DILLUNS 15 D’ABRIL

Aquest matí han estat els monitors qui ens han llevat d’una manera més tradicional quan anem de colònies, amb la música ressonant per tota la casa. És el darrer dia sencer de la nostra aventura, així que no teníem temps per perdre. Ràpidament hem sortit dels nostres sacs, ens hem rentat la cara i hem baixat al menjador, on ens esperava la primera dosi d’energia del dia. I creieu-nos que avui ens faria més falta que mai, perquè ja veureu la quantitat de coses que, tot i no saber-ho, estaven per venir. Pastetes, pa amb tomàquet i pernil, melmelada… Avui tampoc ens ha mancat de res. Tots plegats al pati de la casa hem cantat unes cançons per donar la benvinguda al dia, alhora que ens mentalitzàvem del que tocava a continuació: els serveis. Havia arribat el moment de fer dansar les escombres, els draps i les baietes per deixar la casa en les millors condicions. I ho hem fet prou bé, no sense que els monitors hagin hagut d’empaitar a alguns de nosaltres que estàvem més per altres coses. Però això és cosa de tots i ahir ja vam aprendre que si col·laborem tot és més divertit i millor. Ja estàvem preocupats, perquè avui encara no havia aparegut cap personatge de conte, però de tornada al pati de la casa hem tingut una nova sorpresa. Ens estava esperant una de les nenes més famosa de tots els temps: la Caputxeta Vermella. Anava vestida tal com l’hem vist sempre als llibres: de vermell de dalt a baix. Ens ha explicat que la seva mare havia trobat un munt de claus al mig del bosc i havia tingut la precaució de deixar-les penjades d’un arbre, perquè no les trobés el Senyor Carbassot, que també estava rondant per allà, a veure si es podia fer amb elles. Podríem si arribar fins a elles si seguíem les marques que ens havia deixat la mare, tot indicant el camí. A més a més, la Caputxeta ens ha preparat un munt d’entrepans, per si aquesta missió s’endarreria i no arribàvem a temps per dinar a la casa. Ràpidament els monitors han pensat que el millor seria posar-nos les bambes i agafar les motxilles amb les cantimplores, la crema solar, la gorra… Tot el que ens fes falta per poder arribar amb èxit al nostre objectius: el manyac de claus. A més a més, no podíem haver escollit millor dia per a aquesta recerca, perquè el sol brillava amb força sobre el cel de Les Piles. No hi havia ni un nuvolet. Ja ho teníem tot, estàvem preparats per enfilar el camí que surt de la casa i que ens portava a un destí incert… Trobaríem les claus? El Senyor Carbassot arribaria abans que nosaltres i caminaríem per res? Tot això no ho sabíem, però teníem clar que ho havíem d’intentar. Un primer pas a donat pas al segon, i aquest al tercer, i un rere l’altre hem anat avançant fins que hem vist que anàvem pel camí correcte. I és que a la vora del camí ens hem trobat una de les piruletes de xocolata que ens havia deixat la mare de la Caputxeta per indicar-nos el recorregut. Portava el nom d’un de nosaltres, així que segur que si seguíem endavant, a més d’arribar a les claus, cadascú de nosaltres tindria un merescut premi en forma de dolç. I així ho hem fet, pas a pas, piruleta a piruleta, hem arribat fins al pobre de Biure, a uns quatre quilòmetres de Les Piles. Ha estat al costat del rierol que duu per nom el mateix que el poble, on hem trobat les claus penjades d’uns quants arbres. Hauríeu d’haver vist com ens hem posat de contents. Però l’alegria ens ha durat poc, perquè gairebé al mateix temps que nosaltres ha arribat el Senyor Carbassot, que també havia trobat les claus. Estava disposat a emportar-se-les a qualsevol preu. És clar, nosaltres no li anàvem a posar gens fàcil. Ens ha explicat que ell volia les claus, perquè no tenia casa i aprofitant que tots els personatges s’havien quedat atrapats en aquest costat de la porta màgica, ell volia anar al món dels conte per poder fer-se amb una casa. Totes estaven buides i podria escollir: les dels Tres Porquets, la del Gat amb Botes, la de la Caputxeta, totes les ratetes… La veritat és que la seva història ens ha ben commogut, però no podíem deixar que es quedés amb les claus, així que li hem proposat que tornés a la nit i que intentaríem buscar una solució, perquè tothom quedés content. Finalment, el Senyor Carbassot s’ha acomiadat de nosaltres fins més tard i ha marxat més o menys convençut. Com que avui ens ha visitat el Miquel àngel, hem aprofitat aquell bonic indret per fer una celebració sobre el Pare Nostre, on hem representat diferents fragments d’aquesta oració. Amb tantes emocions, no ens havíem adonat que el dia continuava avançant i ja era l’hora de dinar. L’entrepà de botifarra i la poma ens han retornat l’energia suficient per no deixar que cap monitor fes la migdiada, abans de reprendre el camí que ara en poc més d’una hora ens ha retornat fins a la casa, a Les Piles. Allà hem pogut descansar i endreçar les motxilles a les nostres habitacions, però sense gaire temps, perquè no perdonem cap àpat i ja era l’hora de berenar. Com que la casa queda una mica apartada del centre, hem agafat les galetes i el xocolata i hem anat fins la plaça del poble per deixar-nos veure una estona. De tornada a la casa, no podíem esperar més. Us podeu imaginar com estàvem després de tot el que us hem explicat, així que hem anat de cap a les dutxes, on hem estat més estona que els altres dies. L’aigua i el sabó han fet el seu efecte i hem anat sortint al pati de la casa com si res hagués passat. Començava a fer-se fosc quan el sopar ens ha portat una crema de verdures, aletes de pollastre i un flam. Estava tot boníssim, però teníem pressa per acabar i descobrir si les claus que hem anat recollint aquests dies eren suficients per poder obrir el llibre màgic. I no hem trigat gaire en resoldre l’enigma, perquè només arribar al pati el Porquet Gran ens ha fet tornar a casa seva, on va començar tot el primer dia, on estaven tota la resta de personatges discutint sobre si el Senyor Carbassot havia d’anar amb ells al món dels contes o quedar-se on estava sol i sense casa. Hi havia opinions de tot tipus: que si era molt dolent perquè havia robat les claus, que si no podia anar amb ells perquè no era de cap conte, que si pobret que no tenia casa… Finalment, entre tots hem trobat la solució i hem anat a buscar-lo per comunicar-li. Donat que el jardí del Porquet és immens, li construiríem una casa allà mateix, i li hem fet entrega dels plànols de la seva nova llar. Estava contentíssim!!! Només ens ha demanat que el deixéssim traspassar la porta de tant en tant per visitar els seus nous amics. Havia arribat el moment, ara ja sí, d’obrir tots els cadenats que envoltaven el llibre màgic per descobrir les paraules que obririen la porta per accedir al món dels contes. “Vigdis inner Gorken helex” hem cridat ben fort una i altra vegada, fins que una explosió de colors ens ha indicat que la porta estava oberta de bat a bat, permeten que tots els personatges, d’un en un, anessin traspassant la porta, acomiadant-se de tots nosaltres fins a la propera aventura. Com no podia ser d’altra manera, hem acabat amb una gran festa de celebració que s’ha perllongat fins a altes hores de la matinada. El dia ha acabat més tard que mai, però com sempre, rentant-nos les dents, ficant-nos dins del sac i cantant la nostra bonica cançó de bona nit. Demà, quan surti el sol, encara tindrem la darrera oportunitat per viure tots junts les sorpreses que estan per venir, abans que l’autocar posi el punt i final d’aquesta nova aventura i ens retorni a Santa Coloma, amb tots vosaltres. Els contes ens han acompanyat des de petits i ara els hem pogut viure en primera persona. Hem pogut conèixer els seus personatges i escoltar les seves veus. Hem pogut tocar-los, tenir-los al costat. I és que només la màgia d’unes colònies ens permet fer que els contes cobrin vida. Us esperem en menys de tres mesos per viure una nova aventura, les colònies d’estiu, on, no tingueu cap dubte, seguirem posant la nostra il·lusió per contribuir a fer realitat els somnis de tots els infants i joves de l’Esplai Mainada. I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat. I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos. Mares i pares, no patiu que la màgia dels contes i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

 

       

DIUMENGE 14 D’ABRIL

Recordeu que ahir vam anar a dormir escoltant el conte del Flautista d’ Hamelin? Doncs avui ho hem entès tot, quan ens hem despertat al so de la seva flauta. Com bé sabeu, la música d’aquest misteriós flautista és capaç d’hipnotitzar a tots els infants que l’escoltin i nosaltres també hem caigut en l’encanteri. Després de sortir del llit, amb prou feines ens hem pogut rentar la cara que el flautista ja ens estava conduint cap el menjador, sense deixar-nos ni treure’ns el pijama! I no us penseu que els monitors s’han lliurat del flautista… Es veu que són tan joves que també han caigut rendits davant l’encís de la seva música. Avui sí que hem esmorzat com si estiguéssim a casa, com una gran família, tots empijamats. Torrades, croissants, crema de xocolata, llet… No ens ha mancat de res, per tal d’agafar la primera dosi d’energia del dia. Mentrestant, el flautista d’Hamelin ens ha explicat que havia decidit despertar-nos i portar-nos fins el menjador, perquè ens volia explicar una cosa molt important. No trobava la seva clau, i l’única manera de recuperar-la era escoltant la melodia que tenia apuntada en un paper, però no podia tocar-la, perquè també havia perdut les seves notes. Esperava trobar-les al llarg del matí, però si no era el cas, tornaria més tard per demanar-nos la nostra ajuda. I tant! Li hem dit tots alhora… Cap problema! Tots junts al pati de la casa hem parlat sobre la importància de cooperar entre nosaltres i hem aprofitat per explicar el que vindria a continuació… Era el moment de tornar a la casa el mateix aspecte que tenia abans que arribéssim. No portàvem encara gaires hores, però ja sabeu que ens deixem notar, així que les baietes, escombres i draps han fet acte de presència per tota la casa. Encara no havíem tingut temps de desar tots els estris que ha aparegut altra vegada el Gat amb Botes, personatge que, si ho recordeu, ja vam tenir el plaer de conèixer ahir. Ens ha explicat que havíem de protegir molt bé totes les claus que anéssim trobant, perquè hi ha molta gent disposada a qualsevol cosa per tal de tenir-les. Es veu que ell és un espadatxí de primera, així que estava disposat a ensenyar-nos el gran i noble art del maneig de l’espasa. Però no podíem començar l’entrenament, sense abans escalfar amb uns bons balls que ell mateix ha dirigit. Quin riure veure un Gat amb Botes amb antifaç movent-se al ritme de la cançó. I després la cosa s’ha posat més seriosa quan ens ha donat una espasa a cadascú per fer tot un seguit de jocs d’allò més divertit. I tot això presenciat, des de lluny, per un altre personatge ben estrafolari que només feia que mirar-nos, però sense dir res. Era una home vestit amb un munt de colors i que duia una llarga capa. Què voldria de nosaltres? Poc que ho podíem saber si no s’acostava a parlar-nos… Però no! Finalment ha marxat, tal com ha vingut. I nosaltres hem anat fent, fins que ens hem adonat que això de moure l’espasa és d’allò més cansat, així que havia arribat l’hora de reposar les nostres forces amb el dinar. Avui ha estat el torn de l’arròs amb tomàquet i ou dur ratllat, el pollastres i al forn i el plàtan. Això ja era una altra cosa… I amb la panxa ben plena hem sortit al pati de la casa per gaudir d’una estona de jocs amb els companys i descans amb la guitarra els que hem volgut més tranquil·litat. No us preocupeu que no hem deixat pas que en aquest darrer grup estiguessin els monitors. La tarda ha començat moguda, com sempre, quan han aparegut nous personatges de conte. Però d’on surt tanta gent? On s’amaguen? Aquesta vegada ens han visitat els habitant del Mag d’Oz, és a dir, el lleó, l’espantaocells i l’home de llautó. Ens han explicat que el seu conte ja ha feliçment  acabat, i que el gran mag els hi ha tornat les qualitats que els hi mancaven. El lleó ja tenia valor; l’espantaocells, un cervell; i, finalment, l’home de llautó duia el seu nou cor. Però és clar, no sabien com s’utilitzaven… No n’havien tingut mai! No us preocupeu, perquè nosaltres, ràpidament, ens hem ofert voluntaris per explicar com es feien saber totes aquestes qualitats que nosaltres hem tingut des de sempre. Els Petits hem ajudat al lleó, tot fent una titella de feltre per ensenyar-lo a ser ferotge i valent. Els Mitjans li hem fet uns coixins a l’home de llautó, perquè els pugui abraçar i senti què és l’afecte i l’amor. Els Grans hem construït uns bonics espantaocells, per tal que el nostre amic tingui més temps lliure per poder estrenar el seu cervell, anat a l’escola a estudiar. Mentrestant, els Joves hem estat fent unes boniques manualitats que ens podreu venir a comprar el dia de Sant Jordi, per ajudar-nos amb la nostra activitat d’estiu. L’hora de berenar ens ha portat un boníssim entrepà de pernil, que hem menjat mentre ens tornava a visitar el Flautista d’Hamelin. Com era d’esperar, no havia trobat les notes de la seva partitura i, per tant, no tenia manera de fer-se amb la clau, estava convençut que les notes estaven en mans d’uns ratolinets que volten sense control per la casa, els quatre ratolins més famosos del món que no han trigat en deixar-se veure: en Remy de Ratatouille, en Geronimo Stilton, la Minnie Mouse i la Rateta que escombrava l’escaleta. Eren molt més simpàtics del que esperàvem i ens han dit que ens tornarien les notes a canvi de formatge que podríem comprar amb unes monedes que ens donarien si superàvem les seves proves. D’aquesta manera, la Minnie ens ha fet encertar pel·lícules de dibuixos animats, tot fent mímica; en Remy ens ha fet ensumar, tastar i encertar un munt de receptes culinàries; a la Rateta que escombrava l’escaleta li hem hagut d’explicar el final del seu conte per tal d’evitar que el gat se la mengés; i al Geronimo Stilton l’hem hagut d’ajudar a resoldre el misteri de qui era el senyor que fa dies que ronda la casa i que hem conegut aquest matí. Es tractava del Senyor Carbassot, però… Què hi feia ell per aquí? Finalment hem aconseguit les monedes i amb elles hem comprat el formatge que els ratolins ens han canviat per les notes musicals del Flautista d’Hamelin, el qual ja estava preparat per interpretar la melodia que li ha permès saber on estava la seva clau. I no diríeu mai on la tenia…! La portava dins la sabata!!! En qualsevol cas, ja teníem una clau més que ens apropava al llibre màgic dels contes. I la resta de claus hauran d’esperar, perquè ha arribat el moment de passar per les dutxes i sortir d’elles ben perfumat. Encara hem pogut aprofitar els darrers rajos de llum del dia, tot jugant amunt i avall, abans d’anar cap el menjador per sopar verdura, hamburguesa i una gelatina. Ja era de nit sobre la Conca de Barberà, quan han començat les darreres activitats del dia. Els Petits i els Mitjans hem fet una activitat per convèncer als monitors que les bruixes existeixen i vèncer les nostres pors, els Grans hem fet un joc de rol ben entretingut i els Joves hem fet un munt de jocs que ens han permès guanyar premis per passar una nit més agradable. Com heu pogut veure, avui no hem parat ni un moment i així volem seguir, perquè les colònies són curtes i no tenim temps per perdre. Però per tal que això sigui així, ara toca agafar forces, no sense abans rentar-nos les dents, posar-nos el pijama, ficar-nos dins del sac i cantar la nostra bonica cançó de bona nit. Queden personatges per venir? Trobarem totes les claus? Podrem fer que els nostres amics retornin al món dels contes? Encara ens queden moltes hores per seguir gaudint d’aquesta aventura i, el més important és que demà, quan surti el sol sobre Les Piles, seguirem tots junts. Mares i pares, no patiu que la màgia dels contes i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!

     

 

DISSABTE 13 D’ABRIL

Quin trimestre tan llarg!!! Semblava que les colònies de Setmana Santa no arribarien mai. Però sí!!! Avui ha estat el gran dia! El ritual previ ha seguit més o menys el patró de totes les colònies, perquè la majoria tenim molta experiència en viure aventures amb l’esplai. Ja fa dies que estem pensant què posaríem a les motxilles i ahir va ser el dia d’acabar-les d’enllestir. I sobretot de no deixar-nos oblidats els entrepans i carmanyoles que ens heu preparat abans de sortir de casa per enfilar el camí cap a l’esplai, per on ja ens hem anat trobant amb la resta de companys que avançaven amb la mateixa il·lusió que nosaltres per descobrir què ens estaria esperant. Després de passar llista hem hagut de carregar l’autocar. Els monitors han degut buidar tot l’esplai sencer, perquè només feien que ficar capses i més capses, però ben tancades, perquè no poguéssim veure res del que hi havia dins. Quin misteri! Després dels vostres darrers petons i abraçades, l’autocar ha començat a rodar entre crits i cançons fins arribar a l’àrea de servei de La Panadella, on hem fet una breu aturada per esmorzar i anar al lavabo. Ja no ens quedava gaire camí fins arribar, cap al migdia, al poble de Les Piles, a la comarca de la Conca de Barberà. Com seria la casa? I les habitacions? A quin llit dormiríem? I el camp de futbol? Tindríem molts espais per jugar? No hem trigat gaire en anar desvetllant tots aquests interrogants, perquè de seguida han començat les tradicionals corredisses cap a l’habitació, i les també tradicionals queixes pel llit que en ens ha tocat. Uns més contents i altres esperant tenir més sort a les properes colònies, ens hem instal·lat en un tres i no res, fent gala de la nostra gran pràctica en aquest tipus de tasques. Mentre els més petits encara acabàvem de posar el sac en el seu lloc, els més grans hem fet una primera volta de reconeixement, on hem començat a situar tot el que té la casa Món Serè, que ens acollirà al llarg d’aquests quatre dies. Hi ha un cap de futbol molt gran, una esplanada amb molta gespa i, fins i tot, uns ànecs i uns ases que ens miren de lluny sense immutar-se gaire. Ni un núvol hi havia sobre el poble de les piles, el qual veiem des de la distància, quan hem començat a dinar totes les coses bones que ens heu preparat abans de marxar. Teníem la panxa ben plena quan els monitors ens han recordat que, si portàvem carmanyoles, les rentéssim abans de desar-les a la motxilla. Ara només us queda creuar els dits i esperar si trobareu sorpresa quan tornem a casa o si haurem fet casa als monitors. Aprofitant que hem menjat a l’aire lliure i que no hem hagut de desparar la taula, hem tingut una bona estona per córrer i jugar uns, i per intentar fer la migdiada els altres. No patiu pels monitors que ens hem encarregat que estiguessin en el grup dels més actius. La tarda ens ha portat l’arribada d’un curiós personatge: el Porquet Gran del conte dels Tres Porquets. Ens ha donat la benvinguda a la seva casa i ens ha dit que no havíem de patir per res, ja que era la que estava millor construïda de totes tres, amb unes totxanes molt sòlides. Era un personatge d’allò més amable i ens ha convidat a passar dins la seva llar. I no diríeu mai el que ens hem trobat només creuar la porta… La Rateta que escombrada l’Escaleta, la Mare Ós de la Rínxols d’Or, el Llop de la Caputxeta i el Gat amb Botes estaven discutint aferrissadament, perquè no trobaven les claus del llibre màgic que conté la fórmula per obrir la porta del món dels contes. Pobrets!!! S’han quedat atrapats al nostre món! Només feien que culpar-se els uns als altres. Les claus les tenies tu… Què no, que te les he donat a tu… Que si tu vas ser l’últim en tenir-les… Si no aconseguien les claus, el món dels contes es quedaria buit per sempre i cap altre nen podria gaudir mai més de les seves històries. Com no podia ser d’altra manera, tots nosaltres ens hem ofert per ajudar als que ja són els nostres amics. Però ells no se’n refiaven gaire de nosaltres. Volien assegurar-se que érem grans coneixedors de les seves aventures, així que ens han posat a prova. La Mare Ós ens ha fet un joc amb les cadires de la Rínxols d’Or, el Gat amb Botes ens ha fet robar claus sense que s’adonés ningú, el Llop de la Caputxeta ens ha fet un joc de bufar pilotes per veure si teníem la seva capacitat pulmonar i, finalment, la Rateta ens ha fet escombrar tota la casa a la recerca de monedes d’or. Després de tot això, els personatges no n’han tingut cap dubte! Estàvem preparats per ajudar-los a cercar les claus del llibre dels contes i ells serien els nostres entrenadors. Estaven tan contents amb nosaltres, que ens han regalats barrets de colors que ens permetrien diferenciar-nos per grups: els “Vet aquí un gat”, els “Vet aquí un gos”, els “Temps era temps” i els “Hi havia una vegada”. Hauríeu de veure què bonics estem amb aquests colorits barrets amb les orelletes de cadascun dels nostres entrenadors. I entre tant barret també ha arribat el berenar: entrepà de crema de xocolata. Amb les darreres mossegades ha arribat un altre personatge de conte: en Pinotxo. Ell també havia perdut la seva clau. Amb aquesta colla no hi haurà manera de  trobar-ne tantes, i totes són necessàries per obrir el llibre. En fi… A veure què podem fer, perquè ganes no ens en falten. Just en aquell moment hem pogut veure com la seva clau penjava d’un fil, dalt de tot d’una finestra. Hem saltat i saltat, però era impossible… No hi arribàvem. En Pinotxo ens ha explicat que el fil d’on penjava era el de les cordes que el subjectaven quan era una titella i que només es trenca amb els aplaudiments del públic de després de presenciar una bona obra de teatre. No ens ha costat gaire intuir què havíem de fer si volíem trencar la corda, i ràpidament cada grup s’ha posat a crear la seva obra, on havien de sortir els elements que ens han proposat els nostres entrenadors: un follet, una campana, un elefant, un planeta, una bruixa, un peix, una platja… Com podríem fer encabir aquestes coses tan diferents? Amb els aplaudiments posteriors a cada representació, la corda estava més fluixa i la clau més a prop nostre. Amb la darrera obra ens hem deixat les mans picant sense parar, fins que la clau ha caigut sobre nostre! Per fi havíem aconseguit la primera de les moltes claus que necessitarem si volem obrir el llibre màgic. Tantes emocions es començaven a notar sobre el nostre cos, així que ha arribat el moment de retornar-nos el nostre aspecte habitual, tot passant per la dutxa per sortit ben nets i perfumats. La nit començava a caure sobre Les Piles quan el sopar ens ha portat un plat de sopa, truites de patates amb croquetes i amanida i, per postres, un iogurt. Això sí que era una altra cosa! Tornàvem a tenir l’energia suficient per fer front a les darreres activitats de la jornada. Els Petits i els Mitjans hem fet una passejada nocturna, una festa del pijama i jocs a l’habitació. Els Grans hem fet un joc de pistes per trobar l’antídot per a la pesta bubònica. Els Joves hem anat pel poble per empaitar zombies. La lluna i els estels brillaven amb força, alhora que els nostres ulls es començaven a aclucar. Ha estat un dia llarg, intens i ple d’emocions, i és per això que ara toca agafar forces, no sense abans rentar-nos les dents, ficar-nos dins del sac i cantar la nostra bonica cançó de bona nit. Ah! I escoltar el conte del Flautista de Hamelin. Quantes claus haurem de recuperar abans de poder obrir el llibre màgic? Quina personatges de contes ens visitaran demà? L’esmorzar serà dolç o salat? Plourà o farà sol? Sigui com sigui, el més important és que estem junts i que una nova aventura ha començat!!! Mares i pares, no patiu que la màgia dels contes i tots els monitors vetllen per nosaltres. El dia d’avui acaba, però demà en començarà un de nou!!! Fins demà!!!