem bastant cansats, així que avui, equipats amb els matalassos i els sacs de dormir, hem vist una pel·lícula tots junts al menjador de la casa. Bé, alguns de nosaltres no hem passat de les lletres del principi, però tant se val, perquè l’important era estar tots junts. I junts seguirem demà quan el sol tornarà a sortir sobre el País Basc, per tal que nosaltres seguim conquerint la nostra aventura. Avui hem acomiadat a l’Asier, però tot el que hem viscut amb ell aquests dos dies ja serà sempre record i vivència per a nosaltres. Mares i pares, no patiu que el Monte Oiz i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DILLUNS 23 DE JULIOL

Després d’aquests dos dies d’intensa activitat, avui els monitors ens han deixat dormir una estoneta més, però tampoc no gaire, fins a les nou del matí. Ha estat aleshores quan la música ens ha indicat que un nou dia començava en la nostra aventura basca. Si ho recordeu, aquesta passada nit hem dormit al menjador de la casa, així que ara tocava recollir els sacs i els matalassos i tornar a posar a lloc les taules. I no us penseu que és senzill pujar els matalassos al llarg de dos pisos, amb les seves corresponents escales, però amb paciència ho hem aconseguit. Ara ja només ens faltava vestir-nos, rentar-nos la cara i tornar a baixar cap al menjador, on ja estava tot preparat per rebre la primera dosi d’energia del dia. Com cada matí la llet, els suc, les magdalenes, la crema de xocolata…, ens han ajudat a acabar-nos de despertar. També hem pogut comprovar com després de quatre esmorzars les provisions començaven a baixar, així que tot feia presagiar que en algun moment del dia hauríem de tornar a fer una incursió al supermercat. I amb les darreres mossegades ha aparegut per la porta un curiós personatge que encara no coneixíem: l’Antxon Izurrubieta. Ens ha explicat que aquesta nit es celebraria el tradicional concurs de pinxos a Olakueta i que nosaltres estàvem convidats a presentar les nostres pròpies creacions. D’aquesta manera, cada grup hauria de cuinar dos pinxos diferents, el més bons i originals possibles, i el jurat decidiria quin era el grup guanyador i, per tal, el que s’emportaria més euskopoints. Ja podríem donar-li moltes voltes al cap si ens volíem fer amb el trofeu del concurs i, per tant, amb un gran nombre d’euskopoints. Després que l’Antxon marxés a preparar el concurs, i donat que avui ens quedaríem a Berriz, hem aprofitat per intentar fer els serveis amb una mica més de profunditat del costum, tot i que no tenim clar si ho hem aconseguit. En qualsevol cas, les escombres, baietes i draps han dansat amb més o menys gràcia per tot la casa. Després de les obligacions, mentre uns començàvem a pensar en com podríem fer els pintxos, altres hem anat tenyint les samarretes de la nostra aventura amb què tornarem a casa el darrer dia. Encara faltarà pintar-les, però ja veureu que ens quedaran d’allò més bé. Avui brillava el sol amb alegria sobre el poble que ens acull, així que el millor era equipar-se amb el banyador i la tovallola per dirigir-se a la piscina. Hauríeu de veure que divertits estem amb el casquet de bany fent piruetes dins l’aigua. També hem aprofitat per descansar i xerrar una estona sobre la gespa abans no es fes l’hora de dinar. Com que avui era un dia de descans, hem fet un vermut en què no hi ha mancat de res: olives, calamars, patates fregides… I tot això seguit d’un arròs amb tomàquet i el seu corresponent ou ferrat i per postres un tall de síndria. La primera part de la tarda ens ha portat una estona de descans per a uns i la neteja de plats per a d’altres. Un quants fins i tot hem fet l’intent de fer la migdiada, però finalment hem desistit, perquè era més divertit que no la fessin els monitors. Aprofitant que el sol seguia sobre nosaltres sense intenció d’ennuvolar-se, hem decidit tornar a la piscina per refrescar-nos una estoneta més i ja dutxar-nos allà. De tornada a la casa hem berenat un entrepà de paté, mentre acabàvem d’enllestir la llista de la compra per als nostres pintxos i decidíem quines dues persones de cada grup aniríem al supermercat a per tot allò que necessitàvem. Ah! Les normes eren que cada grup disposava d’un màxim de quinze euros i que de cada creació calia fer un pintxo per a tota la resta de comensals. Finalment, vuit de nosaltres acompanyats de dos monitors hem baixat al supermercat, mentre la resta preparaven entrepans per al dia de demà. Hauríeu de veure com portàvem els carrets carregats fins dalt, mentre els monitors no deixaven d’afegir coses. La tragèdia estava servida, i de tornada a la casa ha passat el que era inevitable… Quatre flams han acabat els seus dies estampats contra la calçada, després d’un salt del carret contra la vorera. Estigueu tranquils que la cosa no ha passat a més i la resta de la compra ha arribat sense problemes. Després d’endreçar-la ja estàvem preparats per començar a cuinar… Semblaven les cuines d’un gran restaurant professional funcionant a ple rendiment. Ganivets, culleres, plats, fogons… No hi havia cap estri que no estigués treballant, sota l’atenta mirada dels monitors, més pendents que no creméssim la cuina que d’altra cosa. I finalment ho hem aconseguit: pernil amb patata; salsitxa amb melmelada de tomàquet i ceba cruixent; pollastre arrebossat amb trinxat de patates fregides; advocat, patates i cacauets; i algun dolç amb formatge, préssec i galeta. La veritat és que han deixat al jurat ben impressionat… També s’ha de dir que alguns estaven millor que d’altres. La intensió era bona en tots ells, però la tècnica dubtosa i millorable. Amb tot, l’Antxon i els seus acompanyants, en Gorka, l’Arantxa i el Joseba, han estat implacables i han atorgat els euskopoints amb gran justícia. I el més important, quan tornem a casa ja estarem preparats per obsequiar-vos amb una nit d’estiu amb els nostres pintxos. De ben segur que també us en llepareu els dits. Amb negre nit sobre Berriz ha començat la darrera activitat del dia, o millor dit ja de matinada, en què jugant al pedra, paper i tisora contra els nostres companys podíem aconseguir estels, i amb tres estels una lluna, i amb dos estels i una lluna teníem un sol i així anar fent fins arribar a tenir tota una galàxia. No us podeu arribar a fer una idea de quantes partides hem jugat al pedra, paper i tisora, segurament més que totes les que havíem jugat en tota la nostra vida. Sembla mentida com un joc tradicional pot arribar a ser de divertit donant-li una volta. I estel a estel, la lluna de Berriz i els nostres monitors ens han indicat que havia arribat l’hora de llegir els vostres missatges, rentar-nos les dents, posar-nos el pijama, ficar-nos dins del sac i cantar la nostra bonica cançó de bona nit. Encara desperts, els monitors ens han avisat que demà hauríem de baixar a esmorzar amb les nostres motxilles, però… On anirem? La nostra aventura basca avança imparable cap al seu equador. Això vol dir que encara tenim més de la meitat del temps per tastar els famosos pintxos autòctons, banyar-nos a la piscina, acumular anècdotes, però, per sobre de tot, d’estar tots junts. Mares i pares, no patiu que Santa Maria de Andikona, patrona de Berriz, i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DIMARTS 24 DE JULIOL

Aquest matí ens ha tocat tornar a llevar-nos una mica més d’hora, a les vuit del matí. Estem bastant cansats, però l’aventura avança i no volem perdre gaire el temps, perquè encara ens queden moltes coses per viure junts, així que ràpidament hem sortit del sac quan la música ha començat a ressonar per tota l’habitació. Com cada matí, hem baixat al menjador equipats amb les nostres motxilles, on ja ens estaven esperant les magdalenes, els croissants, els sucs… Tot i que ens agrada bastant encantar-nos davant dels gots, els monitors no ens donen treva, sempre patint per no perdre el mitjà de transport de torn. Sembla mentida que estiguem de vacances… Però ho hem aconseguit i a les nou del matí en punt estàvem enfilant el mateix camí que vam fer el primer quan vam arribar, en direcció cap a l’estació. El tren ha passat pocs minuts després de dos quarts de deu i en poc més de quaranta minuts ja tornàvem a estar a Bilbao, però aquesta vegada per quedar-nos-hi tota la jornada. La nostra passejada per la principal ciutat del País Basc ha començat a l’estació de Casco Viejo, on ens ha deixat el tren, també anomenat Zazpikaleak o Las Siete Calles, en referència als set carrers originals que configuraven el casc antic de la ciutat. La primera parada ha estat a la Catedral de Bilbao, dedicada a Santiago, just per on passa el Camino de Santiago en les seves versions francesa i del nord. Ha estat així com, altra vegada, hem recorregut un tros d’aquest mil·lenari camí, el qual esperem fer amb l’esplai properament. Després d’una breu passejada per aquests carrerons ens hem arribat fins al Mercat de la Ribera, al costat del riu Nerbión. Aquest mercat té la particularitat de comptar amb una superfície de 10.000 m², essent el mercat cobert més gran de tota Europa. Aquí hem tingut una estona per caminar entre peixateries, paradetes d’olives, de carn… En fi, us podeu imaginar que a un dels mercat més gran d’Europa no hi mancava de res. A continuació hem tornat al Casco Viejo i els monitors, davant la nostra insistència ens han deixat quinze minuts per anar a comprar una beguda o una pasta i gairebé hem tornat tots a temps al punt de trobada per continuar la nostra bilbaïna ruta, que ara es dirigia cap a la Plaza Nueva, una plaça porticada amb molt d’encant. Després d’una breu aturada hem continuat per la riba del riu Nerbión fins arribar al funicular d’Artxanda, un mitjà de transport centenari de la ciutat que uneix els barris baixos amb els de més a dalt. El trajecte no durava ni cinc minuts i les vistes que hem pogut gaudir eren impressionants. Teníem tot Bilbao i els seus voltants sota els nostres peus. Des d’aquí es podia apreciar la volta que fa el riu, els límits de la ciutat, les muntanyes del davant i tots els edificis emblemàtics de la ciutat que hem vist més tard de prop. Ah! I des d’aquí també ens hem pogut fer les típiques fotos que quan tornem, si als monitors els hi és a bé, podrem penjar en totes les nostres xarxes socials. Després de gaudir una estona de les vistes i descansar per les ombres que anàvem trobant, hem agafat de nou el funicular que ens ha tornat a la part baixa de la ciutat, a la vora del riu, per travessar el pont de Zubizuri, que vol dir pont blanc, de Santiago Calatrava. Des d’aquí ens hem dirigit fins a un dels museus més famosos del món, el Guggenheim. No hem arribat a entrar per no tenir una sobredosi de cultura, però des de fora hem pogut apreciar la seva majestuositat. El matí havia avançat ràpidament i feia estona que reclamàvem als monitors el moment de dinar, que finalment ha arribat en un parc molt gran i bonic que està al costat del museu. Ha estat aquí on hem pogut omplir les nostres panxes amb els entrepans, patates fregides i un plàtan. Encara ens ha quedat una estona per descansar a la gespa, mentre d’altres fèiem una volta, just abans de saludar al gos més famós de Bilbao, en Puppy. L’Alameda Recalde ens ha conduït, ja per la part més nova de la ciutat, fins a la Plaça Moyua, indret on conflueixen un  munt de carrers i del qual és difícil sortir-ne amb èxit si no t’hi fixes bé. Passada la plaça pel mateix carrer per on veníem, hem arribat a l’edifici Azkuna, anteriorment anomenat Alhóndriga, un centre d’oci construït sobre quaranta-tres columnes que representen diferents cultures del món i amb una piscina al terrat que té el fons de vidre i que permet veure des de la planta baixa als seus nedadors. El següent punt a visitar ha estat un dels més reclamats, per no dir el que més, per tots els aficionats al futbol. Estem parlant de l’altra “catedral” de la ciutat, l’estadi de San Mamés. Després de donar la volta a tot l’estadi buscant alguna escletxa que ens permetés veure una mica del seu interior, missió amb què hem fracassat, hem arribat a la botiga. Ha estat allà on un treballador molt simpàtic ens ha convidat a pujar una escala i… Al pis de dalt hi havia tot un finestral des d’on hem pogut veure l’interior de l’estadi, mentre el noi ens explicava tots els detalls. Ha estat una visita guiada, però, com a bons catalans, sense deixar-nos ni un cèntim que hem pogut invertir, d’aquesta manera, en alguna samarreta o bufanda. I des d’aquí, encara hem pogut ser testimonis d’un altre símbol de la ciutat del qual els bilbaïns estan molt orgullosos, el metro, el quan ens ha portat de nou al Casco Viejo. Ha estat aquí on els monitors ens han deixat uns tres quarts d’hora per fer un gelat o comprar algun record, que de ben segur algun serà per a vosaltres. A les set en punt el nostre tren ens ha tornat a Berriz en poc més de quaranta minuts i amb quinze més ja havíem cobert la pujada que ens ha portat a la que ja és la nostra llar. La dutxa de rigor ens ha donat forces per rentar els gots de l’esmorzar, netejar els lavabos, parar la taula i fer el sopar, avui puré de patates, San Jacobos i un iogurt. La nit ja havia més que caigut sobre Berriz quan encara hem tingut temps de fer un seguit de jocs que ens han permès guanyar punts, però aquesta vegada de manera individual. Proves d’habilitat, balls, cançons… Qualsevol excusa era bona per competir entre nosaltres. I és que encara no ho sabíem, però els punts els hem pogut bescanviar a la gran subhasta final per un munt de coses ben desitjades: begudes, patates fregides diverses, olives, galetes, xocolatines… A jutjar per les nostres cares de felicitat ningú hagués dit que no feia ni dues hores que havíem sopat. Ara sí que després d’aquest dia tan intens només ens quedava posar-nos el pijama, rentar-nos les dents, ficar-nos dins del sac, llegit els vostres missatges i cantar la nostra bonica cançó de bona nit. Mentre dormim travessarem l’equador de la nostra aventura. Comença el compte enrere o, millor dit, continuem el compte endavant, perquè junts seguim sumant aventures, experiències i aprenentatges. I junts continuarem quan la lluna i els estels donin pas a un nou sol. Mares i pares, no patiu que el gos Puppy i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DIMECRES 25 DE JULIOL

Si vau seguir la nostra aventura en el dia d’ahir, vau poder comprovar com va ser de cansada la jornada, així que aquest matí els monitors han decidit que ens deixaven dormir fins a les nou, tot i que no ens ho mereixíem gaire, perquè la nit passada vam estar xerrant fins a altes hores, no fos cas que els monitors dormissin més del compte. Veient l’hora que era, tot feia pensar que el dia seria tranquil, tot i que tampoc podíem trigar gaire en sortir dels llits si volíem aprofitar bé tot el que estava per venir. Així doncs, el matí ha començat més o menys com sempre, sortint del sac, rentant-nos la cara, vestint-nos i baixant al menjador per esmorzar. Llet, magdalenes, sucs, crema de xocolata… Bé, ja sabeu… Amb les darreres mossegades els monitors han donat voltes a la ruleta dels serveis per sortejar quina seria la tasca que ens ocuparia al llarg del dia d’avui. Com sempre, uns han sortit millor parats i d’altres… Doncs els altres també intentarem fregar els plats amb alegria, encara que ens prengui una estona llarg. Mentre netejàvem el menjador, els lavabos i fèiem la resta de feines domèstiques, uns quants han baixat al supermercat, on ja ens coneixen més que de sobres, per comprar les quatre coses que hem anat acabant aquests dies. De nou tots junts, i amb el deure complert, ha donat inici el gran concurs que havia de servir per establir quin era el grup més basc d’aquesta aventura i, de pas, per augmentar el nostre marcador d’euskopints. D’aquesta manera, i abans de començar, cadascú de nosaltres ens havíem de fer una txapela i rebatejar-nos amb el nom més basc que se’ns acudit, nom que haurien de fer servir els nostres companys per dirigir-se a nosaltres al llarg de tot el concurs. Les proves han estat d’allò més vairades: hem hagut de beure un “txacolí” que queia des del segon pis de la casa, llançar el pinyol d’una oliva el més lluny possible, llegir un poema en basc sense riure mentre ens feien pessigolles als peus amb una ploma i, finalment, la gran prova final, menjar un flam el més ràpid possible. Després de tot, no podíem negar que som ben catalans i que ens falta molt per arribar al nivell d’un basc autòcton, però ho hem intentat i ens ho hem passat d’allò més bé acumulant els nostres euskopints. Avui no feia ni fred ni calor, i el cel estava una mica ennuvolat, però hem decidit anar a la piscina igualment. Els més fidels ens hem banyat, com sempre, i la resta hem estat per la gespa jugant a cartes o cantant al so de la guitarra, mentre ambientàvem a la resta de berrizcarres amb les nostres cançons. L’hora de dinar ens ha portat un bon plat d’espaguetis a la carbonara, que semblaven muntanyes blanques sobre els plats, i un tall de meló. Amb les postres els monitors ens han explicat que aquesta nit tindria lloc a Olakueta el gran concurs de “Tu cara me suena”, el qual consistiria en preparar una actuació individual o per grups, tot imitant a cantants famosos. Per pensar, assajar i preparar tot el necessari disposaríem de la primera part de la tarda, just a partir de després de recollir el menjador i rentar els plats. Cartolines, perruquers, vestuari… No hem escatimat en cap detall, per tal de ser els guanyadors de tan prestigiós concurs. Amb la segona part de la tarda ha arribat el berenar, avui una peça de fruita, i una segona estona a la piscina, que ja hem aprofitat per dutxar-nos. De tornada a la casa havia arribat el moment de sopar, avui amanida russa, croquetes amb amanida i, per postres, un flam. Aquesta darrera dosi d’energia ens ha servit per fer front a la darrera part del dia, que no ha estat pas lleugera, ja que, si ho recordeu, teníem el gran concurs de “Tu cara me suena” en versió aventura basca. En quant hem acabat de rentar els plats i recollir el menjador hem anat ràpidament als nostres camerinos per vestir-nos, pentinar-nos i donar els últims retocs a la nostra actuació. I així, grup a grup, hem anat actuant. I quines actuacions…! Creiem que tot el que us puguem explicar es quedarà curt, així que millor us deixem que mireu alguna fotografia i ja us ho acabarem d’explicar quan tornem, o no… El final de la jornada ha vingut, com cada nit, amb els vostres missatges que agraïm molt ara que ja portem uns dies fora de casa. Amb tot, només ens quedava posar-nos el pijama, rentar-nos les dents, ficar-nos dins del sac i cantar la nostra bonica cançó de bona nit. Cada vegada estem més a prop del final de la nostra aventura, així que pensem allargar els dies tant com puguem. I demà, com ahir, com avui, el nou sol ens portarà una nova oportunitat d’estar tots junts. Mares i pares, no patiu que Sant Jaume i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DIJOUS 26 DE JULIOL

El pas dels dies es comencen a notar més que mai i avui, encara amb més motiu que ahir, ens hem tornat a llevar a les nou, però no més enllà que al final el dia s’acaba fent curt i l’hem d’allargar a la nit, pel gaudi especial dels monitors. Així doncs, com cada matí, hem sortit ràpid dels nostres sacs al ritme de la música, ens hem rentat la cara, ens hem vestit i hem baixat al menjador on ja ens estava esperant l’esmorzar. Ens hauríeu de veure, què graciosos estem fixant la mirada en un punt perdut de la paret mentre intentem encertar amb els gots de llet o suc. En qualsevol cas, mitja hora més tard, a les deu, ja estàvem preparats per girar la ruleta que havia de decidir quin  servei ens tocaria fer aquesta jornada. I tal com ja sabem fer d’allò més bé, uns ens hem posat a fregar plats, altres a netejar el menjador o els lavabos i, els més afortunats, hem acompanyat a dos dels monitors al supermercat. Sembla mentida que només ens quedin dos dies a Berriz, a jutjar per la mida dels carros, però és que també hauríeu de veure les panxes sense fons d’alguns de nosaltres. Al poble ja ens coneix tothom, som “los catalanes de los campamentos” i tothom és molt maco amb nosaltres, així que novament la gent del supermercat ens ha portat la compra amb el cotxe, fet que hem agraït molt, per no haver de carregar en pujada i sota el sol que feia aquest matí. De tornada a la casa, i ja tots junts novament, hem estat pintant una estona les samarretes pel darrer dia, les quals ja teníem a mig fer quan, de sobte, han aparegut quatre nous cuiners per recordar-nos la llarga tradició culinària de la terra que ens acull. I és que el País Basc és el bressol d’innumerables i prestigiosos xefs. Ens han explicat que avui ens ensenyarien a cuinar al més pur estil basc. Per si de cas, també ens han recomanat que ens poséssim la roba més vella que tinguéssim, perquè era provable que acabés sent irrecuperable. Això no feia gens de bona pinta, però no ens ha quedat més remei que acudir sense queixar-nos a aquesta peculiar sessió de cuina. Amb en Gorka hem après a fer pastissos sobre els nostres propis cossos. Amb l’Arantxa hem après el nom de quatre salses, tot posant una mà o un peu en elles, seguint les seves indicacions. Amb en Joseba hem tractat el tema de les begudes, les quals queien des del primer pis i, obrint la boca, havíem d’encertar de què es tractava. Finalment, l’Aranzazú ens ha explicat que per poder cuinar s’ha d’anar sempre ben net, polit i afaitat, no fos cas que se’ns caigués algun pèl, i això hem fet, depilar-nos tot el cos. Hauríeu de veure com hem quedat… Què dura és l’elaboració de la cuina basca! Després de tot això suposem que no tindreu dubte de com ha continuat el dia… Doncs sí! A la dutxa!!! Ens ha costat una estona llarga desfer-nos de les restes de la classe de cuina, especialment d’aquelles que estaven als cabells, però finalment ho hem aconseguit i, perfumats i pentinats com sempre, ens hem dirigit a recobrar l’energia amb el dinar. Avui tocaven cigrons cuinats, pollastre arrebossat amb amanida i, per postres, un tall de síndria. I encara no havíem recollit els plats que els monitors ens han avisat que disposàvem de deu minuts per vestir-nos i agafar tot allò que necessitéssim per passar la tarda fora. I així ha estat com a un quart de cinc estàvem altra vegada enfilant el camí que ens havia de portar fins a l’estació de tren, el qual ha sortit un quart d’hora més tard, per tal de cobrir els no arriben a deu minuts que ens separen de la capital de la comarca que ens acull, Durango. I ha estat així com abans de les cinc ja estàvem a la plaça del costat de l’estació. Els monitors ens han explicat que ja han fet molts dies de guies i han preparat moltes activitats, així que ara havia arribat el nostre torn. A cada grup ens han donat un mapa de la ciutat amb tres punts marcats, tres lloc d’interès els quals hauríem de preparar per explicar més tard a la resta de companys i monitors. Teníem una gran responsabilitat, perquè volíem fer-ho d’allò més bé, així que ens hem empleat a fons durant els quaranta-cinc minuts que disposàvem. Hem cercat informació, hem entrat a la oficina d’informació, hem preguntat a botigues i a la gent del poble i, fins i tot, hem aconseguit fotografies per il·lustrar les nostres explicacions. A tres quarts de sis ja estàvem tots junts duent a terme la ruta turística guiada per nosaltres mateixos que ens ha portat a descobrir de la nostra mà la Torre Lariz, la Plaça i l’Església de Santa Ana, l’Ajuntament, la Plaça Ezkurdi, la Plaça Pinondo, el Carrer Kurutziaga… Si no trobem feina en un futur, no patiu que ens podrem guanyar la vida com a guies locals de Durango, perquè hem salvat la situació prou dignament. Quan ja pensàvem que tornàvem cap a Berriz, els monitors ens han explicat que els dijous és el dia del Pintxo-Pote a Durango i, “casualitat”, avui era dijous. Evidentment, no podíem perdre l’oportunitat d’integrar-nos i barrejar-nos amb els seus habitants, així que cadascú hem pogut degustar dos pintxos i dos potes en mig d’un carrer ple a vessar de gent. Avui hem comprovat que potser el que vam fer l’altre dia no era exactament els pintxos que hem degustat avui aquí. A dos quarts de nou ha tornat a sortir el tren que en menys de deu minuts ens ha portat de nou al poble que ens acull i, després del corresponent quart d’hora de pujada hem arribat a Olakueta. Alguns ens hem volgut tornar a dutxar, mentre d’altres tocàvem la guitarra. Després dels pintxos de Durango encara no teníem gaire gana, però com que ja era tard hem decidit fer l’activitat de nit i ja decidiríem quan soparíem. La casa s’ha convertit en un gran casino on hem jugat a diversos jocs de cartes i, per acabar, hem fet un gran bingo. El sopar no ha arribat fins passada la mitjanit, quan hem decidit que ja teníem gana. Aleshores han sortit un munt d’hamburgueses de vedella del poble a les quals els hi hem pogut posar de tot: formatge, ceba, enciam, tomàquet, bacó… Mireu si era gran que fins i tot ens costava poder fer-li una queixalada. Els monitors no recorden cap altra ocasió en què el sopar hagi acabat tan tard, però per això estem nosaltres, per marcar tendència. Avui sí que amb prou feines ens han quedat forces per posar-nos el pijama, rentar-nos les dents, ficar-nos dins del sac i escoltar els vostres missatges just abans de cantar la nostra bonica cançó de bona nit. Avui acaba la nostra primera setmana d’aventura. Demà serà el nostre darrer dia sencer a Berriz, poble que ja sentim com si fos casa nostra. Però la nostra conquesta del País Basc continuarà quan torni a sortir el sol, i junts seguirem endavant! Mares i pares, no patiu que Sant Faust, patró de Durango, i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DIVENDRES 27 DE JULIOL

Avui, igual que ahir, ens hem tornat a llevar a les nou del matí, però ahir a la nit, passades les tres de la matinada, encara estàvem uns quants de nosaltres intentant evitar que els monitors poguessin gaudir, ja que queden pocs dies i no és qüestió que malbaratem el temps entre llençols. En qualsevol cas, hem sortit ràpid dels nostres sacs quan la música, ara ja segons la nostra demanda abans d’anar a dormir, ha ressonat per tota l’habitació. Amb la cara ben neta hem baixat a esmorzar, avui ja amb no tanta varietat de coses. Els monitors ens han explicat que estem de liquidació i que ens hem d’acabar el que queda per poder marxar més lleugers en el dia de demà. Estigueu tranquils que gana no n’hem passat. La ruleta ha tornat a girar per determinar quin seria el darrer servei que ens tocaria fer en aquesta aventura i, tot seguit, ens hem posat a treballar. Els monitors ja ens han avisat que ho havíem de fer amb més cura que mai, perquè abans de marxar hauríem de deixar la casa com la vam trobar. Draps, escombres, baietes…, han dansat com mai, tot i que el resultat final ha estat més que dubtós, potser encara caldria fer una altra repassada abans d’anar a dormir. Reunits tots de nou a la plaça que hi ha davant de la casa ha començat una nova activitat, un joc de rol. El senyor Monroe, un conegut arximilionari, busca un majordom que gestioni la seva immensa mansió, situada en una illa de la seva propietat, amb la particularitat que l’escollit serà l’hereu de la seva incalculable fortuna quan aquest estrany personatge mori. Les vint-i-dues persones presents són les finalistes d’aquest complex procés de selecció, però a l’arribar a l’illa per a l’entrevista final… El senyor Monroe ha estat assassinat! La tasca dels vint-i-dos personatges no és altra que descobrir qui ha estat l’assassí i a quina estança de la casa han succeït els fets, però si transcorregudes dues hores ningú ha donat amb la combinació correcta, tota l’illa esclatarà. Aquell qui aconsegueixi desvetllar l’enigma serà l’hereu de tota la fortuna, aquí han començat les nostres perquisicions, per tal de resoldre la juguesca i fer-nos amb el botí, traduït a euskopints. Resolt el misteri, i bastant acalorats de tant anar amunt i avall parlant amb uns i altres, hem arribat el moment de visitar de nou la piscina. Com cada dia que hem anat, uns no hem sortit de l’aigua en tota l’estona, altres hem anat entrant i sortint i, els més reticents, ens hem quedat a la tovallola xerrant o jugant a cartes. L’hora de dinar ens ha portat una amanida freda de pasta, barretes de peix amb amanida i préssec en almívar. La primera part de la tarda ha començat fent els serveis. Avui el de fregar plats s’havia de combinar amb intentar netejar la cuina el millor possible, i és que alguna que altra esquitxada de tomàquet recorria la paret. Hem fet el que hem pogut. Ara ja… Que els monitors decideixin si es pot quedar així o si cal una nova repassadeta. El menjador també ha estat l’objecte de les nostres escombres i draps. Els més afortunats hem tingut temps de descansar una estona o fer polseres de fil al ritme de la guitarra que la traiem a passejar sempre que podem. L’activitat de la tarda ens ha portat un gran mural amb quatre vies de tren, una per grup, que simbolitzaven la separació entre el poble de Berriz i Sant Sebastià, on anirem demà. Per poder avançar per la via havíem d’aconseguir papers de tres possibles mides: petits, mitjans i grans. Cada monitor ens oferia la possibilitat de fer diverses proves i, segons la seva dificultat, ens donava un paper que havíem d’enganxar al mural. Segons l’ordre d’arribada a Donosti dels diferents equips, aniríem guanyant els corresponents euskopoints. Hem fet cadenes de roba, hem donat voltes a l’església fent una conga, hem transportat monitors sense tocar el terra, hem construït castells de cartes… Hem fet de tot, qualsevol cosa per anar avançant per aquella via de tren interminable. El sol que s’intuïa entre els núvols començava a baixar sobre Berriz quan hem anat per darrera vegada a la piscina. Hem intentat banyar-nos tots, ja que no ho tornaríem a fer més, però algun de nosaltres s’ha resistit. I algun monitor s’ha resistit no només avui, sinó totes les vegades que hem anat. Després d’acomiadar-nos de les porteries, les pilotes i el socorrista, ens hem dutxat a les mateixes instal·lacions del poliesportiu i hem retornat a la casa. Els monitors ens han explicat que avui tocava per sopar mongeta verda amb patata i que, per tant, s’havien de pelar. A més a més, ahir a la nit, amb les hamburgueses ens havíem menjat sense voler els nuggets de pollastre que estaven previstos pel sopar d’avui. El supermercat ja estava tancat, així que no hi havia res a fer… Avui no hi hauria segon plat, però sí els dos iogurts, tres flams, quatre préssecs, cinc pomes i una pera que ens queden a la nevera. I quan ja ens havíem bonament resignat a aquest minso sopar… Ha arribat un cotxe carregat de pizzes des del poble del costat, Durango. No hi havia prou amb una moto per portar les tretze pizzes que han aparegut del no res. A alguns de nosaltres mai ens havien brillat tant els ulls com presenciant aquesta escena. Es provable que hagueu escoltat els nostres crits de joia i alegria des de Santa Coloma. Quatre formatges, barbacoa, pernil dolç i formatge… Hi havia de tots els tipus. Us podeu imaginar que amb tretze pizzes pocs sabors ens hem deixat per demanar. I així, tall a tall, mossegada a mossegada, hem anat recordant algunes de les anècdotes que hem viscut aquests dies a Berriz, tot just ara que acaba la nostra estada en aquest bonic poblet Biscaí. Per acabar la nit, hem intentat veure l’eclipsi de lluna del qual tothom en parla, però sense èxit, ja que el cel de Berriz estava ple de núvols. El màxim que hem pogut apreciar ha estat com l’horitzó es posava vermellós. Finalment, hem acabat d’endreçar la casa, hem deixat més o menys enllestides les motxilles i, els més agosarats, encara hem fet una darrera volteta ple poble sota una fina pluja que acomiadava la nostra estada en aquest indret. Aquí posem el punt i final a la nostra estada en aquest meravellós poble, ja vell conegut de l’esplai, i el qual guardarem per sempre en un lloc del nostre record. Potser no hi tornarem mai més, però Berriz unirà per sempre al nostre grup de Joves i compartim l’experiència amb els Joves del Mainada que ens han precedit. Ara bé, la nostra aventura no ha acabat ni de bon tros. Encara tenim moltes ganes de seguir conquerint les terres basques. Sant Sebastià ens espera i nosaltres no decebrem. Mares i pares, no patiu que la lluna avui eclipsada, i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DISSABTE 28 DE JULIOL

A tres quarts de nou la música ha fet trontollar els fonaments de la casa. Els més agosarats, els que no vam fer cas de les indicacions dels monitors i vam decidir quedar-nos llevats fins més enllà de les quatre de la matinada, no ens ho podíem creure. Ja era l’hora de tornar a estar en dansa? Doncs sí, i sense gens de temps per perdre, perquè no se’ns podia escapar el tren. Ràpidament hem sortit dels nostres sacs i aquesta vegada els hem plegat dins la corresponent bossa i els hem posat a les motxilles juntament amb els nostres pijames. Després d’una darrera escombrada ens hem acomiadat de la que ha estat la nostra habitació durant més d’una setmana per baixar al menjador. L’esmorzar ha estat ràpid i sense gaire temps per pensar en res, perquè a un quart d’onze havíem de sortir de la casa. Els moment anterior a tancar la casa han estat crítics, tothom corrents d’una punta a l’altra mirant de no deixar-se res i agafant com podíem tot allò que els monitors ens anaven donant. D’on havien sortit tantes coses? Com es pensaven que les portaríem? Hauríeu d’haver vist com anàvem caminant cap al tren, semblàvem arbres de Nadal amb tot penjant. Però no hem defallit i ho hem aconseguit. Cinc minuts abans de tres quarts d’onze hem arribat a l’estació per esperar el tren que ens ha recollit just vuit minuts més tard. El viatge en tren ha estat més llarg que d’altre vegades, gairebé dues hores, que hem aprofitat per xerrar una estona amb els companys i per anar fent cops de cap contra l’espatlla de qui teníem al costat. I ha estat així com a tres quarts d’una tocades hem tocat terres guipuscoanes, hem baixat a una de les estacions de Donosti, la que ens quedava més propera al carrer Heriz, lloc on es troba el nostre hostel. Bé, més propera per dir alguna cosa, perquè encara hem hagut de caminar uns vint minuts carregats amb les nostres motxilles abans de, per fi, poder descarregar. Mentre els monitors parlaven amb la gent de recepció i ultimaven l’entrada al hostel, nosaltres hem aprofitat per descansar amuntegats uns sobre els altres. Després d’instal·lar-nos en unes habitacions petites, però molt modernes, hem baixat a una espècie de plaça per menjar-nos l’entrepà que ens vam preparar ahir a la nit. De tornada a les habitacions, els monitors ens han deixat dutxar-nos i descansar una estona bastant llarga, fins a dos quarts de cinc, moment en què hem sortit tots junts i hem conegut per primera vegada la famosa Platja de la Concha, tot vorejant-la en direcció al Casco Viejo. Aquí ens hem pogut fer unes quantes fotos abans de continuar, tot passant per l’Ajuntament de la ciutat, frontera amb la part vella. Ha estat aquí, a la Plaça de la Constitució, que els monitors ens han deixat una hora lliure, des de les set fins a les vuit, per poder voltar sols i fer algunes compres que de ben segur us arribaran. De tornada a la plaça a l’hora acordada, hem fet el darrer recompte d’euskopoints, amb el qual hem proclamat la classificació final. A partir d’aquesta, els monitors ens han donat un sobre a cada equip amb l’assignació corresponent per a… La gran nit dels pintxos!!! I ràpidament ens hi hem posat… N’hi havia de truita de patates, de pernil, de bolets, d’anxova… De tot! No sabíem que es podien fer pintxos de tantes i tantes coses. Era impossible no trobar algun que ens agradés. D’aquesta manera ens hem confós amb els donostiarres al mig del carrer, tot xerrant i menjant. El colofó a aquest sopar ha estat un gelat que hem fet tot passejant pel Boulevard. Encara era d’hora i teníem ganes de seguir coneixent Sant Sebastià de nit, així que hem vorejat tot el Monte Urgull per continuar, ja de tornada, per la Platja de la Concha i la Platja d’Ondarreta. Però com que encara volíem més ens hem arribat fins els Peines del Viento. Ara sí que el cansament es començava a apoderar de nosaltres i hem decidit tornar al hostel que ens acollirà aquestes dues nits, avui sense fer gaire soroll, ja que compartim espai amb altres turistes. Avui hem dit adéu a Berriz, avui hem saludat per primera vegada Donosti. Això ja s’acaba, però encara ens queda més d’un dia per seguir conquerint les terres basques, per seguir compartint experiències tots junts. Donosti és nostre!!! Mares i pares, no patiu que Sant Sebastià i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DIUMENGE 29 DE JULIOL

Ahir alguns de nosaltres ens vam acabar allargant una mica més del compte, xerrant a la recepció del hostel, juntament amb algun dels monitors que ja no noten ni el cansament. És per això que avui ens hem acabat llevant a les nou de matí, aquesta vegada cadascú a la seva habitació. No us ho vam explicar, però ara estem repartits en quatre habitacions de dues plantes diferents. Amb tot, hem sortit del llit, ens hem rentat la cara, ens hem vestit i hem baixat a la plaça que hi ha propera al hostel, per tal d’esmorzar junts, tot fent una rotllana. Avui encara hem pogut menjar allò que vam arreplegar de Berriz abans de marxar i llet i sucs que vam comprar ahir a la tarda. Ara sí que ja hem acabat del tot les existències disponibles, així que ja veurem què podrem esmorzar demà. Amb la panxa plena, hem tornat a pujar a les nostres habitacions per preparar-nos per un dia de platja, així que hem agafat el banyador, la tovallola, la crema solar… Del nostre hostel fins a la platja hi ha menys de deu minuts caminant, així que abans de torrar-nos al sol hem decidit tornar a los Peines del Viento per veure’ls de dia i fer-nos una extensa sessió fotogràfica. A continuació, i ben acalorats, hem anat a la platja d’Ondarreta, on hem passat una llarga estona banyant-nos al Cantàbric i estirats a la tovallola, alguns prenent el sol i xerrant i d’altres recuperant les hores de sol perdudes a la nit. Quan ja n’hem tingut prou, hem tornat cap al nostre hostel amb més sorra als nostres cossos que la que hem deixat a la platja. Una vegada canviats de nou i a la plaça del costat ha aparegut un motorista carregats amb pollastres a l’ast que tot feia presagiar que eren per a nosaltres, i així ha estat. Pollastres, patates fregides, begudes… No ha mancat de res i no hem parat fins deixar els plats ben escurats. Després de tots aquests dies els monitors ja ens coneixen prou com per saber que no fem lletjos a cap tipus de menjars i mai en tenim prou. La primera part de la tarda ens ha portat una bona migdiada, ja que estàvem molt cansats i volíem recuperar forces per viure la nostra darrera nit. Cap a dos quarts de sis hem sortit del nostre hostel, tornant a vorejar la Platja de la Concha i desviant-nos per la part nova de la ciutat fins arribar a la Catedral del Buen Pastor, seu de la diòcesi de Sant Sebastià. El nostre recorregut ha passat per la riba del riu Urumea en direcció al Kursaal, una construcció moderna que funciona com a palau de congressos. Ja al Casco Viejo, hem visitat l’Església de Sant Vicente, d’estil gòtic i del segle XVI, la qual albergava al seu exterior unes escultures de l’escultor Chillida. La nostra passejada ha acabat a la Plaça de la Constitució, moment en què els monitors ens han tornat a deixar una hora lliure per acabar de fer compres o visitar aquelles coses que més ens havien agradat. A les nou de la nit hem anat tots junts a sopar pel carrer Portu, tal com vam fer ahir. I entre pintxos i rialles hem anat recordant moltes de les anècdotes viscudes aquests dies compartits. La nit encara serà llarga i viurem alguna que altra sorpresa i aventura, però això ja serem nosaltres mateixos qui us ho explicarem en persona quan ens retrobem demà, juntament amb tantes i tantes altres coses que aquests relats no han pogut recollir. Mares i pares, no patiu tots els monitors de l’Esplai Mainada vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!