DISSABTE 7 DE JULIOL
Des que vam acabar a l’escola que ja només teníem al cap l’esdeveniment de l’any, allò que portem tant de temps esperant, pràcticament un curs: les colònies d’estiu de l’Esplai Mainada. Quina aventura ens tocarà viure aquesta vegada? Caldrà salvar una princesa? Ens envairà un exèrcit de dinosaures carnívors? Són moltes les idees que se’ns han passat pel cap, però finalment hem pensat que el millor és deixar-se portar i preparar-se pel que vindrà. A la motxilla no podia faltar de res: samarretes, pantalons, el sac de dormir, el necesser… Tot ben marcat i plegat. Buf! Quina feinada!!! Però finalment hem aconseguit encabir-ho tot i enfilar el camí cap a l’esplai, mentre ens anàvem trobant pel carrer a tots els nostres companys d’aventura. Els nervis eren compartits, però només arribar s’han convertit en la il·lusió i alegria pel retrobament. Capses i capses de material i menjar ens han donat la benvinguda. Un munt de paquets que amb prou feines han entrat a l’autocar juntament amb les nostres motxilles. A jutjar per tot el que portàvem, nohi ha dubte que seran unes grans colònies. Després d’acomiadar-nos de vosaltres i veure alguna llagrimeta ens els vostres ulls per la immensa tristor que us produeix no veure’ns en vuit dies, amb les seves vuit nits, i que deixem la casa tan sola, hem emprès el viatge que en poc menys de dues hores ens ha portat fins a Sant Feliu de Pallerols, al vell mig de la Garrotxa. Aquesta vegada l’autocar no ens ha pogut deixar a la porta de la casa, perquè els darrers metres eren per un caminet massa estret, però no us preocupeu… Una furgoneta ha fet que nosaltres només haguéssim de caminar el prop de mig quilòmetre que ens separava del que serà la nostra llar a partir d’ara. La veritat és que en un tres i no res hem estat al final de la petita travessa, i res millor per recuperar forces que l’esmorzar que ens heu fet abans de sortir de casa. I sense temps per perdre hem començat una primera ronda de reconeixement, però discreta, ja que el sol brillava amb força i ens havíem de reservar per al que estava per venir: la instal·lació a la casa. Com ja sabeu, cal ser hàbil a l’entrar a la casa, perquè la posició en què ho fem marcarà les nostres properes nits. No és fàcil fer-se amb les tan demandades lliteres de dalt. Ens ha costat, com sempre, alguna que altra discussió, però finalment ho hem aconseguit i la roba i els sacs han anat sortint de les motxilles per donar vida a la nostra nova habitació. La satisfacció de la feina feta ens ha portat el dinar, el darrer àpat que encara ens havíeu fet vosaltres. Feia tanta calor que hem hagut de menjar a l’interior de la casa. Però la calor ha durat ben poc, perquè sense saber ben bé com , les darreres mossegades ens han portat unes gotetes d’aigua, i unes altres, i moltes més… Hauríeu d’haver vist quin xàfec ha caigut durant tota la tarda. Però no us penseu que una mica d’aigua ens farà aturar… I la primera sorpresa de les colònies ha arribat quan han arribat dos vigilants de seguretat que ens han donat la benvinguda al Museu Comarcal Traiter, el qual agafa el seu nom del volcà que tenim més a prop. I és que ja sabeu que La Garrotxa és la zona volcànica més important de Catalunya. Els dos vigilants estaven molt tristos, perquè feia dies que esperaven la nostra arribada per mostrar-nos la gran varietat de quadres d’artistes famosos que contenia la pinacoteca, però aquest matí s’han llevat sense cap quadre a les diferents galeries del museu. Les parets estaven ben nues. De sobte, de dins del museu, ha sortit corrents en Kandinski, un pintor rus nascut l’any 1866 i de prestigi reconegut en tot el món. Estava molt nerviós i gairebé no se l’entenia mentre ens intentava dir que el seu quadre estrella encara estava penjat al museu, però que el lladre just l’estava robant ara. Hem anat corrents per presenciar estorats com el lladregot era el tercer vigilant del museu. Els altres dos no s’ho podien pas creure. Què li havia passat al seu company? Doncs el lladre descobert ens ha explicat una mica avergonyit que s’acaba de comprar un pis nou a Barcelona i que volia decorar les seves parets, tot veient quins dels quadres del museu quedarien millor amb la decoració de casa seva. Estava bastant penedit del que havia fet i, a més a més, no li agradava cap quadre. El que de veritat sempre havia desitjat era tenir una quadre de Dalí, un dels pintors catalans més importants de tots els temps. El tracte era el següent: si aconseguíem que Dalí li pintés una obra inèdita, ell tornaria tots els quadres del museu Traiter. En Kandinski ens ha dit que ell ens podia ajudar, perquè és amic del Dalí i si el trucava, de ben segur que es prestaria a venir a col·laborar. Però és clar, aquesta informació no ens sortiria de franc. Volia saber que estàvem familiaritzats amb el món de l’art i és per això que ens ha fet passat un seguit de proves: pintar fent servir els peus, pintar-nos la cara els uns als altres, contestar unes preguntes sobre art, pintar un mural amb coses que ens representessin i pintar paisatges estampant objectes. Ens ho hem passat d’allò més bé i a sobre a servit perquè en Kandinski es convencés que havia de trucar a en Dalí, el qual no s’ho ha pensat ni un moment en acceptar la nostra invitació. Mireu si ha corregut en arribar que només ha trigat l’estona que nosaltres hem necessitat per berenar unes galetes amb xocolata. Ell ha arribat amb el seu característic bigoti i barretina, i amb un quadre ja dibuixat per emprar a l’intercanvi amb el vigilant. L’únic problema és que fa temps que no pinta i no li queden pintures de color vermell, groc, rosa i blanc, els mateixos colors que ens identificaran amb el nostre grup de serveis, tot aprofitant que en Dalí ens ha regalat a cadascú de nosaltres un rellotge del color del nostre equip. I és que sent Dalí, no ens podia haver regalat cap altra cosa que no fos un rellotge. Ara els nostres grups ja estaven formats, acolorits i només faltava el nom: els Cubistes, els Impressionistes, els Surrealistes i els Minimalistes. Però encara ens faltava el més important: les pintures amb les quals Dalí acabarà el quadre per al vigilant i podrem, d’aquesta manera, recuperar la resta d’obres del museu Traiter. Però com ho farem? Ho haurem de deixar per a més tard, perquè la tarda ha donat lloc a l’hora de les dutxes, que ja ens feien falta, veient com teníem la cara de pintada. I ben nets, pentinats i perfumats ha arribat l’hora del primer sopar: amanida freda de patata, croquetes amb amanida i un iogurt. Ah! I un pastís de llaminadures amb què hem celebrat els aniversaris de l’Ashley i del Dídac. La nit havia caigut sobre el cel de Sant Feliu de Pallerols, i la pluja ens ha donat una treva, quan han arribat els primers jocs de nit d’aquestes colònies. Els Petits i els Mitjans hem vist com els nostres pijames s’havien convertit en uns codis QR que hem necessitat per resoldre diferents enigmes i proves que ens han permès recuperar la nostra roba de nit. Els Grans hem fet el joc de preguntes “atrapa un cigró”. Com veieu, ha estat un dia ben farcit d’activitats i emocions, i això només ha fet que començar, així que amb prou feines hem tingut forces per posar-nos el pijama, rentar-nos les dents i cantar la nostra bonica cançó de bona nit. Una nova aventura ja ha començat, i sembla que serà d’allò més artística. Recuperarem els quadres? Ens visitaran més pintors? Aconseguirem la pintura de Dalí? Tot això encara haurà d’esperar a l’arribada d’un nou sol, amb permís sempre de la pluja, que si ve no ens aturarà. Mares i pares, no patiu que en Kandinski i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!
DIUMENGE 8 DE JULIOL
Aquest matí, com sempre passa després de la primera nit d’unes colònies, ens hem llevat molt abans que cantés el gall. Els monitors ens han ben agraït no necessitar despertador i rebre tota la nostra energia només sortir del llit. En fi… A veure si demà poden apurar una mica més, però tampoc us podem prometre res… I amb el trenc de l’alba ens hem rentat la cara, ens hem vestit i hem baixat al menjador de la casa, on ja ens estaven esperant les galetes, el pa, la xocolata, la melmelada, la llet… Tot el que necessitàvem per recuperar l’energia que havíem perdut despertant als monitors. Mentre esmorzàvem anàvem pensant en totes les sorpreses i aventures que ens esperarien al llarg del dia d’avui. I no hem trigat gaire en viure la primera quan, de nou al pati de la casa, hem escoltat el primer conte matinal de les colònies. El d’avui anava sobre un home que va ser acusat injustament d’assassinat en el regne llunyà on vivia. En veritat era una conxorxa on participaven funcionaris i el jutge, per protegir el vertader culpable, un home molt influent de la cort. El jutge va voler semblar equànime oferint al pobre acusat la possibilitat d’escollir un paper d’entre dos: un on posaria innocent i l’altre que seria el de culpable. Evidentment, en els dos papers el veredicte era de culpabilitat. Però com que l’acusat es va adonar de la jugada, va agafar el paper, se’l va posar a la boca i se’l va empassar. Davant l’enfurismada de tots els presents, l’home va dir que només havien de mirar el paper que quedava al plat, per saber quin havia agafat, quedant lliure davant la sorpresa dels assistents al judici. D’aquesta manera hem après que per més difícil que se’ns presenti una situació, no hem de deixar mai de buscar la sortida ni de lluitar fins a l’últim moment. Després d’aquesta bonica reflexió hem començat els tan esperats serveis. Uns ens hem iniciat fregant els plats, altres escombrant i fregant el menjador, un altre grup hem estrenat netejant les habitacions i, els més afortunats, hem tingut el gran honor de parar als lavabos. El fregalls i les escombres s’han posat a ple rendiment per, en un tres i no res, deixar la casa com si acabéssim d’arribar. Ha estat així com també hem après que si ho fem entre tots sempre és més ràpid, fàcil i divertit. El sol escalfava amb força quan ens hem animat amb un ball, de nou al pati de la casa, just abans de rebre la visita d’en Boccioni, un pintor italià que va néixer el 1882, que es caracteritza per les seves obres futuristes i per la seva devoció per l’esport. És per això que ens ha ofert la possibilitat de participar en unes olimpíades aquàtiques a canvi de seguir rebent pintura per a el Dalí. La veritat és que, amb la calor que feia, hem agraït aquesta proposta. Havíem de dur a terme diferents proves i els monitors ens mullarien si no les superàvem, Guanyaria més pintura l’equip que acabés menys mullat. Els jocs han estat d’allò més variats: fer mímica, uns relleus marejats, passar-se una galeta del front a la boca sense fer servir les mans, un recorregut agafats a un tros de paer higiènic sense que es pogués trencar… Creiem que de poc servia fer-ho bé, perquè al final sempre acabàvem rebent aigua que, per una altra banda, a ningú li ha molestat. Al final tots hem guanyat la mateixa quantitat de pintura, perquè tots hem acabat igual de mullats. I no ha estat pas poc. Després d’acomiadar a en Boccioni i d’assecar-nos una mica sota el sol, ha arribat l’hora de dinar, avui espaguetis amb tomàquet, calamars a la romana amb amanida i un préssec. Amb la panxa ben plena, uns hem fregat els plats, altres hem netejat el menjador i els més afortunats hem fet polseres de fil o hem jugat al voltant de la casa, sempre atents a no perdre cap monitor en alguna sobtada migdiada. La primera part de la tarda ens ha portat un altre pintor de renom: en Hokusai, un artista japonès nascut l’any 1849. Quin home tan estrafolari, i tan graciós alhora! En Hokusai ens ha explicat que a ell també li agrada molt l’aigua i que, de fet, la seva obra més important l’havia anomenada “La gran onada”. Per aconseguir la seva pintura li havíem de fer cas i participar en un seguit de jocs on, a diferència del matí, ara ens mullàvem entre nosaltres. Després de berenar, un tros de pa de pagès amb paté, i quan crèiem que ja no ens mullaríem més per avui, en Hokusai ens ha dirigit cap a la piscina per a una classe d’aquagym. Per fi hem descobert un dels secrets més ben guardats de totes les colònies: com era la piscina! I us ben assegurem que no ha pas decebut! I la classe amb en Hokusai tampoc. Quin fart de riure mentre ens entrebancàvem dins l’aigua i ensopegàvem amb el company del costat. I això ha acabat amb una estona lliure dins l’aigua amb les pilotes de plàstic i els matalassos inflables. Com ja sabeu, i més sent el primer dia de piscina, no haguéssim sortit fins a l’hora de dormir, però després que els monitors ens ho demanessin per vintena vegada hem decidit fer cas i anar cap a les dutxes, les quals ens han retornat el nostre bon aspecte habitual. L’energia tocava a la seva fi, quan ha arribat el sopar: espinacs amb beixamel, aletes de pollastre cuinades amb salsa i una gelatina per postres. I amb les darreres cullerades han arribat en Dalí i el vigilant lladregot del museu. En Dalí ens han agraït tota la pintura aconseguida al llarg de la jornada i ens ha dit que ens la canviaria per llaminadures. Per la seva part, el vigilant ha complert amb el tracte i ens ha retornat els quadres dels dos protagonistes d’avui: un d’en Boccioni i un altre d’en Hokusai. Per fi el museu Traiter tornava a tenir engalanades algunes de les seves parets. Però encara queden molt forats en blanc. Finalment, i davant l’acte de bona voluntat del vigilant, en Dalí s’ha retirat per seguir pintant la seva obra durant tota la nit, ara que ja ha recuperat una mica dels colors que li faltaven. Haurem d’esperar a demà per veure com progressa aquesta obra inèdita que ara penja en blanc a l’entrada del museu. La nit sobre Sant Feliu de Pallerols encara ens ha portat més activitats. Els Petits hem fet un munt de jocs moguts, a veure si així acabàvem ben cansats. Els mitjans hem fet un “ara caic” d’allò més divertit, i hem caigut un munt de vegades. Els Grans hem jugat al contrabandista, intentant passar el nombre més gran de productes d’un lloc a un altre, sempre enmig de la foscor. L’efecte del sopar s’ha començat a passar i només en ha quedat energia per posar-nos el pijama, rentar-nos les dents i cantar la nostra bonica cançó de bona nit des de dins dels sacs. Avui ja hem aconseguit recuperar dos quadres, però encara en volem molts més! I molts més són els dies que tenim per endavant per jugar, riure, compartir, conviure… En definitiva, per omplir amb un munt de pintures de colors. Mares i pares, no patiu que en Boccioni, en Hokusai i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!
DILLUNS 9 DE JULIOL
El llevar-nos d’aquest matí ha estat bastant diferent al d’ahir. Avui ja han estat els monitors els qui han necessitat fer trontollar el museu Traiter amb la música a tot drap, per tal de fer-nos sortir dels nostres sacs. Finalment ho han aconseguit i amb els ulls mig clucs ens hem rentat la cara, però els hem obert de cop quan hem vist que teníem tota la cara pintada. Com que ja anàvem prou bruts només llevar-nos, els monitors ens han dit que aprofitéssim per posar-nos la roba vella que portàvem, no fos cas que… Després d’aquesta dubtosa sorpresa, ens hem dirigit cap al menjador. La segona sorpresa ha estat comprovar com en Dalí ha començat a complir amb la seva paraula i aquesta nit ha estat donant color al seu quadre. Encara li queda molt, però per ser el principi no ha estat pas gens malament. La següent alegria no ha trigat en arribar, quan hem vist que en Dalí també havia complert la segon part del tracte canviant-nos tota la pintura que li vam donar per llaminadures que ha deixat dins el recipient del nostre grup. Però per degustar-les encara haurem d’esperar a recuperar la resta de la pintura i dels quadres del museu. I tot això ha passat abans que ens rebés l’esmorzar: llet, galetes, xocolata, melmelada… La primera dosi d’energia del dia estava més que assegurada amb tot això, i ja estàvem preparats per anar al pati de la casa a escoltar el conte d’avui. Una parella s’acaba de traslladar a una nova casa. La dona cada matí observa esparverada com de bruts estan els llençols de la veïna que els té estesos a la finestra del davant. Un dia quan mira per la finestra veu que els llençols estan nets. Per fi pensa la dona! Què bruta era la veïna. Però la sorpresa arriba quan el marit li fa saber que quan s’ha llevat ha netejat els vidres de la finestra que estaven molt bruts. Amb això hem après que abans de criticar als altres, és bo veure els nostres defectes i que ningú és perfecte. El matí anava avançant i havia arribat un dels moments més desitjats de cada jornada: els serveis. Qui tindria l’honor de fer front a la neteja dels lavabos? No hem trigat en esbrinar-ho, amb la conseqüent enveja cap al grup seleccionat. La resta ens hem hagut de conformar amb escombrar les habitacions o el menjador i amb fregar els plats. Què hi farem…! Demà serà un altre dia i els lavabos ens estaran esperant al mateix lloc. De tornada al pati del museu, ha sonat la música i ens hem animat amb un ball, mentre sense saber d’on han començat a aparèixer pintors que s’han anar unint a la nostra festa. La Frida Kahlo ha vingut des de Mèxic i el seu color preferit és el rosa. Per a la Helen Frankenthaler, d’Estats Units, el millor color és el groc. En Pollock també ha vingut d’Estats Units, però el seu color preferit és el blanc. Finalment, Arcimboldo, d’Itàlia, ens ha dit que per a ell no hi havia millor color que el vermell. I així, enmig del ball, ha començat la seva baralla per intentar que en Dalí, que s’ho mirava d’allò més estorat, fes servir de manera predominant el seu color preferit per pintar el nou quadre. Evidentment, no s’han posat d’acord i ens han demanat ajuda per decidir quin seria el color estrella de l’obra del Dalí. Faríem una batalla de colors, on cada grup podria pintar a la resta amb el color del seu grup que, casualment, coincidien amb els colors preferits dels quatres pintors que ens estaven visitant. Però per això ens faltava la munició que la podríem bescanviar amb els punts aconseguits, gràcies a trobar unes targetes i els típics ous de colors característics de l’obra de Dalí pels voltants del museu, o contestant unes preguntes sobre el nostre esplai. Ens ho hem passat d’allò més bé, alhora que anàvem acumulant punts i, per tant, munició. Ja ben equipats, la gran batalla ha començat i no hem deixat res sense pintar. Groc per aquí, rosa per allà, vermell més amunt i groc per avall tot s’ha anat cobrint de colors i, per pena dels monitors, no només els nostres cossos. Hauríem de veure com hem deixat de decorades les fins ara avorrides parets del museu. Esperem que al propietari li faci tanta gràcia com a nosaltres quan ho vegi. Finalment, els guanyadors han estat els monitors que anaven amb el color verd. Tot i això, creiem que la seva munició era una mica desproporcionada respecte a la nostra, però no ens hem queixat, perquè ja ens anava bé quedar ben acolorits de dalt a baix. El sol ens ha acompanyat al llarg de tot el matí i ens ha servit per assecar-nos abans d’anar a dinar, avui arròs amb tomàquet, frankfurts amb patates i meló. Estava tot boníssim i hem recarregat del tot l’energia. Mentre uns fregàvem els plats i els altres recollíem el menjador, uns quants hem intentat sortir al pati de museu, però la cosa s’ha complicat quan una gota ha donat pas a una altra i aquesta al gran diluvi que ha caigut sobre els nostres caps i que ens ha acompanyat al llarg de tota la tarda. Com pot ser que plogui en unes colònies d’estiu? Però no us preocupeu, que res no ens farà decaure i les polseres de fil també es poden fer dins del museu. I tots junts altra vegada a la sala principal del museu, veient per la finestra com la pluja no donava treva, ha aparegut el famosíssim Van Gogh. Ens ha explicat que no entenia com podia ser que aquest museu no tingués botiga de records, com tenen tots els museus del món, i ens ha proposat obrir-ne una per vendre samarretes. Però per això les hauríem de fer nosaltres mateixos, inspirant-nos en la seva obra insígnia, el quadre “La nit estrellada”. Veient la feina que se’ns venia a sobre hem agafat forces amb el berenar, galetes amb xocolata, i ens hem posat a treballar. Ens hem fet un fart de lligar samarretes i de passar-les per un tint blau que simulava el cel del quadre de Van Gogh. Encara haurem d’esperar que s’assequin i acabar-les de decorar per veure el resultat final, però segur que lluiran d’allò més bé a la nova botiga del museu Traiter. I el final de la tarda, com cada dia, ens ha portat les dutxes, que ens han retornat la nostra bona olor habitual i ens han servit per acabar de treure els restes de pintura que encara ens quedaven. Les forces començaven a decaure quan les hem reactivat amb el sopar: cus cus, peix amb amanida i natilles casolanes. La pluja ens ha seguit acompanyant fins aquí, ara amb menys intensitat, i la tarda s’ha convertit en nit. Tots junts, a l’interior del museu, però en una sala amb unes grans finestres que ens permetien veure l’exterior, hem esperat la visita altra vegada de la Frida Kahlo, la Helen Frankenthaler i en Van Gogh, que ens han felicitat per la feina feta i ens han donat tres nous quadres que havien recuperat del vigilant del museu, el qual estava molt impressionat amb la feina que està fent Dalí a les nits. També ens han fet entrega de la corresponent pintura, per tal que Dalí pugui continuar la seva obra i nosaltres puguem seguir acumulant llaminadures. Una vegada ens hem quedat sols, hem cantat al voltant de la guitarra i hem escoltat bonics contes sobre estels. No calia que els veiéssim per poder-los imaginar. I igual com els estels es van apagant, els nostres ulls s’han anat tancant i amb prou feines ens han quedat forces per rentar-nos les dents, posar-nos el pijama i cantar la nostra bonica cançó de bona nit. Diuen que després de la tempesta sempre arriba la calma, així que esperem que demà el sol torni a lluir amb forces sobre el cel de Sant Feliu de Pallerols. I si no és així, no us preocupeu que la llum i la diversió ja la posarem nosaltres. Mares i pares, no patiu que en la Frida Kahlo, la Helen Frankenthaler, en Pollock, l’Arcimboldo, en Van Gogh i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!
DIMARTS 10 DE JULIOL
Avui quan ha sonat la música per la megafonia del museu ens ha costat més llevar-nos. Anem notant el pas dels dies i de totes les aventures viscudes, però també sabem que no tenim temps per perdre si ho volem aprofitar, així que hem sortit del sac, ens hem rentat la cara, ens hem vestit i hem baixat cap al menjador. Igual que va passar ahir, en Dalí a tornat a complir amb la seva paraula i ha pintat un altre tros del quadre amb la pintura que li vam donar i que ens ha canviat per llaminadures. Aquest matí brillava el sol i com que ja us hem explicat que està sent car de veure, hem decidit esmorzar al pati del museu. Això sí, encara que fos a l’aire lliure, no ens ha mancat de res: llet, xocolata, galetes… Com cada matí, la primera dosi d’energia del dia estava ben assegurada. Amb la fi de l’esmorzar ja sabíem que el tocava… Els esperats serveis! I avui els encarregats dels lavabos encara han tingut un motiu més d’alegria: els grups encarregats de recollir el menjador i de rentar els plats no caldria que ho fessin, perquè com havíem esmorzat fora, no havíem embrutat res de dins. Pobrets… Què avorrits estaran mentre la resta escombrem tota la casa o passem les baietes per les piques. Però com que no som gent envejosa i ens alegrem de les coses bones que els hi passen als altres, en un obrir i tancar d’ulls ja teníem la feina enllestida. De nou tots junts al pati del museu, i just quan estàvem a punt de començar la primera activitat del matí, ha aparegut un altre pintor: en Joan Miró. Ens ha explicat amb una mica de tristor que a ell el vigilant del museu li va robar un mosaic que havia composat fa molts anys: “El pla de l’os”. En la seva ràpida fugida pels camins del voltant del museu havia anat perdent les petites peces que el formaven i ara ja no es podia admirar aquella gran obra. A més a més, calia recuperar-les si volíem seguir acumulant pintura per a en Dalí i llaminadures per a nosaltres. Com us podeu imaginar, no ens ho hem pensat ni un segon i ens hem ofert a ajudar-lo immediatament. Però el sol, afortunadament, seguia brillant amb força sobre Sant Feliu de Pallerols, així que si volíem emprendre la recerca ens hauríem d’equipar. No sabíem pas que ens trobaríem ni quant de temps estaríem fora del museu. Els monitors, ràpidament, s’han posat a preparar entrepans, mentre nosaltres ens fèiem la motxilla: la cantimplora, la gorra, la crema solar. No ens hem deixat res per posar a dins. Ara sí que ja ho teníem tot i no podíem perdre més temps, així que un peu ha seguit a l’altre, alhora que cada vegada el museu s’anava veient més petit a les nostres espatlles. No hem hagut de caminat gaires metres, abans de trobar la primera peça. I des d’aquesta ja hem vist la següent. I des d’aquesta una altra… Hauríeu d’haver vist quines corredisses per ser els primers en arribar i tenir el gran honor de ser els dipositaris d’una de les peces del mosaic d’en Miró. I així, anant fent, anant avançant, hem arribat fins a un petit rierol on ens hem pogut refrescar una mica sota l’ombra dels arbres. Però la parada no ha durat gaire estona, ja que en Miró esperava impacient i no el podíem decebre. Entre arbres i flors, envoltats de natura per tot arreu, i de peça en peça, hem arribat fins a l’ermita de Sant Iscle de Colltort, on ens estava esperant el Miquel Àngel. Era un lloc molt bonic i dins s’hi estava d’allò més fresc, així que hem aprofitat per fer una Missa i reflexionar sobre la importància de descobrir tot allò que tenim al nostre interior. Després de tant exercici, començàvem a tenir molta gana, així que hem obert les bossetes que ens havien preparat els monitors abans de sortir: entrepans més grans que nosaltres, sucs, fruita, galetes, xocolata. No hi faltava de res! Així sí que dona gust arribar al final del camí. Bé, no exactament el final, ja que encara restava la tornada al museu, i no ens volíem allargar gaire, no fos cas que tornés a ploure com cada tarda. I ha estat així com hem emprès el camí de tornada, desfent les passes que havíem fet al matí, i tornant a fer una breu pausa al rierol. El darrer tram l’hem fet bastant ràpid, ja que ha corregut el rumor que si quan arribéssim no plovia ens podríem banyar a la piscina. I així ha estat! Després de passar per les habitacions per posar-nos el banyador hem anat directes cap a l’aigua. Ens ho havíem ben guanyat. I quan pensàvem que la cosa no podia anar millor, els monitors ens han portat un gelat de gel. Ara sí que ja no podíem demanar res més. Tot esforç té la seva recompensa. La tarda avançava cap a la nit, però encara donava més de sí i, ja fora de l’aigua, hem rebut la visita d’una nova pintora: la Yayoi Kusama, una artista japonesa molt famosa per emprar punts ens les seves obres. Ens ha explicat que ella ja intuïa que alguna cosa li passaria a la seva obra i havia tingut la precaució de tallar-la en trossos i amargar-la en un immens mural de punts. Però ho havia fet tan bé que ara no trobava les parts. Una vegada més, i fent gala de la nostra generositat, ens hem ofert a recuperar-la (esperant obtenir la nostra recompensa en llaminadures, és clar). En petits grups, hem anat entrant a la sala principal del museu que s’havia convertit en una carpa gegant plena de punts de colors i llums per tot arreu. Ens hem quedat ben meravellats davant la gran creativitat de la Yayoi. I una vegada més hem sortit victoriosos del repte: hem trobat tots els punts del seu quadre! Avui les dutxes no podien esperar més, perquè l’aigua de la piscina no ho esborra tot, i el sabó es feia necessari després de tanta activitat. Com ja us hem dit, la sala principal del museu estava ocupada per una carpa de colors, així que… On soparíem? Doncs una vegada més, els monitors han resolt el problema, tot repartint a cadascú una capseta amb una hamburguesa que ens podríem menjar fent una rotllana al pati del museu. I hem pogut escollir que li volíem posar: tomàquet, enciam, formatge, quetxup… Ni en les millors hamburgueseries estan tan bones. I per postres, un iogurt. Amb les darreres mossegades, el sol s’ha acomiadat de nosaltres, donant pas a la lluna. Avui estàvem realment cansats així que els monitors ens han dit que ens poséssim els pijames. Ja ens volien enviar a dormir? Hem vist que no quan també ens han dit que no oblidéssim agafar les màrfegues i baixar-les a la sala principal del museu on, quan hem arribat, tenia instal·lada una pantalla gegant. Podríem dormir tots junts, mentre vèiem una pel·lícula: Nit al museu. El vigilant d’un museu havia de passar tota una nit, veient com les obres cobraven vida quan només estava ell. Hem de reconèixer que alguns de nosaltres no hem aguantat més de cinc minuts, però d’altres hem estat desperts més enllà del crèdits finals. Finalment, la son s’ha apoderat de tots nosaltres, mentre esperem l’arribada d’un nou sol. Quines aventures ens portarà l’equador de les colònies? Vindran més pintors? Tornarem a menjar fora? Tampoc tenim pressa en esbrinar-ho, perquè els que sí que sabem segur és que demà seguirem estant tots junts. Mares i pares, no patiu que en Miró, la Yayoi Kusama i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!
DIMECRES 11 DE JULIOL
Avui el dia ha començat tal com el vam acabar ahir, tots junts a la gran sala del museu. Què macos són els monitors que ens han deixat dormir mitja hora més! Però aquest regal comportava que tot ho havíem de fer més de pressa, així que sense temps per perdre hem recollit les nostres màrfegues i ens hem dirigit cap a les habitacions per vestir-nos, rentar-nos la cara… En fi… El que fem cada matí. Ah! I també hem comprovat que, novament, en Dalí ens havia pintat un tros més de la seva obra i ens havia deixat llaminadures en senyal d’agraïment per tota la feina feta. Com que la gran sala del museu encara no estava llesta del tot i faltava posar les taules al seu lloc i escombrar les restes de crispetes que ens van fer els monitors durant la pel·lícula, hem decidit que, aprofitant el sol que feia, el millor seria tornar a esmorzar al pati del museu. Ens està agradant això de prendre a l’aire lliure la primera dosi d’energia del dia. I llet per aquí, suc per allà, hem anat omplint les nostres afamades panxes. Tot seguit, com cada matí, hem escoltat un bonic conte. Avui tractava sobre una senyora que mentre espera en un aeroport que surti el seu vol es compra unes galetes i un llibre, que deixa al seient del costat. En aquell moment seu un home en la cadira del costat on ha col·locat les coses i agafa una galeta. Ella no s’ho pot creure i també n’agafa una. El senyor en torna a agafar una i la senyora enfurismada n’agafa una altra sense atrevir-se a dir-li res. Finalment el senyor parteix la darrera galeta i deixa la meitat sobre el paquet buit, perquè se la mengi la senyora. No s’ho podia creure! Quin home tan descarat! Quan la dona puja a l’avio i mira dins la seva bossa, veu sorpresa com té el seu paquet de galetes intacte, tancat! Ja no tenia temps de demanar perdó per la seva equivocació. Ha estat així com hem pogut reflexionar sobre quantes vegades a la nostra vida traiem conclusions, en comptes d’observar millor. Quantes coses no són exactament com pensem sobre les persones. I encara donant voltes sobre això, han aparegut en Pollock i n’Arcimboldo, els personatges que, si recordeu, ja van venir fa dos dies. Ens han explicat que els dos són boníssims pintors, però una mica bruts treballant. A més a més, a l’Arcimboldo li agrada molt fer retrats composats amb el dibuix de menjars. Una cosa molt estranya… En definitiva, volien que experimentéssim el mateix que ells sentien en els seus tallers, així que ens han demanat que ens tornéssim a posar la roba de tacar. I sort d’això, perquè hauríeu de veure com hem quedat… Hem hagut de trobar estrelles de mar dins d’una piscina plena d’algues, fer pastissos de nata sobre els nostres cossos, jugar al twister, però sobre cercles de maonesa de colors i beure uns líquids de colors que queien del cel. I com si això fos poc, encara hem hagut de lliscar muntanya avall sobre un tobogan que… Podríem dir que no ha servit pas per netejar-nos. Ha estat d’allò més divertit poder fer el que no ens deixeu fer a casa, i embrutar-nos sense por, sense patir per la roba. Perquè només acabar amb aquest peculiar taller de pintura hem llençat tota la roba, ens hem passat una aigua i de cap a la piscina per aprofitar el sol que brillava amb força. El matí ha estat molt intens i l’energia arribava a la seva fi, però hem pogut remuntar gràcies al dinar: espaguetis a la carbonara, barretes de peix amb amanida i un tall de síndria. Si ho recordeu, aquest matí no hem fet serveis gràcies a l’arribada sobtada dels dos pintors, però ara sí que no ens n’hem escapat. I és que després de l’activitat del matí calia posar-se de valent. A poc a poc i entre tots, entre plats, escombres, baietes i draps, hem retornat al museu el seu bon aspecte habitual que ens ha permès guanyar-nos el permís dels monitors per anar cap al pati a jugar una estona. Però ha estat una estona breu, perquè just quan acaben els darrers, ha aparegut el gran pintor Pablo Picasso, amb el seu característic accent andalús, i ens ha explicat que la vida de l’artista és molt dura, perquè quan et compren un quadre tens molts diners, però també hi ha temporades no tan bones en què has de buscar altres alternatives, altres feines, altres negocis. I ell volia que practiquéssim amb un munt de possibles opcions per guanyar-nos la vida. És per això que ens ha repartit en sis grups i a cadascun ens ha assignat una paradeta: fer teatre, fer massatges, organitzar jocs, un supermercat… D’aquesta manera, es podia guanyar diner per gastar en altres paradetes. Havíem de treballar molt si volíem aconseguir molt diner per poder gastar en les botigues dels nostres companys, i encara més si volíem passar pel supermercat a comprar-nos el berenar. Quan han tancat les paradetes, havent demostrat a en Picasso tot el que érem capaços de fer, hem tornat a la piscina per gaudir dels darrers rajos de sol del dia, i així ha estat, ja que abans de sortir de l’aigua ha tornat a diluviar sobre els nostres caps. Aigua amunt i aigua avall, més aigua a les dutxes, on ara sí, ens hem netejat amb més dedicació que al matí per sortit ben pentinats i perfumats. Com que no podíem sortit al pati, només en quedava fer polseres de fil a una de les sales del museu,i mentre esperàvem l’arribada de l’hora de sopar, avui pizza casolana i préssec en almívar. La pluja seguia caient sobre Sant Feliu de Pallerols i els núvols no ens deixava veure la lluna que ja ens vigilava sobre el cel, quan ha aparegut el Dalí per agrair-nos la pintura aconseguida al llarg del dia d’avui i tots els quadres que havia retornat el vigilant gràcies al nostre esforç. De ben segur que demà el quadre creixeria de colors i els nostres recipients de llaminadures també. Amb aquesta il·lusió hem començat les darreres activitats de la jornada. Els Petits hem fet una festeta del pijama. Els Mitjans hem fet un Scape Room on havíem de sortir de l’habitació abans d’una hora si volíem aconseguir l’antídot del verí que ens acabàvem de prendre. No patiu que finalment hem resolt tots els enigmes i hem obert tots els cadenats necessaris per alliberar-nos. Els Grans hem fet uns quants jocs fora de la casa aprofitant una breu treva de la pluja, i quan l’aigua ha tornat hem aprofitat per explicar històries de por a l’habitació. I com que amb la pluja ja tots rondàvem per dins de la casa, només ens ha quedat posar-nos els pijama, rentar-nos les dents i cantar la nostra bonica cançó de bona nit. O això pensàvem just abans que tornés a aparèixer en Dalí que anava a pintar la porció de quadre d’avui. I no direu què li ha passat…!!! Just quan anava a baixar les escales cap a la sala del museu on té la nova obra se li ha caigut el seu rellotge de fang, esclatant en mil trossos. En aquell moment, ha començat a cridar, fora de sí, que sense el rellotge el temps es tornaria boig. Què voldria dir amb això? Què passarà ara amb el temps? Creiem que per esbrinar-ho haurem d’esperar l’arribada d’un nou dia. Avui hem travessat l’equador de la nostra aventura, però un munt de sorpreses encara estan per venir, un munt de quadres esperen ser retornats a les parets del museu Traiter. Ens queden molts dies per gaudir, riure i, el més important, per estar tots junts. Mares i pares, no patiu que en Pablo Picasso i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!
DIJOUS 12 DE JULIOL
Quan ens hem despertat no hem tingut cap dubte del que havia passat… Ara ja enteníem què volia dir en Dalí amb allò que el temps es tornaria boig per haver-se trencat el seu rellotge de fang. I és el que dia no ha començat començant, sinó que ha començat acabant! Era això possible? Doncs sí, perquè en unes colònies tot és possible. Els monitors han entrat a l’habitació cantant la nostra bonica cançó de bona nit. Els més petits anàvem ben trasbalsats, mentre els grans ja intuíem la jornada que teníem per endavant, o millor dit… Cap enrere. Quan estàvem tots junts al patí del museu, ha aparegut un personatge del gran pintor Munch: el Crit! I, és clar, ha arribat cridant com si no hi hagués demà. Ens ha explicat que, aprofitant la foscor de la nit, havíem de buscar amb les nostres lots el monitors amagats dins la casa. Quan els trobéssim, cadascun d’ells ens faria una ratlla al braç. Ja podíem mirar bé per tots els racons si volíem lluir les marques de tots els monitors. I no ha estat fàcil, perquè la nit era tancada i no entrava ni un raig de claror. Finalment ho hem aconseguit i ja hem pogut anar a la gran sala del museu per rebre la darrera dosi d’energia del dia. Aquesta nit hem sopat un flam per postres, croquetes i sopa de colors. I com cada dia, han arribat les dutxes que, no ens enganyem, no ens feien gaire falta, però l’horari és l’horari i ara és el que tocava. I ben nets i polits ens hem posat el banyador per anar directes cap a la piscina. El sol lluïa amb força sobre el cel de Sant Feliu de Pallerols, així que hem pogut estar una bona estona dins l’aigua jugant amb tots els nostres amics. El dia avançava… Bé, no… Tirava enrere i, per tant, ha arribat l’hora de berenar una boníssima xocolata desfeta amb melindros. Se’ns han posat uns bigotis més grans que els del Dalí. Quan ja teníem la panxa plena, quan ja no ens cabia ni un melindro més, precisament ha estat ell qui ens ha vingut a veure, en Dalí. Ens ha dit que, tal com ja sabíem, el temps s’havia tornat boig des que se li va trencar el rellotge de fang. Així doncs, l’única manera possible de tornar a posar el temps a l’hora era que cadascú es fes un rellotge de fang com el que a ell se li havia trencat la nit anterior. No ens ho hem pensat ni un moment, perquè viure un dia al revés està molt bé, però quedar-se així per sempre ja és una altra cosa. Ens han quedat d’allò més bonics. Ara encara haurem d’esperar que s’assequin i veure què li semblen al Dalí les nostres creacions. De tornada al pati del museu ha arribat el moment de fer els serveis diaris. Ja veieu que por molt que el dia faci coses rares amb l’horari, els monitors tenen ben ubicat quan s’han de rentar els plats, fregar el menjador, netejar els lavabos… Però com que cada dia tenim més pràctica, en un tres i no res ho hem tingut enllestit. El dia seguia tirant enrere i començàvem a estar una mica perduts… Què toca un dia normal abans d’aquests serveis? I ha estat així quan hem tornat a la gran sala de Traiter per rebre la següent dosi d’energia del dia amb el dinar: pinya en almívar per postres, crestes de tonyina i amanida de cigrons. No sabem per què, però avui tot anava molt de pressa. Cap enrere, però a tota velocitat. El matí ens ha portat diferents activitats per a cada grup. Els Petits hem buscat un tresor després d’escoltar la llegenda de Mas Coll de Dalt. Els Mitjans, com que era el dia al revés, ens hem posat les dessuadores dels monitors i ens hem convertit en ells per preparar-los una activitat. Els Grans hem fet una gimcana medieval per descobrir un quadre de Christine de Pizan. I altra vegada els serveis, aquesta vegada posant-nos-hi a fons amb els plats i la neteja del menjador. Amb la feina feta hem reflexionat amb el conte d’aquest matí. Avui tractava sobre un aiguader que cada matí portava dues gerres des del riu fins a casa, una perfecta i una d’esquerdada. Quan arribava a casa, la gerra perfecta portava tota l’aigua i la trencada només la meitat. Això feia avergonyir a la pobre gerra trencada, la qual un dia va demanar perdó a l’aiguader per la seva imperfecció. Va ser aleshores quan l’aiguader li va explicar que havia plantat llavors al llarg de tot el camí i que gràcies a les seves imperfeccions sortien flors que ell collia per decorar la casa. Així hem après que tots nosaltres tenim esquerdes, no som perfectes, només en cal aprofitar les nostres limitacions en comptes de patir-les, per tal de treure d’elles el millor profit. Abans del conte, un dia com cal, no pot començar d’altra manera que amb un bon esmorzar: llet amb xocolata i “torrijas” casolanes. Estava tot d’allò més bo! Quan ja pensàvem que l’únic que ens quedava era llevar-nos, els monitors ens han fet una sorpresa final… Amb la “calor” que feia de bon matí i el sol que “brillava” amb força, no ens quedava altra alternativa que anar a la piscina, així que ens hem posat el banyador, la crema i cap a l’aigua. Finalment, el dia ha començat, així que ens hem posat el pijama, ens hem ficat dins del sac i hem escoltat la música que ens desperta cada matí. Quina disbauxa de jornada! Ja no sabem si ens hem de llevar o d’anar a dormir. Perquè només la màgia d’unes colònies ens permet viure un dia al revés. I, com sempre, el més important, és que ho hem tornat a viure tots junts. Encara ens queden uns quants dies per endavant i moltes ganes de viure’ls plegats. Mares i pares, no patiu que en Munch i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui comença, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!
HORARI DEL DIA AL REVÉS
9:00 Bona nit
9:30 Activitat de nit
10:30 Sopar
11:30 Dutxes
12:30 Piscina
13:30 Berenar
14:00 Activitat tarda
16:00 Temps lliure + Serveis
17:00 Dinar
18:30 Activitat matí
19:30 Serveis
20:15 Pregària
20:45 Esmorzar
22:00 Piscina
22:30 Temps lliure
23:30 Bon dia
DIVENDRES 13 DE JULIOL
Aquest matí ja no sabíem si ens llevaríem, si aniríem a dormir o què passaria. I precisament això és el millor d’unes colònies, no saber mai què vindrà. Però el cas és que ens hem despertat al so de la música de cada dia. De seguida ho hem tingut clar, el dia al revés havia acabat. La confirmació l’hem tinguda només sortir de l’habitació, on ens estava eperant en Dalí per explicar-nos que ja havia vist tots els rellotges de fang que havíem fet el dia anterior. Ens ha dit que eren tots molt bonics i que encara ho serien més quan els pintéssim. Amb tot, ja servien per tornar a posar a l’hora el dia i poder continuar amb la recerca dels quadres de manera normal, amb el dia ben endreçat. Ah! I també ens ha dit que havíem recuperat el quadre de Munch, gràcies al joc que havíem fet el dia d’ahir. No hi havia millor manera de començar la jornada. Amb tantes emocions, els monitors ens han hagut de recordar que ens havíem de rentar la cara, vestir-nos i baixar a la gran sala del museu per esmorzar. Llet, galetes, xocolata, melmelada… Com cada matí, no ens ha mancat de res. De tornada al pati del museu, la reflexió d’avui tractava sobre un escombriaire que li agradava molt pensar metre feia anar la seva escombra. Tothom pensava que estava boig, perquè davant les preguntes que ell creia que no mereixien resposta, callava; davant les preguntes que sí la mereixien, ell pensava la resposta el temps que fes falta. Quan havia d’escombrar un llarg carrer, mai pensava en el carrer sencer, sinó que només ho feia en l’escombrada següent. Aleshores és divertit i això és important, perquè la feina es fa bé. És així com t’adones que pas a pas has escombrat tot el carrer sense saber ben bé com ho has fet i no t’has quedat sense alè. I amb aquest pensament al cap ens hem disposat a fer els serveis, a poc a poc, sense pensar en el final, per gaudir de cada moment i fer la feina ben feta. I així ha estat, més o menys… Els dies al museu comencen a passar factura, i cada dia que passa costa més fer retornar a totes les estances el seu bon aspecte habitual. De tornada al pati del museu ha paregut de nou en Dalí per dir-nos que havia pensat que podríem fer uns jocs, on ens podríem apostar les llaminadures aconseguides fins ara i prendre les llaminadures dels altres grups. Ens ho hem passat d’allò més bé bevent aigua sense les mans, inflant globus fins a esclatar-los, posant-nos un globus de piscina en el menor temps possible, posant-nos totes les galetes possibles a la boca… Hauríeu d’haver vist com ens enfadàvem quan algun grup ens prenia les llaminadures i la nostra cara de satisfacció quan érem nosaltres qui les enxampàvem. El sol brillava amb força, potser el dia que més, i no hem trobat millor solució per fer passar la calor que estar una bona estona a la piscina entre matalassos i pilotes inflables. Ben eixugats i vestits de nou ha arribat l’hora de dinar, avui barbacoa i un gelat. Quin dinar… No podíem haver acabat més plens. I estava tot boníssim. Després de rentar els plats i fregar el menjador ens hem disposat a donar color als rellotges de fang que ja teníem mig enllestits i que ens han permès aquest matí tornar a posar el dia com tocava. Ens han quedat d’allò més bonics. Ja veureu que bé que quedaran al lloc destacat que reservareu per a ells al menjador de casa. El berenar, tots junts en rotllana al pati del museu, ha donat lloc a la piscina vespertina, tot aprofitant el darrers rajos de sol. I d’aquí, a les dutxes, d’on hem sortit ben nets i perfumats i per anar a sopar, aquesta nit amanida russa, empanadilla casolana i macedònia. La nit ja havia caigut sobre Sant Feliu de Pallerols quan hem tingut una de les sorpreses més grans de la nostra estada al museu. No direu mai el que ha passat. Recordeu la pel·lícula que vam veure la nit que vam dormir plegats? Aquella en què els quadres cobraven vida… Doncs això mateix és el que ha passat aquesta nit. Els quadres han cobrat vida. I és clar, depenent del quadre no passava res, però és que també ha cobrat vida el quadre de “La gran onada” de Hokusai. Si volíem que la gran onada no ens enxampés, havíem de fer tornar als seus marcs la resta de quadres que voltaven pel museu i els seus afores. Per retornar a “La nit estelada” de Van Gogh havíem d’escoltar el conte que els estels ens explicaven i fer-nos amics cadascú d’un d’ells i guardar-lo per sempre. El “Projecte III” de la Yayoi Kusama, l’artista dels punts, no podia tornar perque`havia sortit amb el perfil contrari a com estava al quadre i l’havíem de fer riures, perquè es posés a lloc. “El Crit” de Munch ha tornat ajudant-la a perdre la por, tot donant una volta pel bosc equipats amb les nostres lots. “El dinamisme d’un ciclista” de Boccioni només podria tornar si ajudàvem al ciclista, tot traient les pedres del camí. Finament, d’un en un, tots els quadres han anat retornant als seus marcs i, d’aquesta manera, hem impedit que la gran onada es fes amb el control de la casa. Bé… No del tot! I és que mentre ens anàven visitant els diferents quadres, ens hem hagut de posar el banyador, perquè algunes petites onades sí que s’han fet presents i les esquitxades sobre nostre també. Quadres a lloc i eixugats de nou, ja només ens han quedat forces per posar-nos el pijama, rentar-nos les dents, ficar-nos dins dels sacs i cantar la nostra bonica cançó de bona nit. Demà viurem el darrer dia complert de les nostres colònies, de la nostra aventura. Demà encara tindrem una altra oportunitat d’ajudar al Dalí i, el més important, d’estar tots junts. Ens queden poques hores, però us assegurem que les ben aprofitarem! Mares i pares, no patiu que els quadres i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!
DISSABTE 14 DE JULIOL
Aquest matí quan ha sonat la música que indicava el final del nostre son no hem volgut pensar-ho gaire, perquè avui és el darrer dia d’aquestes colònies i no teníem temps per perdre. Així que ràpidament hem sortit dels nostres sacs, ens hem rentat la cara, ens hem vestit i hem baixat a la gran sala del museu, on ja ens estava esperant la primera dosi d’energia del dia. Com cada matí, la llet, la xocolata, les galetes, la melmelada…, han fet que l’inici del dia fos una mica menys feixuc. La darrera reflexió d’aquestes colònies ha tractat sobre una escola que organitza unes olimpíades. En la darrera prova, la dels cent mestres llisos, van participar deu nens i nenes. El seu professor els hi va dir que el més important no era guanyar, sinó que tots arribessin a la meta. Només donar el tret de sortida la penúltima nena va caure, pelant-se els genolls. Va ser aleshores quan el darrer participant es va aturar a ajudar-se. Quan la resta es van adonar, van girar cua per agafar entre tots a la nena i alçar-la en braços fina a la meta, traspassant junt la cinta final. I és que per sobre de qualssevol competició, sempre estan els amics. L’últim conte ha estat aquest, però el que no hem fet encara per darrera vegada han estat els serveis, ja que demà haurem de deixar el museu, tal com el vam trobar quan vam arribar, ara fa una setmana. Però avui ja tocava encaminar la feina, així que ens hem esmerat de valent amb els draps, les escombres, les valletes… I els lavabos, és clar! Amb la satisfacció del deure complert, hem començat les activitats del matí. Els Petits i els Mitjans hem fet un taller d’Slime, una massa viscosa amb què podrem jugar quan tornem a casa. Sembla mentida el que hem pogut fer barrejant detergent, pegament, colorant, líquid de lentilles i boletes de plàstic. No ha estat feina fàcil, perquè era d’allò més enganxifós, però amassant amassant ho hem fet. Els Grans hem fet diferents jocs d’aigua: Jugar al mocador, però amb globus d’aigua, curses de sacs gegants i una mica humits, jugar a bàsquet amb pilotes d’aigua… Avui hem tingut la sort que el sol tornava a brillar amb força, així que una vegada hem anat acabant ens hem dirigit a la piscina. Ens queden poques hores i hem d’aprofitar el que no tenim a casa. Què bé s’hi està sense sortir-ne. Al final sempre acabem demanant cinc minuts més. I tant apurem que se’ns ha fet l’hora de dinar, avui cigrons cuinats, pollastre a la planxa amb amanida i per postres un plàtan. La primera hora de la tarda ens ha portat la netejada de plats i fregada del menjador ja habituals, mentre d’altres fèiem polseres de fil o improvisàvem un partit de futbol al pati del museu. I així hem anat fent fins que, de sobte, ha aparegut un altre personatge, un altre pintor, el mateix Andy Warhol en persona. Ens ha proposat que ens donaria pintura si confeccionàvem unes postals seguint la seva peculiar tècnica pictòrica, records que més endavant podríem regalar a un company d’aquesta aventura. Ens ha semblat molt bona idea i cinc minuts més tard ja estàvem al taller del museu amb les cartolines, les fotografies, les pegues i els colors. Hem estat una bona estona escarrassant-nos amb les nostres creacions, fins que ha arribat l’hora de berenar i… Sorpresa! Dins la xocolatina que acompanyava les galetes ens hem trobat el nom de la persona a qui li regalaríem la postal. Ara ja les podíem dedicar. A mesura que anàvem acabant de fer-les, mentre d’altres també acabàvem les samarretes de Van Gogh que lluirem demà quan tornem, hem anat a la piscina a remullar-nos fins a l’hora de les dutxes, la darrera dutxa d’aquestes colònies. Havíem de tancar bé els nostres sabons i esbandir les esponges abans de posar-les definitivament a les motxilles. El sopar ens ha portat un plat combinat on no hi mancava de res: croquetes, calamars a la romana, nuguets de pollastre, frankfurt… En fi, tot el que ens ha permès tronar a agafar forces per fer front al que quedava de jornada. I amb les postres, un flam, ha tornat l’Andy Warhol molt impressionat per les postals que havíem aconseguit fer nosaltres sols i ens ha fet entrega de la darrera pintura que en Dalí necessitaria per pintar el seu quadre. I així ha estat, perquè poc després ha arribat el geni català per recollir la pintura, entregar-nos les llaminadures corresponents i posar-se a acolorir el quadre fins que l’ha donat per acabat. Ha quedat d’allò més bonic, tot ple de rellotges doblegats. Ara ja podríem recuperar el quadre del museu Traiter que ens faltava. Ha estat aleshores quan, de tornada al pati del museu, ha vingut el vigilant per recollir el seu quadre i acabar de complir amb el tracte. Ja teníem tots els quadres, el museu tornava a estar complert i les parets no podien fer més goig. Només faltava una cosa, reinaugurar el museu tallant una cinta, enmig dels aplaudiments de tots nosaltres. Ara sí que hem pogut fer la visita d’un vertader museu! I quan hem passat per la porta de tornada al pati… Puuuum! Un munt de papers de colors han sobrevolat el cel de Sant Feliu de Pallerols, mentre sonava la música. La gran festa per celebrar la reinauguració del museu havia començat!!! Balls, begudes, patates, llaminadures… El director del museu ens havia preparat aquesta festassa per agrair-nos la feina feta i acomiadar la nostra estada al seu museu, recordant-nos que aquí ja teníem per sempre casa nostra. La festa s’ha allargat fins a altes hores de la matinada, gairebé fins a la sortida del sol. El Petits han estat els primers en caure en mans de la lluna i els estels, seguits dels Mitjans. Els Grans encara hem tingut corda per una llarga estona i quan ja semblava que els monitors perdien l’esma, els hem ben entabanat perquè ens portessin a la piscina. No ens podien negar un moment com aquest la darrera nit de les colònies. La nit es confonia amb el dia quan finalment els hem alliberat i hem decidit rentar-nos les dents, posar-nos el pijama, ficar-nos dins dels sacs i cantar, per darrera vegada en aquestes colónies, la nostra bonica cançó de bona nit. Demà encara ens quedarà un llarg i dur dia per endavant. Demà ens farem entrega de les postals i acomiadarem a en Dalí, al vigilant i al director del museu Traiter. Demà tornarem a casa amb un munt d’aventures i anècdotes per explicar-vos. Demà farem que unes altres colònies siguin història i que visquin ja per sempre més en el nostre record. Mares i pares, no patiu que la màgia de les colònies i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!
MINIMALISTES, CUBISTES, SURREALISTES I IMPRESSIONISTES
PETITS, MITJANS I GRANS
Després de nou dies, avui posem el punt i final a una nova aventura. I els monitors i monitores que hem tingut la sort de formar-ne part ens volem acomiadar amb un desig… D’aquí a molts anys, quan tots aquests infants siguin grans i tots hagin pres el seu camí a la vida, esperem que recordin amb un somriure distret als seus llavis que va haver-hi un temps en què era possible posar un dia del revés, que era possible que els quadres cobressin vida. Un temps en què es podien agafar els estels i guardar-los a la butxaca, visitar a les fades del bosc i guanyar a monstres invencibles. Un temps en què netejar els lavabos podia convertir-se en una gran festa. Un temps en què s’esperava l’arribada d’un nou dia per seguir convivint i rient amb tots els amics i monitors. Un temps per aprendre que tot és possible si ens ho proposem i que els límits seran aquells que nosaltres mateixos ens posem. Creieu-nos que si un dia aquests que ara són infants recorden amb aquell somriure que va haver-hi un lloc on la màgia tot ho podia, nosaltres ens sentirem les persones més afortunades per saber que en vam formar part. I mentre arriba aquest dia, encara llunyà, marxem amb el somriure que ens han regalat tots aquests infants dia rere dia al llarg de tot aquest curs, tot desitjant-vos bon estiu i esperant retrobar-vos el proper curs. Mentre hi hagi infants, hi haurà màgia. VISCA L’ESPLAI MAINADA!!!
