DIVENDRES 19 DE JULIOL
DIA 0: BARCELONA – SARRIA

El tren està en silenci. Les llums s’han apagat. Alguns intentem dormir, mentre a d’altres se’ns fa difícil amb el sotragueig del tren. Ja hem sopat fa estona i ara és moment d’intentar descansar, però són molts els pensaments i les emocions que ens vénen a la ment. Fa anys que esperem aquest moment, aquesta experiència. Les diferents generacions de l’esplai que ens han precedit en parlen, expliquen anècdotes: què va passar quan van parar a tal lloc, l’altre grup de joves que van conèixer en aquell poble del camí i amb qui van estar cantant una estona, les llargues estones intentar cuinar amb el fogonet pel terra… Però… Quan arribaria el nostre moment? Doncs bé, el nostre moment ja ha arribat. Els dinou joves i els set monitors portem a l’espatlla unes motxilles molt pesades, carregades de coses, però encara buides de tot el que el Camí ens ha d’aportar. De ben segur que quan tornem les motxilles estaran més plenes, però ens pesaran menys. El “Camino de Santiago 2019” ja està en marxa, l’aventura ha començat! Mares i pares, no patiu que Sant Jaume i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DISSABTE 20 DE JULIOL
DIA 1: SARRIA

Poc després de les nou del matí, i amb una puntualitat impròpia dels trens espanyols, l’Esplai Mainada hem desembarcat per quarta vegada a la seva història a Sarria, a la província de Lugo. Teníem molta sort, perquè ens ha costat bastant dormir al llarg de la nit, però ens hem despertat de cop, baixant del tren totes les motxilles i vigilant que no ens deixéssim res. Carregats amb més del que podíem portar, hem començat a caminar pels carrers del poble, fins arribar a la Plaza de la Vila, on hem esmorzat i descansat una llarga estona, mentre d’altres cantàvem cançons o començàvem a explorar el terreny. Ha estat als voltants del migdia, quan hem pogut, per fi, entrar a l’alberg que ens acollirà aquesta primera nit. Aquesta vegada no ha calgut córrer per escollir habitacions, perquè és tan gran que tots podrem dormir a la mateixa. Poc després hem tornat a sortir en direcció al Parque do Chanto, on hem fet una activitat per formar els quatre grups que competiran entre ells en la gran aventura de “Santiago Express”. Cada equip havia de fer ara el més important: crear-se una identitat, tot decidint el seu nom i el seu emblema. D’aquesta manera els Plap-Plap tenen com a símbol un ànec, la Xunta un pop amb la creu de Sant Jaume, a Los Pulpiños els representa un pop molt simpàtic i, finalment, les Cabriñes Boixes tenen per emblema, com no podia ser d’altra manera, una cabra. I gairebé sense adornar-nos se’ns ha fet l’hora de dinar el darrer àpat que encara portàvem des de casa. Amb la panxa ben plena, hem tornat cap a l’alberg a fer una estona de migdiada, tot i que la majoria hem aprofitat per xerrar amb els nostres companys d’aventura. La tarda ens ha portat un refrescant bany a la piscina que, tot i que la calor no era gaire forta, ens ha anat d’allò més bé per relaxar-nos, després d’aquestes primeres emocions. De tornada altra vegada a l’alberg, ens hem dutxat, mentre d’altres començàvem a enllestir el primer sopar que ens hem hagut de fer nosaltres: arròs amb tomàquet, hamburguesa amb patates i un iogurt. Després de sopar, i amb els plats nets, hem dut a terme la darrera activitat d’aquesta primera jornada. Després d’anar molt amunt i avall, per culpa d’un capellà, un pintor, un pelegrí, una infermera, un pulpeiro i un percebeiro, que ens han marejat de valent, hem pogut aconseguir el cançoner d’aquesta aventura, una guia del pelegrí, una carpeta on guardar-ho tot i, el més important, la credencial que ens haurà d’acompanyar al llarg del tot el Camí i que, tal com ens han explicat, haurem de segellar pels llocs on passem, si volem aconseguir la compostel·lana, quan arribem a Santiago. La nit ha caigut sobre Galícia quan les forces amb prou feines ens han permès rentar-nos les dents i ficar-nos dins del llit. Mai hem estat tant a prop i, alhora, tan lluny del nostre objectiu. Avui dormirem a 114 quilòmetres d’assolir la nostra fita. Demà comença l’aventura de veritat, demà donarem la primera passa del nostre Camino de Santiago. Mares i pares, no patiu que Sant Jaume i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DIUMENGE 21 DE JULIOL
DIA 2: SARRIA – FERREIROS

A les set en punt un nou dia ha començat, i ja sabíem des del principi que no seria un dia qualsevol. I és que avui començava de veritat la nostra aventura, avui seríem pelegrins de ple dret, com tots els que vam estar veient passar pel poble al llarg de tot el dia d’ahir. L’esmorzar ens ha donat l’energia necessària per posar-nos en marxa, i a dos quarts de nou estàvem fent les primeres passes de la nostra aventura, començàvem el Camino de Santiago. Al principi tot han estat rialles, però no hem trigat ni cinc minuts en adornar-nos que la cosa no seria tan fàcil, quan una escala infinita s’ha obert pas davant nostre. Sort que encara estàvem frescos i que quan hem arribat a dalt hem aprofitat per aturar-nos a fer-nos una fotografia amb un rètol gegant amb les lletres de Sarria. Ha estat aquí on els monitors han aprofitat per explicar-nos què és el Camino, el seu origen i què ens esperava a partir d’ara. Però, ja ens han deixat clar que el més important no és caminar pel Camino o fer-lo, sinó descobrir-lo, i això només ho podem fer nosaltres mateixos. És per això que ens han proposat que avui podríem reflexionar sobre què esperem del Camí, què ens mou a fer-lo i quines són les pors que ens fa. Els primer quilòmetres ens han allunyat del poble que ens va veure arribar, primer per un terreny més urbà i, a continuació, entre boscos i camps. Tampoc ha faltat algun que altre rierol i pontet que sempre fan més agradable la travessa. I així hem anat fent fins que sis quilòmetres després ens hem aturat a descansar sota les ombres d’uns arbres i hem recuperat forces amb un petit entrepà que ens han portat amb el cotxe. Ah! I no ens hem oblidat pas de segellar la nostra credencial! La següent parada l’hem fet davant de l’estàtua del Pelegrín, la mascota del Xacobeo ’93. Ha estat aquí on els monitors ens han explicat que és un any Xacobeo i cada quan se celebren. Per cert, el proper serà l’any 2021, després d’onze d’espera. Mentre avançava el matí, i amb ell el camí, hem comprovat com amb cada pas es fa més feixuc el pes de la motxilla, però entre cançons i les converses amb els companys, hem anat fent fins a completar la nostra primera etapa. Amb els peus prou bé i els ànims a dalt de tot hem arribat a Ferreiros. On dormiríem avui? El poble sembla prou petit. Bé, les quatre cases repartides fins on ens arriba la vista. No sembla que hagi d’haver-hi un poliesportiu. I no, no en té pas. Aquesta segona nit la tornarem a passar en un alberg només per nosaltres, amb unes meravelloses vistes a la muntanya que es deixen veure a través d’un gran finestral. Amb prou feines ens hem pogut estirar cinc minuts, que ja hem hagut de posar-nos a fer el dinar, avui espaguetis a la carbonara ben carregats de bacó i una poma. Com us podeu imaginar, la caminada i el dinar no podien acabar d’altra manera que amb una migdiada, no gaire llarga, però sí molt reparadora, tot i que el grup encarregat de fregar els plats ha hagut d’esperar una mica més per gaudir del seu merescut descans. Cap a les sis ens hem despertat els que encara no ho havíem fet ja per berenar unes galetes i dur a terme una activitat, amb què hem quedat emparellats amb un dels nostres companys, però… Per a què necessitarem la nostra parella? Doncs haurem d’esperar per saber-ho, perquè ha arribat l’hora de la dutxa, un dels moments més importants i necessaris del dia, després de caminar tal com ho hem fet avui. I els primers en acabar hem anat fent el sopar: sopa, frankfurts amb patates i préssec amb almívar. Us semblarà mentida, però aquí, a Galícia, refresca a les nits, i la sopa calenta no ens ha anat pas malament. Després de fregar els plats, i amb la nit ja caiguda sobre Ferreiros, hem fet l’últim joc del dia on, per equips, havíem de descobrir un codi secret. Tanta activitat està bé, però igual d’important és parar i pensar una estona, així que això és el que hem fet tots junts, en rotllana, per poder compatir com hem viscut aquest primer dia de Camino. Finalment, només ens han quedat forces per llegir els vostres missatges, rentar-nos les dents i ficar-nos dins del sac. Avui dormirem a 101 quilòmetres d’assolir la nostra fita. Avui el dia ens ha respectat i no ha plogut ni ha fet sol, ideal per caminar. Avui hem vist que som capaços i que junts ho podrem tot. Avui hem començat la nostra aventura. Avui Santiago està més a prop i la nostra motxilla una mica més plena. Mares i pares, no patiu que Sant Jaume i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

 

DILLUNS 22 DE JULIOL
DIA 3: FERREIROS – PORTOMARÍN

Aquest matí estàvem tan bé a l’alberg de Ferreiros que ens hem llevat mitja hora més tard que ahir, a dos quarts de vuit. Els monitors han intentat, sense èxit, que ens afanyéssim, però s’estan resignant a acceptar que necessitem exactament noranta minuts des que ens llevem fins que ens posem a caminar. Tindrà repercussions això en l’hora de llevar-nos demà? En qualsevol cas, la primera hora del dia estava completament emboirada, fet que atorgava al Camino l’ambient típic de les històries de misteri gallegues, que en són moltes. I més encara quan només començar a caminar hem hagut de travessar un dels cementiris dels molts per on passa la travessa. Ha estat aquí on el Miquel Àngel ha aprofitat per donar-nos la benedicció del pelegrí. El Camí ha prosseguit entre senders de terra i petites carreteres asfaltades, però sempre envoltats de bosc i natura. Aquesta primera estona l’hem fet bastant en silenci, perquè, tal com us podeu imaginar, més de noranta minuts no havien estat prou estona per activar-nos del tot. I sense adornar-nos, ha aparegut davant nostre el piló que indicava el quilòmetre cent. Estàvem ja només a cent quilòmetres d’acabar el Camino. Tot i que, és clar, havent caminat tan sols catorze des que vam sortir de Sarria, encara se’ns plantejava com a quelcom llunyà. Ara ja amb més alegria, hem continuat avançant pel Camí, sempre creuant-nos amb alguns pelegrins, molts d’ells catalans, amb qui hem intercanviat algunes paraules i, per suposat, el “buen camino” de rigor. Havíem ja recorregut tres quilòmetres, quan ens hem aturat per esperar els companys que venien més endarrerits, i com que nosaltres som una festa, hem alegrat el pas als pelegrins que passaven fent algun que altre ball. Mireu si ho hem fet bé, que alguns fins i tot ens feien fotos i vídeos. Ja veieu que passar desapercebuts no és el que ens caracteritza. Ha estat aquí, també, on els monitors ens han proposat que avui podíem reflexionar sobre la història de les nostres vides: Quins esdeveniments ens ham marcat a les nostres vides? Quins han estat els moments més feliços? I els més tristos? Tal com vam explicar ahir, el Camino també és cap a dins i si volem seguir endavant, primer hem de buscar en el nostre passat. Entre arbres, plantes i algun que altre animal volador, hem avançat tres quilòmetres més, i hem tornat a parar, aquesta vegada per reposar forces amb un petit entrepà. Ara sí que ja estàvem preparats per encarar els darrers tres quilòmetres de l’etapa, els que ens han portat directes fins a Portomarín, no sense abans creuar l’imponent Riu Miño, que ens ha donat la benvinguda. Ara ja només calia superar una llarga escala i les darreres passes, abans de descarregar les motxilles i seure una estona en el parc del poble. Uns hem descansat, mentre d’altres hem començat a preparar el dinar, avui l’amanida de llenties que ens ha ajudat a continuar amb la resta del dia. La panxa plena era la millor excusa per fer una estona de migdiada, sempre després d’haver fregat els plats. No us hem explicat que, a mesura que ha anat avançant el dia, cada vegada la calor s’ha fet més present, així que ha estat una bona idea aprofitar la piscina municipal, per passar-hi gran part de la tarda, just fins a l’hora de dutxar-nos i acabar d’enllestir el sopar. Aquesta nit, la darrera dosi d’energia del dia ha consistit en mongeta verda amb patata i sofregit amb pernil, mandonguilles i un plàtan. Ah! I un tros de pa gallec, que no té res a veure amb el que mengem a casa. Després de fregar els plats, i amb la lluna i els estels ja brillant sobre Portomarín, encara hem tingut temps de compartir tots junts les històries de les nostres vides i de cantar unes quantes cançons. No gaires, perquè havíem d’anar a dormir aviat. Els monitors ens han avisat que les primeres dues etapes han estat d’escalfament i que demà viuríem el Camino de veritat. Què voldran dir amb això? Quants quilòmetres haurem de caminar? A quina hora ens llevarem? La resposta a aquestes preguntes hauran d’esperar a que un nou sol surti sobre Galícia. Avui dormirem a 92 quilòmetres d’assolir la nostra fita. El Camino no s’atura i nosaltres tampoc. Amb cada passa no només avancem, sinó que també creixem. I ho fem al costat dels nostres companys i monitors. Tenim clar que junts seguirem fins al final i res serrà impossible. Mares i pares, no patiu que Sant Jaume i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

     

DIMARTS 23 DE JULIOL
DIA 4: PORTOMARÍN – PALAS DE REI

Aquest matí, tal com ens van anunciar els monitors, ens hem llevat més d’hora que mai, a dos quarts de set. I és que havia de ser així si volíem completar la llarga etapa abans que es pongués el sol. Alguns de nosaltres no pensàvem que a aquestes hores el Camino ja estava posat, però sí. I és que molts pelegrins ja estaven en marxa. Però nosaltres encara hem trigat una llarga estona, perquè, tal com ja us vam explicar, necessitem ben bé gairebé dues hores per fer-nos les motxilles, esmorzar i posar-nos a caminar. Però finalment ho hem aconseguit, i cap a les vuit hem deixat enrere Portomarín, travessant novament el riu Miño per un nou pont de pedra. Els primer quilòmetres han transcorregut per un camí d’allò més bonic, envoltat de bosc i natura, camí que aviat ens ha presentat la seva duresa amb una pujada més que respectable. Sort que les primeres passes han estat sota un cel ben ennuvolat i, fins i tot, amb alguna petita gota de pluja. Tot i això, ràpidament el cel s’ha anat obrint i en poca estona ja teníem sobre nostre un sol brillant que ens ha acompanyat la resta de la jornada. La primera aturada ens ha servit per beure una mica d’aigua i perquè els monitors ens proposessin que aquesta jornada podíem reflexionar sobre els nostres desitjos, sobre com ens veiem d’aquí vint anys, el nostre futur. Després d’això hem continuat, sabent que avui el camí era llarg i que el més important és arribar, i arribar tots junts, així que ens ho hem pres amb calma i hem anat fent, gaudint dels companys, dels paisatges i de la màgia del Camino. No us penseu que no hi ha hagut moments durs, com una gran pujada en un dels moments de més calor, però pensar que l’entrepà de mig matí ens estava esperant, ens ha ajudat a seguir endavant. I així ha estat… Poc metres més enllà hem recuperat forces amb les llesques de pa i paté. Amb això hem tingut prou per seguir caminant amb més força que mai i, fins i tot, hem tingut l’animació d’unes quantes cançons. I gairebé sense adornar-nos, hem recorregut més de la meitat de l’etapa. És per això que quan hem arribat al poble de Ventas de Narón hem decidit aturar-nos ens unes taules de pedra que envoltaven una petita ermita, coronada per una campana que hem pogut tocar, ajudats per la mà del seu encarregat. Ja veieu que ens hem de fer veure allà per on passem. Ha estat aquí on ens hem fet uns grans entrepans i hem descansat una llarga estona sobre les nostres màrfegues, agafant les forces necessàries per fer front al darrer tram de l’etapa, que no era pas curt. L’ànim no ha decaigut en cap moment, i encara menys quan ha passat el nostre cotxe de suport amb la música a tot volum, per acompanyar-nos uns quants metres. Hauríeu d’haver vist com cantàvem i ballàvem pel mig del camí. I sense adornar-nos, el bosc ena ha portat el berenar, uns bastonets de xocolata. Ara ja no teníem excusa per complir els cinc quilòmetres que ens separaven del nostre destí. Tot i que el Camí començava a pesar, ningú ha defallit i entre tots ens hem donat la força necessària per arribar al final d’avui, a Palas de Rei. El poble ens ha rebut amb el seu poliesportiu, on ens hem pogut dutxar amb gran alegria, perquè la suada ha estat més que considerable. Avui ja era tard, més de les nou, així que poc més que desplegar les nostres màrfegues hem pogut de fer abans que arribés el sopar, avui arròs tres delícies, llom adobat amb patates fregides i un iogurt. El dia ha estat llarg i altres grups de pelegrins ja dormien al poliesportiu des de feia estona, així que després de fregar els plats només ens ha quedat temps per compartir el nostre dia i les nostres reflexions sobre el futur i cantar alguna cançó de bona nit. Avui dormirem a 88 quilòmetres d’assolir la nostra fita. Aquesta nit comprovarem que per ser feliços, que per gaudir de la vida, no necessitem moltes de les comoditats del nostre dia a dia. Que els mòbils i les xarxes socials estan bé, però no són imprescindibles. Gràcies al Camí estem prenent consciència que el més important no és tenir, sinó compartir. I això ho estem portant a la pràctica amb tots els nostres companys i monitors al llarg d’aquesta aventura. Mares i pares, no patiu que Sant Jaume i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

 

   

DIMECRES 24 DE JULIOL
DIA 5: PALAS DE REI

Després de la llarga etapa d’ahir, avui toca el dia de descans, així que ens hem permès llevar-nos poc abans de dos quarts de nou, just quan ja no quedava gairebé cap pelegrí que no estigués en ruta. La nit al poliesportiu ha estat tota una experiència. Estàvem tan cansats que poc ens va importat dormir amb la màrfega al terra i, fins i tot, ni vam escoltar el roncar de la resta de companys de pavelló. Ens pensàvem que seria més dur, però el més greu que haurem de lamentar és el ressentiment de les espatlles dels més grans i d’algun dels més joves. Tot i això, tal com us explicàvem, no ha estat per tant, així que aquesta propera nit repetirem “habitació”. El que sí que no ha canviat ha estat la nostra rapidesa habitual alhora de preparar-nos per començar la jornada, encara que avui ens ho podíem prendre amb més calma. Però no gaire més, perquè dia de descans no ha estat pas sinònim de no fer res. Més bé al contrari. Després de l’esmorzar habitual carregat de llet, sucs, magdalenes i crema de xocolata, ha arribat una de les tasques a la que estem menys habituats, per no dir gens: rentar la roba a mà! Molts de nosaltres no sabíem ni com funcionava la pastilla de sabó. Era possible rentar la roba sense rentadora? Ens preguntàvem uns. La roba no apareix neta i plegada per art de màgia? Ens preguntàvem uns altres. Doncs avui hem pogut donar resposta a aquestes preguntes, tot sigui dit, amb major o menor fortuna, segons el cas. En definitiva, la roba ha quedat prou digna, i ha donat molt color a totes les baranes del pavelló. Ara ja podíem agafar la cantimplora i el calçat còmode, no necessitaríem res més, i hem caminat el gairebé un quilòmetre que ens separava del centre del poble, on ja començaven a arribar els primers pelegrins que ja havien complert la seva etapa. Asseguts a la plaça de l’ajuntament els monitors ens han parlat sobre la duresa amb que es feia el Camí antigament. Ja haguessin volgut els primers pelegrins poder dormir al terra d’un poliesportiu. I aprofitant que era mig matí i que el poble estava ple de gent voltant pels seus carrers, els monitors ens han donat a cadascun dels grups un dossier amb quaranta preguntes i deu coses a cercar. Hi havia preguntes sobre el Camino, sobre Galícia, cultura general, enigmes… En fi, de tot! Quina és la ciutat amb més habitants de Galícia? A quina alçada es troba Palas de Rei? Quines són les províncies de Galícia? I la seva capital? Doncs tots tot això i molt més és el que hem après gràcies a tota la gent que, amablement, s’ha prestat a jugar amb nosaltres. Els objectes han estat més complicats d’aconseguir… El pinyol de tres olives, un diari de la setmana passada, la bandera de Galícia… On podríem trobar tot això i amb la condició que no ho podíem comprar? La nostra capacitat de persuasió no té límits i hem anat fent a poc a poc fins a les dues del migdia, hora que havíem de tornar a la plaça, perquè els monitors ens havien dit que ens donarien el dinar. I així ha estat, però poc ens pensàvem que el dinar seria d’aquella manera. A la bossa de supervivència hi havia un paquet de macarrons, tres brics de tomàquet, dues barres de pa, unes llaunes de mandonguilles a les que se’ls hi havia caigut les anelles de l’obrefàcil i una pinya. Però… Què faríem amb tot allò? Com dinaríem? Doncs altra vegada no patiu, perquè amb el nostre enginy i l’hospitalitat de la gent de Palas hem aconseguit dinar d’allò més bé. L’alberg municipal, cases particulars… Tots els grups hem trobat a algú disposat a ajudar-nos i no deixar-nos sense dinar. I a la nostra tornada els monitors ens estaven esperant amb un gelat. Podríem haver tingut un dinar millor? La tarda avançava sobre el quilòmetre 68 del Camino, quan hem tornat al poliesportiu per pintar les samarretes que ja vam tenyir abans de venir. Ja veureu que bé ens queden posades quan tornem a casa, d’aquí encara molts dies. Altres hem aprofitat, també, per jugar un partit de futbol. I és que unes porteries com aquelles no es podien malbaratar sense fer-les servir. Finalment, la merescuda dutxa diària. Tot i que no hem fet cap etapa, hem caminat prou com per agrair l’aigua i el sabó d’allò més. La nit a Galícia encara no havia caigut, que ja hem començat a preparar el sopar, avui ensaladilla russa, barretes de peix i una gelatina. Mentre l’aigua bullia nosaltres, que no parem mai, hem ambientat la zona amb les nostres cançons i balls. Bé, la zona i el que no està tan a prop, perquè ja ens coneixeu i la discreció no és el que ens caracteritza. El final de la nit ens ha portat unes cançons amb la guitarra, una estona de compartir el dia tots plegats i, per acabar, hem pogut bescanviar els punts que hem anat guanyant amb les activitats per objectes i llaminadures que ja no recordàvem i que ara que no les tenim, valorem més. Avui tornarem a dormir a 68 quilòmetres d’assolir la nostra fita. Per estrany que sembli, ens separa la mateixa distància que ahir, però ens sentim més propers. Més propers als companys i monitors, més propers a nosaltres mateixos, més propers a les persones que estimem. En definitiva, més propers al Camino que demà tornarà a veure les nostres passes. Mares i pares, no patiu que Sant Jaume i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DIJOUS 25 DE JULIOL
DIA 6: PALAS DE REI – MELIDE

La nit al pavelló ha transcorregut més o menys com la d’ahir… Està clar que la comoditat no és la mateixa que la del nostre llit, però dormir amb les màrfegues tots plegats, també té un encant especial. Molts sorolls desconeguts es van succeint: una aixeta que no tanca bé, un cotxe que passa per fora, algun que altre ocell que matina més que nosaltres o les passes dels primers pelegrins i, finalment, la música que sortia del nostre cotxe de suport i que ressonava per tot el pavelló, indicant que una nova jornada ens estava esperant. Ja no era pas d’hora, ben bé dos quarts de nou del matí, però ens hem permès una estona més, ja que l’etapa d’avui tampoc no era gaire llarga. L’hora de llevar-se pot canviar cada dia, però el que segur que no canvia és la més d’hora i mitja que, per desesperació dels monitors, necessitem per tenir-ho tot enllestit. Que si ara ens hem d’acabar la motxilla, que si hem d’anar al lavabo, que si hem perdut el plat i els coberts, que si hem de tornar al lavabo perquè abans només m’he rentat les dents i ara… En fi, els serrellets són infinits. Amb tot, cap a les deu ja estàvem abandonant el poble que ens ha acollit durant aquests dos dies. Les primeres passes han estat per terreny urbà, però no hem trigat gaire en tornar-nos a endinsar dins del bosc. Avui el dia estava molt bonic. Estava completament ennuvolat, i l’escassa llum que deixaven passar entre els arbres aportaven al paisatge un ambient gairebé misteriós que convidava a la reflexió que ens han proposat els monitors. Durant aquesta etapa podríem pensar sobre aquelles coses que, tot i no tenir la culpa, ens han fet mal a la vida. El camí va avançant, i cada vegada estem més preparats per endinsar-nos dins nostre. I així hem seguit, entre núvols i arbres, fins que ens hem aturat a una gespa per esmorzar uns entrepans de paté. Ens van molt bé aquestes petites aturades, tot i que de vegades se’ns en van una mica de les mans. Però no passa res. Precisament, una de les bondats del Camí és no tenir pressa i gaudir de cada moment, sense pensar en el que vindrà més tard. I el que ha vingut ens ha sorprès, no per por previsible, sinó perquè encara no ens hi havíem trobat. La típica pluja de Galícia ha fet acte de presència amb les seves petites gotes que no mullen, però van calant. L’aturada obligada ha estat per protegir les nostres motxilles amb les fundes i a nosaltres mateixos amb les capelines. I així, sota la pluja, han transcorregut els següents quilòmetres, que ja no ens han abandonat fins ben bé l’entrada al poble on hem acabat l’etapa, Melide. Cal dir que el darrer tram no ha estat el més bonic del dia, paral·lel a la carretera nacional i envoltat d’indústria, però també cal dir que això poc ens importa, perquè l’encant ja el posem nosaltres parlant o, fins i tot, cantant, que no ho hem deixat de fer ni sota la pluja. I finalment, un pont de pedra, la foto de rigor i el carrer principal del poble. Ja només pocs metres ens separaven del lloc on passaríem la nit. Seria un altre poliesportiu? Els crits d’alegria dels primers indicaven als últims que no, que avui ens estava esperant un alberg d’allò més bonic. Després de les passades nits hem après que el luxe no està en un hotel de cinc estrelles, el luxe pot ser simplement tenir un llit, una dutxa i la companyia d’algú. Era tard, més enllà del migdia, però per sort només hem trigat el temps de treure’ns les botes en començar a dinar uns pollastres a l’ast i un tros de típica empanada gallega de bacallà i de bacó amb formatge. I patates fregides, i pa gallec, i fruita… Hauríeu d’haver vist quina hem muntat a la taula amb els braços d’uns que volien agafar unes coses, mentre s’embolicaven amb els dels altres que n’agafaven d’altres. Quina gana… Els plats els hem fregat més ràpid que mai per poder aprofitar els llits per fer una bona migdiada i dutxar-nos uns i per seguir xerrant els altres. No sabem com ho fem, però sempre tenim tema. A mitja tarda, quan alguns ja teníem el coixí marcat a la cara, hem anat a la Missa del peregrino que en Miquel Àngel ha celebrat a l’Església de Santa Maria de Melide, aprofitant que avui és Sant Jaume, patró de Galícia. Tot sortint, i quan ja patíem pel sopar d’avui, ha arribat la gran sorpresa del dia. Per fi hem pogut tastar algunes de les delícies que ofereix l’extensa gastronomia de Galícia. I és per això que hem anat a una de les pulperies més conegudes del poble per degustar el pop, els pebrots del Padrón i un entrepà, la majoria d’ells de lacón. Estava tot boníssim, i el millor ha estat poder compartir aquest moment amb tots els companys i monitors, que encara recordaven quan hi van anar en el seu Camino. Amb la panxa ben plena, i contents per l’experiència, hem rematat aquest àpat amb un gelat a una de les places de Melide, la del costat de l’escola. Ha estat aquí on hem pogut bescanviar els nostres punts per noves llaminadures. Alguna que altra cançó i l’estona de xerrar tots junts han posat el punt i quasi final a aquesta jornada. Avui dormirem a 52 quilòmetres d’assolir la nostra fita. Avui hem travessat l’equador del nostre camí, la meitat de la nostra ruta. Demà seguirem endavant, sense oblidar el que deixem enrere. La motxilla cada dia està més plena i cada dia ens pesa menys. I el més important és que encara ens queda molt lloc per seguir guardant vivències, experiències, somriures. La motxilla encara seguirà creixent amb cada pas del Camí, amb cada fletxa groga que seguim. Mares i pares, no patiu que Sant Jaume i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DIVENDRES 26 DE JULIOL
DIA 7: MELIDE – ARZÚA

Tal com ja us vam explicar, aquesta nit passada ens hem retrobat amb el matalàs i les nostres espatlles ho han notat d’allò més quan ens hem llevat, cap a les vuit del matí. A les nou havíem de deixar lliure l’alberg, així que avui no teníem més remei que afanyar-nos si no volíem que ens fessin fora a mig fer. Motxilles a munt i avall, llet i sucs per aquí, magdalenes per allà… Podríem dir que ho hem aconseguit, comptant, això sí, el quart d’hora de cortesia que ens han deixat de més. Poc després de les nou tornàvem a estar en marxa, caminant pels carrers de Melide i acomiadant-nos del pop que vam conèixer ahir. Tot això mentre avui se’ns ha convidat a reflexionar sobre el mal que portem dins, sobre el mal que de vegades fem als altres, encara que no en siguem conscients o no vulguem. En pocs metres, l’asfalt s’ha convertit en terra, i el carrer en camí. Les primeres passes, com cada dia, han estat sota un cel ennuvolat, però el sol, a diferència d’ahir, no ha tardat en fer acte de presència. Ja sabeu que ens és igual que plogui o que faci sol, perquè res ens detindrà, així que anar cantant, anar xerrant, hem fet la nostra primera parada per esmorzar, davant l’església de Boente. Aquesta vegada hem canviat el pa amb paté per un plàtan i un petit pastisset de xocolata, que ens ha aportat l’energia necessària pel que estava per venir, que ara veureu que no ha estat pas fàcil. La represa de la marxa ha transcorregut entre arbres i camí pla, però això ràpidament ha canviat. No sabem què ha passat que, sense esperar-ho el terreny s’ha començat a elevar i elevar… Davant nostre s’ha imposat la pujada més gran de totes les que hem caminat al llarg d’aquests dies. I com que feia giravolts, no podíem veure el final, si és que en tenia. Us podeu imaginar que no hem defallit, però, no us enganyarem, una miqueta sí que ens hem queixat. No gaire, perquè al final el terreny pla s’ha obert entre nosaltres i, després de recuperar l’oxigen perdut, hem tornat a cantar i xerrar com havíem fet fins ara. El següent tram ha estat per camí asfaltat. No és tan bonic com travessar el bosc, però el Camino té de tot i tot forma part de l’aventura. La següent petita aturada per descansar les espatlles i beure aigua ha estat en unes tauletes de fusta al costat d’un rierol. Però no gaire estona, perquè el matí s’estava convertint en migdia i ja teníem ganes d’arribar al final de la nostra etapa, Arzúa, terra de formatge. Els darrers metres han estat ja paral·lels a la carretera que arriba fins al poble. Semblava que no arribaríem mai, però pas a pas, les naus s’han convertit en cases i la carretera en carrer. Havíem arribat!!! Bé, no del tot. Al poble sí, però encara havíem de caminar fins el lloc on passaríem la nit, el poliesportiu del poble, que no estava pas al centre. Ara ja no venia d’aquí, així que sense pensar-ho gaire hem caminat el que ens faltava. Sort que a l’arribar ens estaven esperant unes begudes fredes i unes patates fregides, que ens han entretingut mentre preparàvem els entrepans del dinar. Per fer la migdiada hem hagut d’entrar al pavelló, que ja estava obert. Tornarem a dormir al terra, però a diferència de Palas de Rei, no ho farem sobre les màrfegues, sinó sobre un matalasser que ens han deixat. No serà com el llit de l’alberg, però això te la gràcia que dormim tots junts. Els crits, sempre suaus, dels monitors indicaven que la tarda començava, així que ens hem posat les bambes i hem anat cap a la plaça del poble, on hem berenat unes galetes amb xocolata, just abans de fer una activitat amb què hem hagut de voltar i, altra vegada, conèixer els habitants d’Arzúa. Els monitors ens han donat una llibreta i una magdalena amb un “S. XIV” i un jeroglífic clavat al mig. Què havíem de fer amb això? La primera pàgina ens ha donat la pista… Havíem d’anar a l’adreça indicada, on ens han donat un necesser tancat amb un cadenat de números. I la combinació? Doncs ja us podeu imaginar… Altra vegada amunt i avall! Que si un vídeo que ens havia d’enregistrar algú dient “buen camino” per rebre un número, que si l’altre és el número de faroles que hi ha a la plaça. I així hem obert el necesser per trobar dins un cofre tancat amb quatre pistes més, i altra vegada a començar… Ens hem recorregut tot el poble, però finalment hem pogut desactivar la bomba que portàvem al cofre. I els més ràpids hem aconseguit més punts per a les nostres cartilles. Tanta activitat ens ha portat de nou fins al poliesportiu, on ens hem, per fi, dutxat, mentre d’altres enllestíem el sopar, aquesta nit cigrons cuinats, un bon tros de pa gallec i un iogurt. Ah! I una mica de formatge d’Arzúa, ja que hagués estat una llàstima marxar sense tastar-lo. Sota les estrelles d’Arzúa hem dut a terme la darrera activitat del dia. Havíem de respondre unes preguntes sobre el company que ens ha tocat aquest matí i que havíem de fer el possible per conèixer a fons al llarg de tota la jornada. Unes cançons i un bescanvi de punts per llaminadures ha posat el punt i final a un altre dia. Avui dormirem a 38 quilòmetres d’assolir la nostra fita. Avui tornarem a dormir tots junts en un poliesportiu, sobre un matalàs i dins del nostre sac. Sabeu què és el millor? Que ja no ens importa on dormir, perquè estem aprenent a valorar altres coses més importants, com la companyia, l’amistat, la generositat… I així seguirem aprenent quan un nou sol ens indiqui que torna a ser hora de caminar plegats. Mares i pares, no patiu que Sant Jaume i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

DISSABTE 27 DE JULIOL
DIA 8: ARZÚA – PEDROUZO

Aquest matí ens hem llevat cap a dos quarts de vuit o les vuit. Bé… Més tirant cap a les vuit. Seguíem al terra del poliesportiu d’Arzúa, però aquesta vegada les nostres espatlles han notat els matalassos que ens van deixar. Això ha estat una altra cosa! Al llarg de tota la nit s’escoltava com la pluja copejava el sostre del pavelló i quan ens hem llevat ho seguia fent. Però com que res ens detindrà, hem sortit dels sacs quan els monitors ens han amenaçat de mullar-nos amb una cantimplora, hem enllestit les motxilles i hem esmorzat amb les existències que encara ens queden. I estàvem ja preparats per sortir, cosa que ja sabeu que no ens és pas fàcil ni àgil, quan la pluja ha decidit fer-se més present, així que, aprofitant el lloc on estàvem, hem decidit fer un partidet de futbol. Seguia plovent, potser no tant, però ja no podíem esperar més a sortir si volíem completar la segona etapa més llarga de la nostra aventura, 20 quilòmetres, així que ens hem equipat amb les nostres capelines i les fundes de les motxilles, i ens hem posat a caminar pels carrers d’Arzúa, just abans d’endinsar-nos al bosc. Avui no hi havia cançons, ni converses ni res… Avui només hi havia pluja i més pluja sobre els nostres caps. Avui el Camino se’ns ha presentat amb tota la seva cruesa, però això també és el Camino. La veritat és que se’ns ha fet bastant dur caminar sota la pluja, que en estones ha estat bastant forta. Ha estat aquí quan ens han vingut al cap les grans preguntes: Què fem aquí? Qui ens manava venir? O les grans reflexions: Volem el sofà de casa i una dutxa calenta, segur que els nostres amics estan molt millor… Però sempre, sempre, després de la tempesta arriba la calma i quan ja pensàvem que no podríem més, la pluja s’ha aturat, el cel s’ha obert i el sol ha començat a brillar, tímidament al principi, i amb més força a mesura que anava passant l’estona. Això ja era altra cosa, però seguíem mullats, molt mullats. Ha estat aleshores quan el Camí ens ha posat davant nostre la terrassa d’un bar que hem ocupat sense pensar-ho. Ha estat aquí on els monitors ens han portat pa amb crema de xocolata i begudes calentes, i on hem aprofitat per canviar-nos la roba i, especialment, els mitjons. No us podeu imaginar com et pot canviar la vida en el Camino en un obrir i tancar d’ulls, amb petites accions que a casa ni pensem. Uns mitjons, uns simples mitjons secs han estat motiu de gran alegria. L’aturada ha estat bastant llarga, però l’ocasió ho mereixia i gràcies a això hem pogut recuperar les forces i els ànims que s’havien anat esvaint sota la pluja. En els següents quilòmetres sí que hem recuperat les cançons, les xerrades, les bromes i les corredisses per avançar a algun que altre company. En aquest tram no ens hem queixat de cap de les pujades, perquè avui hem comprovat que no és el pitjor que ens pot passar. I anant fent ens hem aturat a quatre quilòmetres del nostre destí per dinar, avui un altre entrepà de pa gallec i un tall de síndria. I com sempre, la petita i reparadora migdiada de rigor. Ara sí que ja tornàvem a estar preparats per la petita passejada que ens faltava abans d’arribar al final de l’etapa d’aquesta jornada, Pedrouzo. Quin goig passar per davant del seu poliesportiu sense aturar-s’hi, perquè avui el nostre destí era un altre, un alberg! Per fi ens hem pogut retrobar amb les dutxes, amb l’aigua calenta i el sabó. I hem hagut d’esperar llarga estona, perquè ningú en volia sortir. S’hi estava tan bé sota l’aigua, però calenteta! Mentre fèiem el sopar, encara hem tingut temps per cantar una estona, abans que estigués enllestit un plat d’arròs amb verdures, pollastre i salsa de curri. I per postres un plàtan. Avui hem acabat de sopar abans que el sol, que tant hem agraït quan ha sortit, hagi marxat de sobre el cel de Galícia. Ara sí, ja sota els estels, hem fet uns jocs de misteri, on havíem de resoldre uns assassinats, abans de bescanviar els punts per llaminadures, llegir els vostres missatges i ficar-nos dins del sac per agafar forces per al nou dia que vindrà. Avui dormirem a 18 quilòmetres d’assolir la nostra fita. Avui hem patit el Camino, hem comprovat que té moments difícils, tal com succeeix a la vida. Els moments difícils també serveixen perquè ens coneguem més, ens serveixen per créixer. Altra vegada hem viscut que les dificultats compartides són més fàcils de superar. En definitiva, això és el Camino…! Mares i pares, no patiu que Sant Jaume i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

 

   

DIUMENGE 28 DE JULIOL
DIA 9: PEDROUZO – MONTE DO GOZO

Aquesta passada nit hem dormit millor que mai. Portem molt cansament acumulat i veníem de dormir en un poliesportiu, així que el matalàs ens ha anat d’allò més bé. Tant, que l’hem apurat fins passades les vuit. La penúltima etapa ens estava esperant, així que tampoc ens podíem endarrerir gaire, però hi ha coses que no canvien i els nostres noranta minuts d’abans de sortir no ens els treu pas ningú. L’esmorzar, enllestir les motxilles, fregar els gots, encantar-nos amb qualsevol cosa… Doncs això, noranta minuts. Intentant no desesperar, nosaltres gens i els monitors ja no gaire, hem començat a caminar cap al nostre destí d’avui. Pedrouzo és un poble molt petit, així que quatre passes més tard ja tornàvem a estar endinsats en un frondós bosc, d’arbres immensos, que tenia quelcom de màgic, de misteriós. Aquest paratge ens ha acompanyat al llarg de bona part del primer tram, ben bé fins arribar a l’Església de Sant Paio, lloc on hem aprofitat per recuperar energia amb un entrepà de paté. A partir d’aquí, algunes pujades i no tantes baixades, per camins de terra i entre prats, sense perdre de vista la carretera nacional que hem hagut de creuar algunes vegades per molts dels seus ponts. Altra part interessant d’aquesta etapa ha estat recórrer bona part del perímetre de l’aeroport de Santiago, al poble de Lavacolla, des d’on pogut veure l’enlairament i l’aterratge d’uns quants avions que passaven a tocar. I des d’aquí, ja directes al centre del poble, on hem fet buna altra aturada per prendre un refresc. Avui el sol, a diferència d’ahir, brillava de valent, i hem agraït una beguda fresqueta abans de fer front a la part més dura del trajecte d’avui, la que estava per venir. Aquest darrer tram ha transcorregut sobre asfalt, però entre arbres. El final era el Monte do Gozo, així com ja us podeu imaginar, calia pujar fins dalt de la muntanya. Primer hem passat per les instal·lacions de la televisió gallega, a continuació la delegació de la televisió espanyola, finalment, un càmping. Però… La pujada tenia fi? Doncs sí, en tenia. I abans d’arribar, fins i tot alguns encara hem tingut forces de fer alguns metres corrents. Era ja bastant tard quan hem arribat a la recepció de l’alberg, així que ràpidament ens hem instal·lat i hem anat a fer el dinar, avui amanida de pasta i un flam. Ha estat com aquells dies d’estiu que es torna de la platja i es dina a mitja tarda, però en comptes de la platja, doncs això… El Camino ja té aquestes coses, es dorm on es pot i es menja quan es pot. Tard, però d’allò més bé. El que quedava de tarda l’hem aprofitat per netejar roba, dutxar-nos, acabar de pintar les samarretes que portarem el darrer dia i, els més afortunats, hem pogut gaudir d’una estona de migdiada. A les vuit, amb la caiguda del sol, hem pogut compartir una estona totes aquelles coses que ens emportem del Camino, què hem après amb ell. El Miquel Àngel ens ha regalat a cadascú de nosaltres una espelma que hem encès després del nostre comentari. D’aquesta manera hem pogut comprovar com la llum és més potent quan s’ajunta amb la dels altres. Havia arribat l’hora del sopar. Ahir els monitors ens van dir que tocava verdura i, amb gran generositat, ens van deixar escollir si preferíem bledes, espinacs o coliflor. Entre aquestes motivadores opcions, vam acordar que els escollits fossin els espinacs, sempre i quan anessin alegrats amb beixamel. I quan ja ens vèiem els espinacs sobre el plat… Ha aparegut una pila infinita de pizzes!!! Hauríeu d’haver vist com ens han canviat les cares en un moment. Estàvem a les portes de Santiago i amb un tros de pizza! Podíem demana alguna cosa més? Aquest sopar l’hem conclòs al bar de l’alberg amb una beguda calenta, perquè sí, aquí a Galícia anem amb dessuadora cada nit. Quan hem tornat encara hem tingut temps de fer un joc de preguntes i de bescanviar uns quants punts més per llaminadures. Ara sí que amb prou feines ens han quedat forces per rentar-nos les dents i ficar-nos dins del sac per, si més no, fer veure que anàvem a dormir, perquè encara que sembli mentida, sempre tenim alguna cosa per dir-nos. Avui dormirem a 5 quilòmetres d’assolir la nostra fita. Demà serà un dia important, demà serà un dia per recordar. Demà serà el dia que portem nou dies esperant, un curs preparant i molt més temps somiant. Què sentirem quan entrem a la Plaça del Obradoiro? Sigui com sigui, serà un moment únic, un moment que recordarem sempre. Ho sabem i en som conscients. Però el més important, altra vegada, és que la Catedral de Santiago ens veurà arribar, igual que ho va fer Sarria el primer dia, tots junts. Mares i pares, no patiu que Sant Jaume i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

 

DILLUNS 29 DE JULIOL
DIA 10: MONTE DO GOZO – SANTIAGO

Avui ens hem tornat a llevar a les vuit del matí. Tot i el cansament acumulat, teníem la il·lusió d’arribar. El nostre objectiu ara sí que estava més a prop que mai. Avui no hem trigat els nostres habituals noranta minuts per estar preparats, però no pas perquè ens haguem donat pressa per l’emoció del final, sinó perquè a les nou en punt ens han fet fora de l’alberg. Així doncs, tal com estàvem, no ens ha quedat més remei que posar-nos a caminar. Bé, no ha estat així del tot, perquè encara hem pogut esmorzar, asseguts en unes taules de pedra que hi havia fora de l’alberg. Ara sí que havia arribat el moment, ja no podíem esperar més, els cinc quilòmetres finals ens estaven esperant. Seguíem carregant les motxilles, però ja no notàvem el pes, les ganes d’arribar i els càntics conjunts ens empenyien a continuar. Aquest darrer tram ha estat íntegrament urbà, ja que només sortir del Monte do Gozo hem passat pel rètol que ens donava la benvinguda a Santiago. Ha estat aquí quan hem vist per primera vegada la catedral, encara lluny, però s’ha anat fent més gran amb cadascuna de les nostres darreres passes. El casc antic de Santiago ha vist els nostres darrers metres. A partir d’aquí ja no hem deixat de cridar i cantar, per alegria de tota la gent amb què ens anàvem creuant. I, finalment, el moment més emocionant de tots, el final, l’entrada triomfant a la Plaça de l’Obradoiro. Ha estat aquí on ens hem abraçat i on encara hem tingut forces per seguir cantant, però poca estona, perquè la pluja que ens havia respectat fins ara ho ha deixat de fer i, com que portàvem les motxilles a sobre, hem decidit deixar les fotografies de rigor per més tard i dirigir-nos cap a la pensió que ens acollirà aquests darrers dies. Encara no ens podíem instal·lar, així que només hem pogut deixar les motxilles, abans de dirigir-nos a l’Església de Sant Francesc per assistir a la Missa del Pelegrí, que actualment no es fa a la Catedral, ja que està en obres. Quan hem entrat plovia, però quan hem sortit ja no, així que ens hem dirigit novament a la Plaça de l’Obradoiro, on hem dinat empanades de carn i tonyina i formatge de tetilla. Amb la panxa ben plena, després d’aquest dinar davant la Catedral de Santiago, hem tornat a la pensió on, ara sí, hem pogut ocupar les habitacions, dutxar-nos i fer la migdiada. A les cinc ja estàvem tots preparats al jardí de la pensió per dirigir-nos novament a la Plaça de l’Obradoiro per fer-nos les fotos de record, vigilants al cel, que de tant en tant ens deixava caure alguna gota. A continuació hem entrat a la Catedral per abraçar a Sant Jaume i visitar el que les bastides, teles i sacs de ciment ens han permès. I a la sortida els monitors ens han donat una càmera de fotografia, però de rodet. Encara existeixen? Cada grup havia de fer quinze fotografies que plasmessin les frases proposades i l’essència de l’esplai. L’escenari seria tot el casc antic de Santiago i el límit la nostra imaginació. Les coses bones requereixen el seu temps, així que encara haurem d’esperar per veure com ens han quedat les nostres obres d’art. Començava a caure la nit a Santiago, gairebé una hora més que ho fa a casa, quan els monitors ens han dit que havíem de tornar a la pensió per fer el sopar, però… Aquell no era el camí de la pensió! Només portem unes hores a Santiago, però suficients com per saber que estàvem sortint de la plaça en sentit contrari a la pensió. Avui ens mereixíem no cuinar, descansar, i és per això que hem anat a un restaurant on, tots plegats, hem pogut compartir un munt de plats de la terra i altres més universals: patates braves, truita de patates, embotits, amanides, xoriço, croquetes… Estava tot d’allò més bo! I després de les postres hem ambientat a la resta del restaurant amb els nostres càntics. Sort que ens han deixat un menjador per a nosaltres sols. La tornada cap a la pensió ha estat, com no podia ser d’altra manera, passant per davant de la Plaça de l’Obradoiro per veure la Catedral, ara de nit, una nit que serà llarga, perquè ens queda poc temps i el volem aprofitar. Demà encara podrem visitar la ciutat i comprar alguns records. Tranquils que de ben segur que algun serà per a vosaltres. Estem molt bé amb tots els nostres companys i monitors, però també tenim moltes ganes de tornar i poder compartir tantes i tantes coses que no han pogut recollir aquests relats.

Altra vegada l’Esplai Mainada posa el punt i final a una aventura, en aquesta ocasió la que ens ha portat fins a Santiago per quarta vegada. És de nit i tornem a passar per davant de la Catedral, al bell mig de la Plaça del Obradoiro. És aquí quan ens vénen al cap tants i tants records que difícilment oblidarem, vivències que ja són nostres per a sempre. La llarga nit al tren dormint de qualsevol manera, el poble de Sarria que ens va veure arribar carregats d’il·lusions, però també de pors i incerteses, el bonic alberg de Ferreiros, la refrescant piscina de Portomarín, les nits que vam dormir al poliesportiu de Palas de Rei, la descoberta del pop a Melide i del formatge a Arzúa, la intensa pluja de camí a Pedrouzo i, finalment, l’arribada a Santiago. Al llarg d’aquests dies hem caminat, hem avançat, i amb cada passa hem crescut com a persones. Avui acabem un camí, el de Santiago, però demà en continua un altre, el de les nostres vides. Uns seguirem junts, altres ens retrobarem aviat, altres d’aquí un temps, potser mai. Tant se val, perquè sempre ens unirà aquesta experiència, on hem après una cosa molt valuosa: el més important no ha estat arribar, el més important ha estat el camí recorregut i la gent amb qui l’hem compartit. El Camí som tots nosaltres! Continuarem doncs, fent camí… Segur que Sant Jaume seguirà vetllant per tots nosaltres i per vosaltres també. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà i bon camí!!!

Avui l’Esplai Mainada hem tornat a tancar un cercle, però ho fem d’una manera especial. Aquesta vegada hem tingut la sort de poder fer el Camí amb monitors que van ser joves en les tres vegades anteriors. Ens omple d’orgull el pensar que la propera vegada els monitors seran els joves que avui estaven entrant plens d’alegria a la Plaça de l’Obradoiro, mentre altres joves ho fan. Aquest és el cercle de l’Esplai, la roda de la vida. I mentre hi hagi joves, els monitors i monitores de l’Esplai Mainada, tant els que hem tingut la sort d’estar-hi, com els que ens han acompanyat des de casa, seguirem rodant. Mares i pares, avui us volem donar les gràcies d’una manera molt especial per la confiança que ens feu any rere any, i ja en van uns quants. Creieu-nos que ens sentim molt afortunats de poder créixer, també, amb tots aquests joves. Una aventura sempre acaba, perquè en pugui començar una altra, així que molt bon estiu i… Bon camí!!!